Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 24 de març de 2017

MEMORIA ZERO

DIMECRES, 22 DE MARÇ

Aquesta setmana  les prediccions del temps no son gaire bones i volem aprofitar abans no es compliqui del tot.
Inicialment sortíem el Josep i jo però s’ha apuntat el Josep Maria o sigui que serem tres , preparats per passar calamitats si el mal temps s’avança.
Sortim com sempre a les set des de el Bruc i anem directament al bar Sport per agafar forçes, i d’allà no ens aturem fins arribar sota la paret.
Són les nou passades i en tota la pista no hem trobat cap cotxe, estem sols.


El nostre objectiu la via Memòria Zero de la que tenim bones referències. Mentre ens canviem de roba notem la baixada de temperatura si la comparem amb la setmana anterior i el vent es fa notar.
Per guanyar temps ens repartim la via per trams, el Josep Maria farà el primer tram, jo el segon i el Josep ens treurà de la via
Totes les tirades estan fetes a 30 metres aproximadament.


La primera comença suau però aviat es complica amb un pas estrany per agafar el segon parabolt, que és on hi ha un parell de passos de Ae, sortint d’aquest tram i fins la reunió hi ha uns passatges molt bonics i verticals.


La segona tirada comença amb un pas delicat que ens ha costat veure però desprès entra en un díedre inclinat que no deixarem fins la reunió, l’últim tram , per entrar a la reunió és difícil de veure .


La tercera segueix resseguint el díedre fins arribar sota uns sostres que creuarem a la dreta per sota, al final de la travessia trobarem la reunió.
Aqui fem el canvi de direcció de cordada i agafo l’iniciativa jo.


La quarta tirada comença amb una placa dreta però amb moltes regletes , estil Vilanova, però desprès la roca bona desapareix i el darrer tram de la tirada cal anar en compte de apedregar als companys que hi ha a la reunió just a sota.


La cinquena tirada és caminant per la feixa, però jo he preferit fer un tram de tirada de la via Alkaid i sortir més directe a la feixa, he guanyat uns metres d’escalada.


La sisena comença sota una canal d’aigua amb roca desgastada i fineta fins un bloc característic que cal rodejar per la dreta i situar-te el peu d’una fissura molt vertical, en aquest punt he posat dos camelots que han protegit el pas per arribar a un arbre (arrel mes ben dit) que hi ha a mitja fissura, d’allà la sortida ja és més franca fins la reunió .
Tornem a fer canvi de direcció  i ara agafa les rendes de la cordada el Josep.


La setena tirada , una tirada de tres ressalts que no saps per on agafar-los, un tram estrany i complicat de escalar i per últim amb l’ajut d’una corda fixa entrem a la reunió.
La vuitena és una sortida punyetera, un encastament ni molt estret ni molt ample, el suficient per emprenyar-te si portes motxilla.
A dalt, el vent és fa notar i no triguem gaire a sortir pitant a la recerca de la canal de baixada.
A la pista seguim estant sols, no hi ha cap cotxe, cosa que ens estranya perquè hem cregut sentir gent escalant.

Ara ens aturem al bar d’Ager per fer la cervesa de rigor i agafar forces per tornar a casa. 

J. ESTRUCH

dimarts, 21 de març de 2017

NO FUTURE

DISSABTE, 18 DE MARÇ

Aquesta setmana hem quedat amb el Juan Carlos per anar a fer una via llarga i el divendres va trucar el Josep Maria per venir  també, o sigui que serem tres.
Sortim com tenim per costum a les set del bruc i ens aturem a esmorzar al bar Sport de Bellcaire o poc a poc anem trobant-nos amb companys que han fet la mateixa pensada que nosaltres i aprofitar el bon temps, uns a Ager, altres a Montrebei.
Al posar el material al cotxe el Josep Maria ha vist que s’ha deixat les sabates de caminar a casa i tan sols porta unes sandàlies, mal assumpte perquè la via que volem fer no te precisament una aproximació ni una tornada gaire còmoda que diguem, i ens demana deixar aquest objectiu per una propera sortida i anar a un lloc amb una aproximació més suau.


Ell porta al cap anar a fer la via No future a Montrebei, però ni el Joan Carles ni jo la tenim a la llista de pendents, per tant desconeixem com és. Per sort els companys de la colla Xapaotot que també estant esmorzant porten el llibre de Montrebei i podem saber de quin mal morirem.
Al prat del Lluis ja hi ha quatre cotxes, fa dues setmanes estàvem quasi sols.
Desprès de fer l’aproximació , arribem a peu de via i estem sols, però mentre fem la primera tirada arriba una parella que volen pujar darrera nostre, com més serem més riurem, és un dir perquè no els hem vist gens.


La primera tirada, d’entrada impressiona , molt vertical i amb una graduació potent ens te impressionats però el Josep Maria ho te clar i endavant, desprès resulta que la tirada es deixa fer bé, difícil però bé.


La segona , la roca canvia i és crostosa i cal anar en compte, per sort és molt més fàcil que la primera.


La tercera, teòricament és més fàcil que la primera, però m’ha costat molt més, un díedre molt vertical i a protegir amb algun tram de roca no gaire franca i per acabar una placa amb un flanqueig final que et deixa els braços a caldo. Personalment crec que la graduació de la primera i tercera esta al reves.


Aquí fem el primer canvi de direcció de la cordada i agafa el relleu el Juan Carlos, una fissura vermella vertical a protegir amb roca estranya però molt bona, per acabar una sortida a la dreta força compromesa, per sort assegurada amb un parabolt.


La reunió dins d’un forat amb un parabolts força amagats, tant que ell ha fet reunió de flotants i fins que no he arribat jo no ha vist la reunió.


La següent teòricament més fàcil, m’ha costat molt, un encastament molt complicat que portant motxilla encara és complica molt més, superat aquest cal progressar per terreny trencat i brut fins la reunió.


La tirada sisena, per mi és la millor, estètica i amb el grau just per a deixar-me-la gaudir, una bavaresa completament neta amb un passatge a mitja tirada un xic picant.
Aquí tornem a fer el canvi de cordes i agafo les rendes jo, m’he guardat les tirades més fàcils, je, je soc un crac!!.


La setena comença amb un passatge finet per entrar a una placa on hi ha dues assegurances per desprès anar navegant per terreny cada vegada més trencat, els metres finals de la tirada són un veritable tetris de blocs i cal mirar on t’agafes.


La vuitena i darrera comença amb flanqueig a l’esquerra fins a sortir de la rapissa on hi ha la reunió i per terreny trencat anar progressant, tan sols hi ha un cordino a una sabina que pertany a una via de l’esquerra.


Sortim al com on ens esperen els companys Ricard i Toni que han fet una via propera i baixem tots junts.

A la baixada el Josep Maria a patit per les sandàlies, però  ha baixat força controlat
Ara directes al bar de Ager on hem quedat per fer la cervesa i passar una estona comentant les vies .

J. ESTRUCH