Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 26 de setembre de 2016

JORDI JUTGLAR

DISSABTE, 24 DE SETEMBRE

Avui era un dia per recordar al company Fredi, hi ha una trobada d’escaladors a Sant Benet amb dinar col·lectiu i al vespre una projecció de diapositives amb el seu recorregut alpinístic  a l’Ajuntament del Bruc.
El divendres tot cercant company vaig contactar amb en Ricard que juntament amb en Toni volien pujar a Montserrat per fer quelcom ells amablement van convidar-me a afegir-me amb ells.
Quedem a les 8 al Bruc i com sempre puntual ja estem a l’hora esmorzant.
Tot i que el Meteoblue diu que farà bon temps, els dic que fins ben entrada la matinada per la zona ha estat tronant i la roca pot estar molla, ells que tampoc estan gaire convençuts del objectiu que porten, es deixen enganyar per una de les meves propostes i marxem direcció Lleida on el temps sembla estar més calmat.
El nostre objectiu la via Jordi Jutglar del Peladet


Al pàrquing de la font no hi ha cap cotxe i en poca estona tenim enllestit el material, ara ens queda una bona suada par arribar a peu de via.
Amb la referència del principi de via on canvia l’orientació de la paret, no ens costa gaire localitzar la fletxa i el nom que s’insinua escrit a la roca ara tan sols resta pujar-hi.
Per sorteig em toca a mi començar , en tota la tirada no hi ha res però uns metres més amunt veiem un tram molt llaminer que segur és l’itinerari de la via. La dificultat de la tirada és de cinquè grau


La segona li ha tocat al Toni, no ha tingut gaire sort, és la tirada més lletja de la via, molt bruta i amb roca bastant trencada, supera un ressalt i desprès seguint una vira en diagonal a la dreta canvia de vessant fins un gran arbre situat al peu de la tirada estrella de la via.
Al Ricard li ha tocat , la xina, - una senyora tirada!!. Una fissura oberta molt vertical de 40 metres on tan sols hi ha tres assegurances, dos burils i un pont de roca. Gran part de la tirada pot fer-se amb bavaresa però hi ha trams que cal fer off wind i d’altres on cal progressar per placa, tota ella molt mantinguda (he vist ressenyes que la graduen de cinquè superior, d’altres de (6a) i alguna de (6a+). Personalment encara li donaria un plus més per la necessitat de protegir-la, que no és fàcil.


La quarta tirada torna a tocar-me, comença amb un tram fàcil pel llom de l’aresta fins a trobar un pitó. Aleshores cal superar un petit mur i anar progressant en diagonal a la dreta fins arribar sota uns sostres vermells, un 40 metres amb una dificultat màxima de cinquè.


La cinquena torna tocar el torn al Toni i aquesta vegada si que la ha encertat, una senyora tirada, més difícil del que diuen les ressenyes. Comença amb un flanqueig a l’esquerra per entrar en un díedre que cal remuntar fins que uns sostres et barren el pas, desprès cal travessar a l’esquerra fins un pitó equipat amb un malló que serveis per baixar als peus d’un altre díedre paral·lel al primer però mes a l’esquerra i que cal remuntar fins arribar a l’altura del pitó i d’allà sortir per l’esquerra per entrar a la reunió.


En aquesta tirada cal anar amb molt de compte passant les cordes si no vols trobar-te encallat pel fregament. Pels segons de corda cal anar amb compte una vegada superat el malló, donat que el pèndol pot esser considerable. La tirada està graduada de cinquè superior , però mig grau més no li faria cap mal.


A partir d’aquí ens queden una o dues tirades , segons les ressenyes i al Ricard com a protagonista. Els primers metres molt difícils i verticals i com assegurança un pitó i un buril situats a la mateixa altura, desprès la dificultat baixa però la qualitat de la roca també, com que la dificultat no és excessiva el Ricard decideix fer tota la tirada fins el cim, però segons ens ha dit , ho ha lamentat perquè les cordes eren un pes molt important per anar pujant.


A la reunió hem tingut molta sort perquè una pedra ha caigut i ha fregat l’ombro del Toni, si arriba a desviar-se uns centímetres segur que tenim moguda grossa.


La primera part de l’activitat ha acabat, ara queda la segona, trobar el camí de baixada. Cal remuntar la carena fins a trobar una fita en un petit collet per on cal baixar fins la tartera i d’aquesta avall fins arribar a peu de via i d’aquí desfer el camí de pujada. Crec que de baixada hem trigat més d’una hora


Una vegada al cotxe, volíem fer la cervesa a Bellcaire però el bar esta tancat i hem decidit anar fins el Bruc i fer un pica pica a Ca l’Anna.
Com que ja estem al Bruc ens acomiadem i jo decideixo anar a veure el documental en record del Fredi i saludar als companys que hi ha.

J. ESTRUCH





dijous, 22 de setembre de 2016

VIA ALBERT MASÓ

DIMECRES, 21 DE SETEMBRE

Avui hem quedat amb el Josep, però problemes familiars ens han impedit fer una programació i definir un objectiu, per tant ens trobem al Bruc sense tenir clar on anar.
Al final decidim anar a una via de la Proa , més concretament la via Albert Masó, el Josep ja la coneix però no recorda res (és una sort, no tenir memòria, sempre fas vies noves!!).


A l’hora de marxar una part de la colla s’apunta per anar a la zona, ells volen fer l’espero del vent, molt a prop de la nostre via.
Durant el camí d’aproximació hi ha dos pares diferents  i uns pugen pel camí del clot del boixar i  nosaltres decidim seguir el clot del tambor i entrar per darrera.
La pujada per la ferrada fins sobre el contrafort el fem per un dels esperons rocallosos de l’esquerra de la ferrada, per terreny fàcil però trencat fins arribar a les cordes de la primera tirada i d’allà fins l’arbre que hi ha al peu del díedre on hem fet la primera reunió.


La primera tirada se la menja el Josep, segueix una fissura bruta fins el cim d’una agulla enganxada i d’allà per una placa fins un arbre situat a mitja canal.
La segona és curta, una 20 metres escassos i va tota en flanqueig a l’esquerra per anar a cercar el centre d’una placa que seguirem fins el següent bosc penjat, aquesta tirada és fàcil.


La tercera , supera pel centre la placa amb bones preses , tan sols hi ha un tram on la paret és posa mes vertical i on cal confiar amb la roca (els cigrons són tan grans que fa por no es puguin trencar amb el pes), però aguanten!!.


La quarta segueix la mateixa tònica que l’anterior , tram fàcil per fer un tram més vertical i tornar-se a tombar. L’últim tram cal anar en compte de no tirar pedres, que van totes a parar a la reunió on hi ha el company. La reunió està una vegada travessat el bosquet al peu del següent  monòlit.


La darrera tirada presenta uns cinc metres un xic difícils de veure i amb l’assegurança molt alta, una vegada superat el tram la paret perd consistència , ja fins el cim.


Per baixar del cim hi ha dues possibilitats , per la dreta o per l’esquerra, (mirant la paret). Nosaltres hem escollit baixar per la dreta.
Primer un petit ràpel fins el coll i a continuació per una canal plena d’aritjols fins el collet amb la proa, d’allà una petita des grimpada  fins la darrera reunió de la via.
A partir d’aquí, tres ràpels fins el terra.
Ara tan sols resta desfer el camí de pujada i tornar al Bruc.

J. ESTRUCH