Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 12 de juliol de 2019

TAPAS SANS DALLE


DIMECRES, 10 DE JULIOL

La setmana passada va trucar-me el Josep Lluis per proposar-me una sortida
 ( ell, per la seva feina poques vegades pot sortir els dimecres), aquesta vegada volia fer quelcom de llarg, assegurat i bona roca.
De les propostes que vaig fer-li , va decidir que volia conèixer la Dent d’Orlu , on no hi ha esclat mai.
A principis de setmana faig la proposta a la colla, però ningú va picar l’ham, o sigui que farem el viatge sols.
Hem quedat a les set i comencem el viatge un xic més tard.


A les deu ja estem al pàrquing preparats per fer l’aproximació, tenim la mosca darrera l’orella perquè hem trobat la carretera i la pista força mullada, fa poques hores que hi ha plogut. A més el cel esta completament tapat de boira baixa.



Però ja que estem aquí , decidim pujar. Al coll de l’egue. estem completament envoltats de boires. (Ha estat un fallo, no pensar que la paret demana un temps que assecar-se).
Però a peu de paret, hi ha força gent, un grup de sis persones al peu de la vira, i una cordada de tres persones a la que intuïm que serà el nostre objectiu, la via “Fleur de rodho”. Mentre ens acostem, el vent porta i treu boira baixa que impedeix veure res fins que som a peu de via. Aleshores la visió és decebedora, la paret es plena de regalims d’aigua per tot arreu.


Els tres escaladors que tenim davant , sembla que siguin un guia i dos clients, cosa que ens fa dubtar de posar-nos darrera o cercar una alternativa. Finalment decidim la segona opció i ens decantem per la veïna “Supersè”.


Les dues primeres tirades, fins la feixa, estan mullades però com que la dificultat es baixa podem anar pujant , però a la tercera tirada, que ja comença a posar-se tiesa, sembla que la via ressegueixi tots els regalims i a mitja tirada decidim deixar-ho per una propera sortida.
 Mentre nosaltres fem les maniobres per baixar, els companys de la “Fleur” també comencen a fer el mateix, massa perillosa !!.

Nosaltres agafem avantatge i baixant per la vira, decidim quedar-nos amb el grup que hi ha al principi de la vira, encara estan esperant que el temps millori, tot i que la meitat del grup ja ha marxat, i els tres que queden estan començant a preparar-se perescalar.
Nosaltres decidim posar-nos a la veïna “ Tapas sans dalle” que tot i estar mullada sembla que podrem fer-la.



Quan fem la segona tirada, els veïns, també, decideixen baixar, per una estona ens quedem sols a la paret, però veient que nosaltres seguim pujant, el guia i acompanyants decideixen seguir-nos.



La via segueix  una línia on s’ha buscat l’estètica i la millor roca, amb alguna tirada interessant, sobretot les que forçant el recorregut superen petits sostres amb bona ganda, tots ells enllaçats per plaques llisses  monolítiques i diedres.


Tot i trobar trams mullats es deixa fer bé, i hem arribat al cim ben satisfets.


De baixada volia fer alguna foto de la paret, però anem justos de temps i marxem directes al cotxe.


Ara tenim una bona tirada per tornar a casa i no ens aturem fins a Puigcerdà per fer la ben guanyada cervesa .

Una via ben aconseguida i assegurada, (encara que les assegurances allunyen), amb uns quants camalots mitjans i unes vuit o deu cintes, en tindrem prou

J . ESTRUCH

dijous, 11 de juliol de 2019

VIES CERDA VERGES + GRAN DIEDRE


DIUMENGE, 07 DE JULIOL

Aquest diumenge no se com anirà la cosa, he quedat amb el Pere, per sortir, en principi per anar al “Pedra”, però jo sortiré després d’un sopar i de fer una visita a la ViJazz de Vilafranca , a més aquesta setmana em tocarà passar a recollir-lo perquè vindre des de Cunit.
Sortim com sempre a les set i passem per recollir a l’Angel, i directes al nostre objectiu.
Volem escapar-nos de la calor i farem quelcom a la paret Nord, encara , sense un objectiu concret, però bastant centrats en anar a la zona central on tindrem moltes possibles variants per escollir.


D’entrada volem començar per la via “Cerdà Verges”, tots tres l’hem feta però fa molt temps.
La pujada fins el peu de la piràmide, ..ufff !!! cansada com sempre, o per arribar a la cova, també... ufff !!!, cada vegada em fa més por superar aquests darrers quinze metres, un dia  passarà quelcom si no es protegeix amb una corda o assegurances.


La primera tirada , com sempre, segueixen els pitons en el seu emplaçament i arribem a peu del diedre negre. Aquesta vegada  en Pere , en porta una de cap, vol pujar per la via original i en lloc de pujar pel diedre del Joan Marti ens desviem a l’esquerra a la recerca d’una via quasi oblidada.


Primer un pitó quasi enterrat, després un tram on cal autoprotegir.se per arribar a la placa , on hi ha un buri que fa por i un clau, també hem posat un parell de flotants per augmentar la protecció i arribar a la reunió amb tranquil·litat.


La reunió, bé, que vols que us digui, dos claus invertits lligats per uns cordinos recremats i vells, no cal ni dir que l’hem reforçat amb un parell de flotants.
Però lo fotut del cas , és que de la reunió cal fer un petit ràpel i baixar al diedre negre per acabar de resseguir-lo i entrar a la reunió uns deu metres per sobre.


Els primers que han fet el ràpel, bé, (amb la reunió reforçada) però m’ha tocat baixar l’últim i rapelar tan sols dels dos pitons invertits i les bagues velles i la veritat que feia yu yu.
La tercera tirada una placa acabada en un diedre tècnic , les assegurances, suficients.
La quarta , fàcil i en lleugera diagonal a la dreta per anar a cercar el pi de la feixa on hi ha totes les vies del pany central.


Nosaltres, arribats a aquest punt, ens cal decidir que fem i acabem per la opció més conservadora, (la ressaca fa estralls a aquestes edats), ens decidim per pujar pel  “Gran Diedre”.
Hi ha algun il·luminat que li dona una graduació de tercer grau, però per mi ni ho era abans , ni ho és ara.


Una entrada potent fins arribar al primer pitó, després es suavitza però cal escalar. Hem fet reunió als trenta metres per evitar fregaments de corda.
La segona tirada, presenta un tram més vertical que la resta però es deixa fer bé.


La tercera tirada, segueix la mateixa tònica, però al final hi ha una cova on cal apretar i llegir be per on superar-la.
La quarta tirada, és la més complerta de totes amb un tram força obligat abans d’entrar a la reunió.


La cinquena tirada, tothom la desmereix, però crec que els primer metres son força bonics i tècnics.


La reunió a sobre del diedre ens deixa amb el segon dilema del dia. Seguir pujant fins el Coll de la cova o baixar. Per no anar a cercar el sol i la calor , ens decidim per la segona opció i amb cinc ràpels per la via arribem al terra.


D’aqui directes a veure al Jordi per fer una bona cervesa.

J. ESTRUCH