Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 22 de juny de 2017

ISIDRE'S CRAKC

DIMECRES, 21 DE JUNY

Dimecres i seguim amb la onada de calor. Cada dia és més difícil trobar llocs nous per anar a escalar i no repetir paisatge.
He quedat amb el Josep i en un principi volem pujar a Ripollés però la meteo de darrera hora ens fa canviar de parer, ha plogut per la nit i demà a primera hora de la tarda , seguríssim que hi torna. Cal canviar de plans i per assegurar quedem en anar a “Ca la Montse”, sense un objectiu definit, mal assumpte!!.
A les vuit estem al forn del Bruc esmorzant i comencen les negociacions que no ens porten a cap lloc concret fins que finalment surt la proposta d’anar a Camarasa on tenim l’ombra segura tot el matí.


Decidit, cotxe i enfilem camí de Camarasa, no portem ressenyes del lloc però jo tinc en ment algunes vies que no he fet a la paret dels heretges i no estaria malament anar a fer-les.
Els nostres objectius (que en som, d’il·lusos !!) és fer dues vies, la Intringulis i la Isidre`s crakc. Recordo que la Isidre’s està neta però presenta sobr el paper un grau assequible (ja, ja) i l’altre està més equipada però hi ha passatges d’artificial amb material vell.


Deixem el cotxe a  la porta de la presa i pugem fins el peu de via, la via original ni es veu de les herbes que hi ha, però un seguit de parabolts s’enfilen recte amunt pel vell mig de la placa, ( via Angels i dimonis ) ens porten a la mateixa reunió. Ara aquí dalt comença el veritable ball de bastons.


La segona  tirada és molt bona, crec que bastant més dura del que diu la graduació, però es menja tot el que li posis, però cal posar-li. La sortida fins la reunió sembla un camí de senglars, hi ha una esparreguera immensa que cal negociar per entrar al replà de la reunió, definitivament no és una via de consum massiu. Desprès a casa he revisat una piada dels GALLS, que parlen de la duresa de la tirada i d’un tasco a la reunió , no l’he vist. He fet reunió de dos camelots a la mateixa fissura
El Josep veient el “percal” de la tirada ha decidit deixar la motxilla amb aigua a la reunió, pensant que quan baixem en ràpel podrem agafar-la


La tercera l’ha fet el Josep, però en lloc de quedar-se al arbre que hi ha sobre el gendarme, ha baixat per l’altre aresta per fer reunió al fons de la canal per on puja una fissura fins el cim.


La quarta tirada donat que teòricament era una sola tirada la torna a encapçalar ell, fins el cim i cal dir que el primer tram de fissura (teòricament el que no teníem que haver fet), és dur i difícil. Finalment hem arribat al cim sans  estalvis i esgarrinxats. Ara cal cercar uns repèls per baixar però no hem trobat res, també hem cercat arbres per fer-lo, però l’extraplom de la part final de la paret ens han fet desistir del intent i hem baixat caminat pel pont penjat.


La segona part de l’activitat ja és més surrealista, com que hem deixat la motxilla a la primera reunió ens caldrà tornar a pujar i repetir la primera tirada, però ara amb un sol de justicia.
Com que el Josep ja  ha fet la tirada  de primer no tinc mes remei que acceptar de fer-la jo i suar la cansalada, no per la dificultat, però si pel moltíssim calor que fa. No cal dir que el Josep ha declinat la possibilitat de pujar altra vegada, je, je, no té un pel de tonto.
Amb tot el material recuperat cal anar directes al bar de Camarasa per una ben merescuda cervesa.


JOSEP ESTRUCH

SOLSTICI D'ESTIU

DIUMENGE,18 DE JUNY


Aquesta setmana he quedat amb el Juan Carles per fugir d’aquestes calorades que fa , cal cercar una paret amb clara orientació Nord i la proposta que em fa , reuneix les condicions. Anirem al Pedraforca i més concretament a la via Solstici d’estiu al Pollegó Inferior.


Arriba el diumenge i estic fet pols, l’edat no perdona !!, ahir vaig estar pintant i per la nit un sopar amb amics, que m’han deixat xafat, però l’escalada és l’escalada i com deia el meu pare, - si ets bo per anar de festa per la nit, també ets bo per llevar-te i anar a escalar, (bé, ell ho adaptava i deia per anar a treballar). Je, je, ha plogut molt des de les hores.
A les set ens trobem a Monistrol i anem directes al Rosal on fem la parada d’avituallament. I d’allà ja amb la panxa plena directes al Pedraforca.


No recordo haver vist mai tans cotxes aparcats a la zona,- no hi ha un boci d’aparcament  des del mirador fins passat el cable del refugi, ufff!!.
Primer passem per saludar al Jordi i en prenem camí de la tartera, avui estrenaré el camí que han obert per pujar i baixar més fàcilment la tartera.
A les onze estem a peu de via, ben suats, hem trigat poc més d’una hora per arribar-hi.
Ens repartim les tirades i li toca començar al Juan Carlos , una tirada punyetera amb un passatge dur a la meitat que hem solucionat amb un pedal.


La segona em toca a mi, aquesta està més protegida i amb parell de camelots que he posat per més seguretat s’ha deixat fer bé. Hi ha un tram a mitja tirada , per fer un canvi de fissura que ens ha fet suar.


La tercera, és més còmoda, tan sols hi ha una placa a mitja tirada que és molt difícil però que amb estreps no presenta cap problema. En aquesta tirada ens ha atrapat una cordada que porta una marxa infernal i aprofitant que les properes tirades són de navegació els deixem passar , (nosaltres hem fet la reunió quatre i ells han empalmat dues tirades seguides)


La quarta tirada tan sols he trobat un pitó de progressió, més que res ha anat bé per saber que portàvem la direcció correcte, (hi ha cordades que s’han perdut en aquesta tirada).


La cinquena li toca al Juan Carlos i arriba a la reunió quan encara hi ha un membre de l’altre cordada. Mentrestant, el primer de l’altra cordada s’ha cruspit la tirada forta, completament en lliure.


Quan arribo a la reunió li cedeixo els honors de patir aquesta tirada al Juan Carlos, en d’altres circumstanciés ho intentaria, però el cansament fa estralls i si mi poso , segur que sortim de nit. He fet aquesta tirada amb més pena que gloria, però he aconseguit fer-la.


La gent surt desencordada d’aquí fins el cim , però són 60 metres de tercer grau on no cal jugar-se-la i seguim encordats fins la fita de cim, ara tan sols resta baixar.

Fem la baixada pels ràpels que en porten a l’enforcadura. Jo recordava dos ràpels ,però n’hi ha tres que et deixen a la tartera. Ara tan sols resta agafar el camí de baixada i poc a poc arribar al refugi i d’aquí al cotxe.

JOSEP ESTRUCH