Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 18 d’octubre de 2018

TINTIN I MILÚ AL MONTROIG


DIMECRES, 17 D’OCTUBRE

La crida d’aquesta setmana ha tingut força ressò, hem quedat en trobar-nos al Hotel del Bruc set persones. A l’hora convinguda hi érem tots excepte el Manel que ha tingut problemes amb el cotxe.
Encara sense decidir el nostre objectiu sortim direcció ponent a la cerca del bon temps. Diuen que avui hi ha llevantada , o sigui cal allunyar-se de la costa.
Anem directes a esmorzar a Cal Pere de Camarasa on comencem a negociar el nostre objectiu.


Uns proposen Sant Llorens de Mongai i d’altres Montroig. Finalment guanya l’opció de Montroig, mes concretament anar a la Cova del tabac.
Som sis i treballem amb dues opcions, la primera repartir-nos i fer dues vies o fer una col·lectiva però primer s’imposa anar a veure la cova perquè molts dels que anem no la coneixem.


Després de la visita turística ens acostem a peu de les dues vies que volem fer, la Celtas cortos i el diedre de l’amistat, però arribats al peu ens desanimem . Som molta gent per unes vies que cal treballar-les de valent i anem a per l’altre opció, la col·lectiva.


El Manel i la Isabel ja han fet la via i ens deixen a nosaltres poder gaudir-la, ells aniran de remolc. Fem dues cordades, davant La Isabel, el Gines i jo i darrera el Antoni i el Manel, (el Boi ha decidit que ja en te prou amb la caminada).


La via escollida és la Milu i Tintin al Montroig, és una via suau però amb unes vistes espectaculars a banda i banda de l’itinerari on les tirades d’escalada es barregen amb llargues travesses caminant. El grau és suau i estan ben equipades.


El tram més difícil és la xemeneia final que demana un xic d’atenció per la dificultat i la roca relliscosa que presenta per la manca d’insolació.


Una vegada al cim una llarga caminada per la carena cimera ens porta a un coll on agafarem un camí que ens retorna al de la aproximació.


Ha estat una matinal, més de descoberta que no pas d’escalada, però és un indret molt bonic. La propera vegada ja tornarem per fer coses més serioses.

J. ESTRUCH


diumenge, 14 d’octubre de 2018

CREUER PONTIAC


DISSABTE, 13 D’OCTUBRE

La setmana passada varem quedar amb el Juan Carles en que sortiríem el dissabte, però amb l’incògnita de saber on anar depenent de la gent que s’apunti a la sortida. A mitja setmana eren quatre i calia cercar un lloc on hi hagi varietat d’escalades per si calia repartir-nos.
El dijous érem cinc, però el divendres el grup va baixar fins a dos, i ens varem plantejar l’opció d’anar a fer quelcom més llarg i compromès, però a darrera hora el grup va tornar a pujar a tres i varem decidir mantenir la primera opció, Collegats.


Jo fa temps que no anava a les Moles del Pessó i volia fer fots de la paret per ressenyar les vies i vaig proposar anar-hi, concretament a la via Creuer Pontiac que va resultar que cap dels tres l’havia fet.
Sortim com sempre del Bruc i anem directes a Bellcaire per agafar forces i d’allà sense aturar-nos directes a la Font de la Figuereta on deixarem el cotxe.
En lloc de pujar per la paret del Pessó i creuar tota la serralada prefereixo pujar per Gramuntill que és més curt i les panoràmiques de la paret son millors.
No trobem a ningú pel camí, però arribant a peu de paret, sentim veus, hi ha una cordada davant nostre, caldrà fer cua. Per sort aquesta cordada van a fer la Performance i no ens molestaren.


Mentre fan la primera tirada que compartirem fins la meitat, nosaltres ens preparem.


Els primers metres de la via, que son comuns amb la Performance, son fàcils , però a uns vint metres deixem la comoditat per acostar-nos a la fissura de la dreta i la comoditat s’acaba, hi ha passatges on cal apretar, sobretot els trams on cal entrar a les rapisses de terra, en un d’aquests trams ens ha calgut posar peu a la baga per poder superar –ho, la resta molt bona roca i molt vertical.


La segona tirada és completament recte amunt per una placa plena de petites panxes que cal anar sortejant, la dificultat varia depenent de l’habilitat per sortejar aquestes panxes, però és una dificultat “in creixendo” fins quasi arribar a la reunió.


La tercera tirada, canvia completament la roca, passem d’un conglomerat potent amb grans preses a una zona de pedra trencadissa i petita on cal pujar més en adherència que amb força, aquesta tirada força llarga , presenta un tram un xic brut de terra i algun passatge difícil de veure.


La quarta tirada és la més suau però no hi ha cap assegurança intermitja, va en diagonal a la dreta fins el peu del mur final.


La darrera tirada comença molt vertical amb roca semblant a la de la tercera tirada i cal anar en compte fins arribar a una baga llaçada en un arbre, desprès la dificultat baixa molt , tot i que la roca també empitjora exponencialment, però ja estem quasi al cim. Fem reunió en  uns arbres a la sortida de la fissura final.


Hem vist que la via esta preparada per baixar-la en rapel, però decidim allargar l’excursió i baixarem per l’altre costat, fa molta calor i no volem caminar sota el sol.
Aquesta baixada és més llarga, però en gran part estarem caminant a l’ombra.
A la font , una vegada refrescats, tornem a estar preparats per fer el camí de tornada.

J. ESTRUCH