Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 16 de febrer de 2017

K 30

DIMECRES , 15 DE FEBRER


Aquest dimecres tenim previst sortir amb el VISA i per tant la recerca de la via calia que fos acurada, les seves preferències i les meves no sempre coincideixen però vaig pensar en una possibilitat que ens complaïa a tots dos, a mi per conèixer una zona nova i a ell per fer una escalada sense quasi aproximació.
La proposta vaig fer-la extensiva al Josep Solé , que és el meu company habitual dels dimecres i de rebot al Joan Asin que va apuntar-se a darrera hora.
El VISA , a darrera hora no va poder venir, però l’ objectiu ja estava consensuat i varem seguir amb la planificació, tots tres teníem aquesta via  en la llista de pendents , més o menys amunt.


El nostre objectiu, la via K 30 al Embassament de Santa Anna, no és una via molt llarga però segons comentaris, suficient per a deixar-nos satisfets.
Sortim a les 7, 30 del mati i enfilem direcció a Bellcaire per esmorzar. (Pel camí em comenten la mort,  fa uns dies, d’ un dels germans que gestionen el bar Sport , la nostra parada obligatòria per esmorzar). El meu condol a la seva família.
Arribem al pantà sobre les 9, 30 i encara hi ha ombra a la paret, ens cal esperar un xic.


La primera tirada comença a peu de carretera, tan sols cal pujar sobre un petit marge per agafar la primera assegurança.
Com que el Josep i jo ens fem pregar, per veure qui comença, el Joan agafa l’ iniciativa i s’ apunta a fer la primera tirada, una tirada que pel meu entendre és un xic més difícil que no diuen les ressenyes, a més t’ agafa en fred i es nota.


La segona segueix la mateixa tònica, un calcari molt compacte , vertical i amb les preses no sempre evidents, per sort estan ben equipades encara que no en excés, aquesta tirada és tan difícil com la primera però aquí ja comences a conèixer el tacte de la roca i la progressió és fa més evident.


La tercera és un canvi de reunió  d’uns quinze metres per anar fins el peu d’una paret que d’entrada impressiona.
Aquesta em toca a mi, segons la ressenya del Luichy és la més difícil però personalment crec que la primera i segona son més difícils d’assegurar. En aquesta tirada he gaudit molt, és fàcil de  protegir i l’espectacular bavaresa de dalt és més fàcil del que sembla.


Aquí tornem a fer un canvi de reunió i cal caminar per una feixa fins el ressalt següent, amb un díedre desplomat molt característic que és per on puja la via.


Aquesta tirada ens ha acabat de convèncer que si la graduació és correcte, les dues primeres tirades són més difícils que no pas la graduació de la ressenya.
Aprofitant les feixes que trenquen la continuïtat baixem fins la segona reunió on hi ha una instal·lació de ràpel que ens permet arribar a la carretera  directes.


Una vegada al terra , decidim que ja en tenim prou per avui i anem a fer la cervesa, la via ens ha satisfet a tots.

J. ESTRUCH





dilluns, 13 de febrer de 2017

ESPERÓ DEL SILENCI

DISSABTE, 11 DE FEBRER


Com ja tenim per costum darrerament la predicció de la meteo no és gaire bona però inicialment tenim un objectiu concret i no dubtem en quedar per aconseguir-ho.
Sortim a les 7,30 perquè el despertador m’ha jugat una mala passada i no sonat, hem perdut mitja hora .
A les nou estem a Coll de Nargó esmorzant i esperant que el temps millori, de moment no ho sembla, tot esta ben cobert de boira i fa molt de fred (-2 graus)
Acabem d’esmorzar i el temps no fa cara de canviar gens, segueix el cel completament cobert i la temperatura per sota dels 0 graus. Comencem a dubtar del nostre objectiu, i mirem alternatives més assequibles.


Finalment deixem el nostre objectiu inicial a la Serra de Sant Joan (massa alta i ventada) i ens centrem en una via que el Jordi té en cartera des de fa molt de temps. Anirem a Valldan per fer l’Espero del Silenci. Es una via situada en una zona on tan sols hi ha una altre via i fora dels itineraris normals per anar a escalar, un lloc tranquil i solitari.
Deixem el cotxe al càmping de Valldan i comencem l’aproximació per una pista que va en direcció a la paret, primer l’aproximació és suau fins uns prats per sobre d’una bassa d’aigua però després cal pujar pel bosc fins el peu de via per sort hi ha fites en tot el seu recorregut.


La primera tirada presenta una roca que no dona seguretat en el seu aspecte però bona en conjunt, semblant a Canalda, primer supera un diedre per després continuar per placa fins un gran replà on hi ha la reunió.


La segona, hem fet un canvi de reunió per situar-nos sota la propera tirada i poder assegurar millor.


La tercera , presenta una roca vermella de despreniment per després superar uns desploms amb artificial per acabar en un encastament per entrar a la reunió, aquest darrer tram és força emprenyador i incomode.


La quarta és una tirada de flanqueig a l’esquerra, ben assegurada però que cal anar en compte perquè a vegades cal progressar per sobre de les assegurances i a voltes per sota, el tram més difícil l’ha trobat al acabar el flanqueig i enfilar el tram final fins la reunió, on cal fer algun moviment amb els peus en zona mullada i plena de liquen.


La cinquena tirada , surt per la dreta però aviat comença un altre flanqueig a l'esquerra fins a posar-nos sobre el fil de l’aresta, el tram més difícil també està en aquest darrer tram fins arribar a la reunió.


La sisena tirada, segueix el fil de l’aresta però la roca no es excessivament bona, la progressió és fàcil fins que l’aresta és redreça en el seu tram final i poc abans d’entrar a la reunió hi ha algun passatge que cal mirar-ho bé.


La setena tirada , la roca va perdent verticalitat poc a poc , fins arribar al cim.
Aquí dalt el vent és gelat i ens fa pensar amb l’encert de posposar l’escalada a la Serra de Sant Joan. Avui aquí tan sols hem passat fred a les reunions que hi ha sobre l’aresta.


El descens el fem pel coll situat a l’esquerra del esperó, amb dos ràpels, (crec que el primer es pot fer amb una corda de 60 metres (molt just) i el segon sobrat. Per continuar el descens diu la ressenya que trobarem unes senyals però no hem trobat res, però amb un xic d’intuïció hem sortit al mateix lloc on hem deixat el camí al pujar. Ara cal seguir la pista forestal fins el cotxe.
De baixada ens aturem a Oliana per fer la cervesa i enfilar la carretera per torna a casa.

J. ESTRUCH