VIA SAL DE FRUTAS ENO

DIUMENGE. 02 DE MARÇ

Els carnavals han distorsionat el cap de setmana i en lloc de sortir el dissabte com fem normalment , aquesta sortida cal fer-la el diumenge. El nostre destí és la paret sud de Narieda que agafa el nom de Tossal del Balinyo, no tenim clar quina via volem fer però m’agradaria fer-ne una de diferent de les que ja he fet.

Aprofitant el viatge, també pugen amb el Guillem i amb mi, la Cristina i el Xavier, ells si que tenen clar la via que volen fer, la via “Dau al set” i nosaltres estem dubtant entre la “mel i mató” i la “Tutatis”, ja ho decidirem a peu de via.

Mentre preparem el material , ells marxen i ja no ens veurem fins les darreres tirades de la via i nosaltres mentre pugem anem destriant opcions fins que finalment guanya la via “Sal de frutas Eno”, qui ho tenia que dir !!. Jo ja vaig fer-la l’any 2009 amb el Josep Sánchez i la recordo molt maca encara que també molt mantinguda, però bé, que hi farem, caldrà lligar-se fort els peus de gat.

El Guillem comença l’escalada amb decisió per superar els primers passatges, molt durs de la via i els treu amb solvència, però a mitja tirada el concepte d’escalada canvia completament i de tibar amb ganes, passa a adherència pura i dura i a més, extrema, de tal manera que ell no hi està avesat i no troba com superar-ho, decidint finalment baixar i deixar-me el marron a mi.

El primers metres els faig en io-io, aprofitant la seva corda i una vegada al punt més alt que ha arribat, cal apretar el culet i sortir amb molta cura i calculant molt bé els moviments, per mi, el tram més difícil de la via, diuen que la graduació és de 6a+ , però jo el trobo més difícil que l’escut , i aquest està graduat de 6b.

El Guillem arriba a la reunió ben calent de peus, i tot just acabem de començar.

La segona i tercera no ens costa gaire atès que fa poc temps varem fer la via Regular que comparteix aquestes tirades. Per anar a la quarta reunió ens desviem a l’esquerra per cercar unes plaques molt dretes a l’esquerra del gendarme de la Regular. Recordo que aquí és el darrer lloc on tinc present haver vist la màquina de fotografiar que vaig perdre l’any 2009 , faig la ullada del gitano, per si encara hi es ,però, res de res ja han passat masses cordades..

Estem a la tirada sisena, que la pateix el Guillem, comença amb un passos verticals i difícils graduats de 6a+ desprès baixa força la dificultat per tornar a complicar-se poc abans de la reunió.

La setena presenta una placa d’adherència no gaire difícil que ens deixa al peu de l’escut, (una placa impressionant que ens costarà dues tirades superar).

La vuitena li toca al Guillem, però a la vista del que ha patit a baix i tenint present que aquesta tirada encara és més difícil que la primera, prefereix deixar-me els honors a mi. La tirada comença els primers metres amb tendència a l’esquerra amb bones preses i assegurat amb ponts de roca però aviat s’orienta vers la dreta per anar al centre de la placa on hi ha els passatges més difícils, les assegurances hi són però estan allunyades de tal manera que t’obliguen a fer els moviments, si o si, també pensar en posar més assegurances es quasi impossible, jo he pogut posar un micro friend per protegir un passatge on allunyaven molt i ha quedat regulin, més per donar moral que res més. La reunió està en el bell mig de la placa i és força incòmoda.

La novena segueix del mateix pal, encara que un xic més fàcil, 6a, aquesta si que és completament d’adherència i sense possibilitats de posar-hi res, tota la tirada segueix un seguit de canalons que et destrossen els turmells de tant pressionar lateralment, això si es una tirada cinc estrelles!!.

La següent és un canvi de reunió resseguint una feixa molt marcada i anar fins el peu d’un mur, aquest mur sense ser molt difícil hi ha un parell de passatges on cal mirar-se la roca amb cura. Superat aquest tram hi ha l’opció de pujar recte per la via regular , més fàcil, o fer un canvi de reunió a l’esquerra fins el peu d’una fissura que és el darrer tram difícil de la via. Aquest canvi de reunió el fa el Guillem igual que la tirada.

El Guillem, que encara està mosca pel fet de no haver pogut fer les tirades de l’escut demana de fer-la i se la treballa amb facilitat fins la sortida de la mateixa on torna a trobar el mateix problema de sempre , l’ adherència, aquí hi ha un pas molt i molt exposat que desprès de varis intents pot superar, ara ja tan sols resten uns metres verticals i arribar a la reunió.

Aquí anem apropant-nos als nostres companys que també estan fent les tirades finals.

Les tres últimes tirades estan ben assegurades amb ponts de roca i a més tenen una dificultat baixa, el que fa que la progressió sigui molt ràpida.  Arribem al cim a les 17 hores, just a temps de coincidir amb el Xavier i la Cristina que  han acabat la via una tirada per davant nostre i s’estan preparant per baixar . La via ens ha costat sis hores.

La baixada la fem ràpidament  no sigui que ens agafi la foscor  abans d’arribar al cotxe, ara tan sols resta fer la cervesa i agafar el camí de tornada.

J. ESTRUCH