ADEU AL SCENIC

DIMECRES, 18 D’ABRIL.

Aquest hivern vàrem preparar una sortida conjunta amb la colla que ens trobem al bar Anna del Bruc per anar a la zona d’escalada de Cal Barricó al Ripolles, però per necessitats familiars no vaig poder anar-hi i a més van agafar una de les moltes nevades d’aquest any i no van poder ni anar a conèixer la zona la resta de companys que no la coneixien. Total que encara no havien visitat la zona.

M’agrada fer una visita a aquesta zona, com a mínim una vegada cada any (hi ha un calcari de somni !!) i aprofitant que el temps comença a ser bo vaig proposar anar-hi aquest dimecres.

A les nou quedem en trobar-nos a Ripoll per esmorzar i agrupar cotxes. Ens trobem, en Ginés, L’Emili, el Ton, el Joan i jo . Després d’esmorzar enfilem la carretera de Ribes per fer l’aproximació des de El Baell, (Des de que van tancar la pista de baix, crec que es l’aproximació més còmoda).

En una mitja hora aproximadament ja estem a peu de via, encara sense tenir clar per quina pujarem, però aviat decidim fer dues cordades i anar tots a la via “Adeu al Scenic”.

La primera tirada , està un xic bruta i els peus rellisquen amb la terra molla, però una vegada et centres a la roca tot canvia i la progressió és molt bonica, aquesta tirada tan sols presenta un pas difícil al superar un diedre quasi al final de la tirada.

La segona tirada surt per l’esquerra amb un petit flanqueig per entrar a una placa llisa, en principi des de la reunió sembla que serà un slap, però no, un diedre molt marcat et permet progressar en bavaresa, hi ha un pas de decisió al deixar el diedre però hi ha bona presa per a superar-lo.

La tercera és la tirada més difícil de la via, comença amb una fissura vertical protegida per tres parabolts, a l’altura del tercer cal fer un flanqueig a la dreta , fi per als peus i que per les mans tan sols hi ha un forat, bi-dit,  que es relliscós i una petita regleta. Aquí ens ha calgut posar un estrep per superar el pas, la resta una placa vertical fins la reunió.

La quarta tirada va a la recerca d’una placa llisa a l’esquerra de la reunió , uns primers metres disfrutons donen pas a un tram molt fi i vertical, on cada vegada hi ha menys rugositats per agafar-se i on finalment hem posat un estrep. Sortint d’aquest tram , un festival de forats que hi son però que no es veuen, et fan gaudir d’una molt bona escalada fins la reunió.

Llàstima no tenir el grau suficient per a forçar els dos passatges que hem fet amb estrep , sortiria una via cinc estrelles.

El descens el fem per la mateixa via i per acabar de donar a conèixer a la colla la zona, proposem que ells baixaran per la casa en ruïnes del Barrico fins arribar a la carretera de Capdevanol a Ribes (camí que fèiem al principi, però que des de que van tancar l’accés a la cantera no hi he tornat) mentre jo pujaria per la canal de les Canaletes (zona d’esportiva) i aniria a buscar el cotxe per recollir-los a la cantera.

Una vegada tots reunits, tornem a Ripoll per fer la cervesa de rigor i acomiadar-nos fins a una propera sortida.

Per cert, aquí comença a fer una calor força important.

J. ESTRUCH

GALLETAS

DISSABTE, 14 D’ABRIL

Feia molts dies que no coincidíem amb el Jordi, però finalment aquesta setmana ha pogut fer un forat i escapar-se a escalar.

Ara tenim el problema de sempre , escollir la via, però aquesta vegada no ha calgut negociar gaire. De les propostes que vaig fer-li totes li quadraven però ell va llençar-ne una al vol i vaig entomar-la sense dubtar-ho. “ La tenia pendent de feia molt temps” però com que queda molt lluny la gent li fa mandra de conduir tanta estona per fer-ho en el dia.

Per sort el Jordi , no te aquest problema, li encanta conduir i fer quilometres.

Per si fos poc, la meteo dona aigua per tota Catalunya aquest dissabte, per tant una raó més per fugir.

El nostre objectiu, la via “Galletas” al Mallo Fire de Riglos.

Sortim a les sis del mati i abans de les nou ja estem a Riglos, no calia sortir tan aviat perquè tot és tancat, tan sols podem esmorzar al refugi.

Mentre esmorzem , ens diuen que porten molts dies plovent i que avui és el primer dia que no plou, són noticies dolentes per nosaltres, no sabem com estar la paret, però decidim apropar-nos per veure com esta.

A peu de via , la imatge és dolenta, aigua que regalima per tot arreu, com si fos un degotall i les assegurances estan just al mig d’una paret ennegrida per l’aigua, tan sols petits trams més secs repartits pel recorregut de la primera tirada.

La veritat que ens costa bastant decidir-nos a començar, però finalment ho fem, no hem fet tants quilometres per tornar amb la cua entre les cames.

Les primeres preses que agafo fan que l’aigua m’entri per la màniga i surti pels camals del pantalon deixant-me ben mullat, però seguim. El fet que hi ha moltes assegurances dona confiança i aviat ens trobem tots dos a la segona reunió.

Aquí , ja per sobre del degotall de la primera feixa, la roca te millor aspecte i ens animem a continuar.

La segona i tercera tirada les fem juntes, la primera bé, i a la segona amb algun pas de A0, però no perquè estigui molla, si no perquè és difícil,

La tercera tirada, (nostre), és la que he trobat més difícil de tota la via, una diagonal ascendent a la dreta amb les assegurances lluny , però suficients, al menys en el primer tram, però en el tram final l’itinerari passa per un tram completament xop que m’ha fet suar tinta.

La quarta tirada, no és la més difícil però si la més espectacular i que demana tenir la concentració més afinada, un flanqueig a l’esquerra i amb molt pati sota els peus, a més tan sols hi ha dues assegurances al principi molt properes i la resta on cal auto assegurar-se però difícil de fer-ho i per acabar una entrada a la reunió acrobàtica. Per sort un parabolt molt ben situat et treu la por a una possible caiguda.

Ara ja entrem a la fissura que no deixarem fins dalt, és el tram que em tenia més preocupat, per dues raons, la primera perquè diuen les ressenyes que cal auto protegir-se i la segona al ser un lloc tancat i haver plogut tant, teníem por que estigues xop.

En les dues coses ens equivocàvem, la primera cal dir que hi ha parabolts en tot el recorregut, aïllats, però hi son, i treuen molta tensió a la progressió .

La segona, excepte els primers metres de la fissura i la tirada de la cova , la resta com que progresses  per fora, no et molesta la mullena.

La primera tirada de fissura, (cinquena) presenta un tram difícil per entrar-hi, protegit per un parabolt i dos claus, però cal agafar-se en roca mullada, la resta vertical però confortable de progressar.

La sisena tirada, és més suau i va a fer reunió dins la cova, aquí no és que sigui humida, és que cau aigua per tot arreu.

La setena és una tirada curiosa, comença pel fons de la cova, i no es veu res, l’aigua que regalima per les parets t’empapa l’esquena perquè cal pujar en romenaig fins a superar les dues pedres característiques, la resta de tirada es pot anar fent amb tècnica de díedre fins a superar un altre bloc, sobre el que hi ha la reunió.

La vuitena tirada, més fàcil, ens deixa al coll. Jo ja hauria baixat, però el Jordi ates que és la seva primera visita a Riglos vol trepitjar cim i decidim pujar a la punta Mateo i acabar d’arrodonir el dia.

Ara tan sols fer tres rapels i directes al bar per fer la merescuda cervesa, a Riglos ens trobem amb dos companys de Barna, en Josep i en Joan que ens acompanyen a fer la cervesa, ells es queden per seguir escalant demà.

Nosaltres agafem els trastos i directes a casa. Amb una via de la carpeta de pendents per tatxar.

Per cert, és de les vies on el re equipament fet, més m’ha agradat, sense excessos .

J. ESTRUCH