DISSABTE, 15 DE MARÇ
Aquesta setmana el Xavi m’ha proposat anar a la vall
de Canelles i fer alguna de les vies que
hi ha. Tot i que n’hi ha poques que puguem fer amb una mica de dignitat.
O sigui que el
dissabte ja ens veus camí de l’Alt Urgell per endinsar-nos en aquell mar de
pedra monolític com és el roc de Collars. De les tres vies que estan dins les
nostres possibilitats dues estan al marge esquerra i una al marge dret i com
que finalment anem quatre, decidim anar a la zona esquerra i diversificar-nos.
El Xavi i la Cristina volen fer el camí d’Alfons Baró i nosaltres el Lluis i
jo, farem la via Dioni, (un xic més fàcil).
Jo, ja vaig fer-les
fa uns anys i són uns itineraris força interessants amb una roca de primera.
El Lluis comença la
primera tirada que amb un grau de cinquè superior, fa que t’escalfis ràpidament.
El calcari en els primers metres és súper abrasiu i et deixa els dits a caldo,
desprès la tirada es redreça força, fins entrar a la reunió.
La segona manté la
verticalitat i cal reforçar-la una mica, per evitar una bona costellada, però
és molt agraïda de fer, amb algun passatge tècnic, la dificultat és de 6a.
El tercer llarg és de
transició, de fet, comença amb una corda fixa que serveix de guia al baixar si
es fa ràpel amb una sola corda de 60
metres. Aquests primers metres es fan per dins d’un bosc i la resta per plaques
ajagudes. La reunió és fa en un arbre al peu d’un díedre.
La quarta tirada puja
per una de les parets del díedre on la part més difícil està al començar, per
desprès baixar de dificultat progressivament fins la reunió . Està graduada de
cinquè superior.
La cinquena és curta,
uns deu metres, i comença amb una corda fixa que s’utilitza per protegir
l’entrada a la reunió en la baixada amb una sola corda, desprès cal travessar un
petit bosc fins el peu del darrer mur.
La sisena és la més
llarga de totes, uns cinquanta metres i ressegueix en diagonal a la dreta una
fissura que no deixarem fins el cim. La dificultat de cinquè grau i està ben
assegurada.
Una vegada al cim
anem a cercar els ràpels situats pocs metres de la reunió i comencem la baixada
fins el peu de via, tres ràpels amb cordes de 60 metres.
Com que no tenim
noticies dels companys anem fins a peu de la seva via i encara aconseguim
veure’ls fent la sisena tirada, o sigui que tenim temps de fer quelcom més i
decidim posar-nos a una via que creua la seva i que té tres tirades ben
assegurades però de la que no tenim el nom ni referències concretes , tan sols
el que recordem que diu el llibre de roques parets i agulles de l’Alt Urgell
del M. Blanco que en fa referència i la ressenya.
La via està molt ben
assegurada, no hi hem posat res de res, bé si, un cordino a una sabina en la
darrera tirada per sortir del pas difícil.
Les dues primeres
tirades tenen una graduació de cinquè superior en algun pas puntual i la última
també, excepte que el pas puntual és un xic més difícil, 6a.de tibar.
Els ràpels estan
muntats i amb dos tornem a estar a terra, encara ens ha tocat esperar una bona
estona per tornar a reunir-nos amb als companys perquè per baixar han decidit
fer-ho per la canal que hi ha just a l’esquerra del contrafort i tot i que està
preparada per baixar-hi els ha costat molt de tan bruta com estava.
Hem vist senyals de
treballs preparant nous itineraris i caldrà estar a l’aguait per venir a fer
els honors, l’ excepcional qualitat de la pedra s’ho mereix.
J. ESTRUCH
Quina roca mes abrasiva i adherent! dues bones línies, per disfrutar. i dius que estan obrint per allà? ja explicareu, que la zona s'ho val.
ResponEliminaHola Jaume com va tot?
ResponEliminaA l'esquerra de la Dioni teniem una via d'esportiva i ara hi ha dues, una d'elles amb una corda al primer bosc penjat que sembla vulgui continuar i a la dreta hi ha una corda de colors vius en una zona que no coneixia cap via. Com tu bé dius, molt bona zona, llàstima que cal caminar força per anar-hi, però bé s'ho val.
Bones escaldes
J. ESTRUCH