Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 19 de febrer de 2018

LABERINT EN UN TEMPS

DIUMENGE, 18 DE FEBRER

Aquesta setmana, desprès cercar company per dissabte, sense èxit, em plantejo sortir el diumenge i per sort el divendres m’apunto amb la colla de Vilafranca per sortir.
A les vuit quedem a Jorba, com tenim per costum i resulta que serem cinc, avui hem fet ple.
Sembla que la meva proposta d’anar a Montroig a agradat i comencem a fer plans per escollir via i cordades.
Mentre esmorzem a Bellcaire, ens trobem d’altres cordades que també han fet el pensament d’anar a terres calentes i cercar la caloreta de la zona.
Tenim dues opcions per anar a la paret de l’Extrem i en Pere escull anar pel coll de Porta, si tenim sort la barrera estarà oberta i podrem anar en cotxe fins el refugi, si no , ens caldrà caminar una bona estona.
Hem tingut sort, la tanca és oberta i no hi ha cap senyal que digui que no podem passar, uuff.... ens hem salvat d’una bona caminada.


Al refugi decidim les cordades i les vies que volem fer, en Pere i en Josep aniran a la via Lara i l’Enric, en Xavi i jo anirem a la via “ Laberint en un temps”
Travessem tota la paret de l’Extrem per sota, fins la canal de baixada a la carretera, ara ens toca remuntar uns metres. El començament de la via Lara ja el conec però el d’aquesta via no i ens costa una mica trobar-ho, amb passatges difícils si vas en sabatilles , però finalment trobem la reunió, bé , és la única reunió que no han restaurat, hi ha una escarpia i un espit.


La primera tirada presenta un inici estrany amb roca crostosa que no dona seguretat, els buris originals de la via han estat millorats amb parabolts (hi ha les dues peces, una al costat de l’altre), uns primers metres verticals fins entrar en una canal que ens deixa en un arbre on hi ha la primera reunió, però com que és molt curta, hem seguit fins la segona reunió.


Aquest segon tram és més fàcil i amb roca que poc a poc va millorant, tot i que no és com per tirar coets. La reunió la fem a l’altura del flanqueig de la Lara, en una bona rapissa.


La segona tirada és curta i lletja, cal flanquejar a l’esquerra per sobre del sostre que tenim al costa, en la travessia tan sols hi ha un parabolt però cal travessar una selva inestable i uns blocs que no donen confiança, per acabar d’arrodonir-ho, una vegada acabades les herbes cal agafar-se  a una llastra que li manca un tros (segur que algú ha tingut un ensurt en aquest lloc) i uns passatges finets et deixen a la reunió.


La tercera tirada, és potent, i difícil de protegir, d’entrada un tram molt vertical que cal protegir completament fins arribar a un parabolt uns deu metres per sobre, desprès la dificultat baixa un xic i en els següents deu metres hi ha dos pitons, (el primer d’ells millor ni mirar-lo, perquè pot sortir tan sols amb al mirada) per sort el segon està molt ben posat. Sobre d’aquest la paret guanya verticalitat però hi ha dos parabolts que protegeixen la caiguda.


Per sobre d’aquest tram cal superar un bloc que t’obliga a sortir de la vertical, més impressionant que difícil i molt espectacular, desprès ja fàcil fins la reunió .
Cal dir que totes les reunions d’aquest tram final, son molt incomodes, millor anar cordada de dos.


L’ultima tirada, presenta d’entrada un encastament que no pots protegir fins el seu tram final, desprès cal sortir a la dreta per superar el sostre que fa l’encastament i posar-te sobre d’aquest, aquí hi ha l’únic burí de la tirada, més aviat serveix per indicar el camí de la tirada i que et permet superar una placa de gotes d’aigua molt bonica. Una vegada sobre d’aquesta cal flanquejar a la dreta per anar fins una sabina molt gran.


El pas de superar la savina ens ha costat força, sobretot deixar un branca que et permet acostar-te a la paret, però deixar-la per continuar ha estat difícil.


Una vegada al cim , ens trobem les dues cordades que hem acabat al mateix temps i tornem al refugi per acabar la jornada.
D’aquí directes al cotxe i al bar Sport per fer la cervesa amb braves.

J. ESTRUCH


dijous, 15 de febrer de 2018

VIES 1 D'OCTUBRE I MATAGALLS, LA MOLA, MONTSERRAT

DIUMENGE, 11 DE FEBRER

Tota la setmana esperant el cap de setmana i quan arriba la meteo dona unes previsions nefastes, que hi farem , cal acceptar-ho. El cap de setmana familiar que teníem previst fer a Jou s’ha anat en orris per culpa de les baixes temperatures que farà. Per estalviar-me quedar tancat a casa tot el cap de setmana cal buscar  company per sortir , ja sigui dissabte o diumenge.


En plena ronda de contactes, m’ha trucat el Jordi (amfitrió frustrat del cap de setmana), que ells tampoc pugen a Jou i tindrà lliure un dia.
Quedem en sortir el diumenge amb l’ intenció d’anar a Vilanova de Meià.


Sortim com sempre a les set i anem directes a Artesa per fer l’esmorzar, una vegada fora del cotxe comprovem que el fred que anunciaven per la meteo es compleix i estem a les nou del mati, molt per sota dels cero graus.
Amb l’estomac ple, les coses es veuen d’un altre color i sense dubtar sortim directes a Vilanova i al parquing, però quan arribem , la realitat s’imposa.


Totes les rapisses de la roca dels Arcs ( i això que n’hi ha poques) estan plenes de neu i moltes plaques regalimen aigua , tot i que hi ha caramells de gel per tot arreu. Amb aquest panorama i pensant amb el camí de baixada, uuufff !!!, decidim deixar aquest objectiu per a properes sortides i cercar un lloc més arrecerat.


Proposta d’emergència, baixar a Alos de Balaguer que el tenim molt a prop.
Al pàrquing d’Alos  resulta que tan sols  hi ha un cotxe i és la Carme i el seu home , el Berna. Ells volen fer la via “ Canto por soleares”, nosaltres ens posarem al costat seu per fer les seves veïnes, les vies “1 d’ octubre” i la “Montserrat, la Mola , Matagalls”.


Hem trobat les vies suaus,”love climbing”, vaja, per a gaudir-les, llàstima de les feixes i les herbes que hi ha per tota la paret, si tinguessin més continuïtat serien unes vies molt boniques perquè les plaques que superes estan molt bé.


Nosaltres hem fet la via 1 d’octubre fins el final i aprofitant que érem sota la placa hem fet les tirades de “la Mola “ i “Montserrat” baixant desprès des grimpant fins el camí.
Aleshores hem començat la via Matagalls fins carenejar i arribar altre vegada sota la gran placa, on hem plegat les cordes i hem tornat a des grimpar fins la pista.
Aquí hem decidit deixar l’escalada i anar directes a Artesa per fer les braves amb la cervesa de rigor.
Hem salvat un cap de setmana que semblava condemnat per la previsió de mal temps 

J. ESTRUCH