Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 16 de novembre de 2017

ARESTA DE LA COMA DE GELIS

DIMECRES, 15 DE NOVEMBRE

Inicialment teníem que ser tres, però a darrera hora en Josep ha trucat dient que no sortia i tan sols sortirem en Ginés i jo.
Els objectius que tenia en ment els deixarem per a una propera sortida i ens centrem en una sortida més a to amb la disponibilitat d’horaris que tenim.
Com que ja comença a fer fred de valent ens decantem per anar al Montsec i més concretament a Sant Llorens de Mongay o Montroig.
La primera aturada la fem a Camarasa , per fer un bon esmorzar i acabar de decidir el nostre objectiu.


Pensant amb les dates que estem ens decidim per anar a l’Aresta de la Coma de Gelis, una via fàcil , llarga i que aviat entrarà en restriccions per nidificació d’aus.
Fora el carrer fa un fred que pela i allarguem l’esmorzar tant com podem, però finalment tenim que sortir.


Deixem el cotxe al pont que creua l’embassament i agafem el camí que voreja el llac fins el peu de l’aresta. Ni cal dir que no tenim sol i el terra està completament gebrat. De fet no tindrem sol fins la segona tirada de l’aresta.


La primera tirada esta molt freda i la roca fa la sensació de relliscar, per sort son pocs metres i no gaire difícils.
La segona tirada és mes fàcil però amb roca a controlar en alguns sectors a més el Sol es resisteix a arribar tot i que el veiem per sobre nostre.


L’itinerari va encavallant-se a dreta i esquerra de l’aresta depenent de la qualitat de la roca i per seguir l’itinerari hi ha moltes sabines llaçades amb bagues i algun pitó.
Hem fet un total de vuit tirades, donat que alguna tirada que senyalava la ressenya que portem ens ha semblat massa llarga i l’hem partida.


Tota l’aresta no te molta graduació però hi ha una vista perfecte sobre la paret de l’os , cosa que he aprofitat per fer moltes fotos.


La part més dreta del recorregut , és la darrera torre amb un tram de roca a controlar però que està molt assegurat.


El ràpel de 25 metres ja instal·lat ens deixa a la vessant Oest de l’agulla i un camí molt fresat en torna al itinerari de circumval·lació del llac.

De tornada tornem al bar de Camarasa per fer un petit refrigeri i la cervesa de rigor per tornar a casa dins d’un horari raonable.

J. ESTRUCH

dimarts, 14 de novembre de 2017

MARTINETI-ROS, MARISA GIL I GALLIFARDEU

DIUMENGE, 12 DE NOVEMBRE

Aquesta setmana comença a notar-se el fred i cal cercar llocs “calents” per poder estar còmodes. Com que dissabte no puc sortir, (la senyora m’ha reservat feina i per la tarda volem anar a la mani a Barcelona), truco al Pere per sortir, ell sempre pot sortir el diumenge i quedem que anirem a buscar el “caloret” de Sant Llorens de Mongai. També ens acompanyarà l’Angel.
Ens trobem a Jorba i en lloc de tres serem quatre , ja que el Toni també s’ha apuntat a la festa.
Primera parada al bar de Sant Llorens per fer un bon esmorzar i decidir els nostres objectius que d’entrada eren la via Marisa Gil i la via Gallifardeu, però donat que som quatre ens decidim per dividir-nos les cordades.


El Pere i jo anirem a la via Martineti-Ros i l’Angel i el Toni aniran a la Marisa Gil amb l’idea de canviar la via una vegada acabada la primera.
D’aquesta primera via no en sabem gaire i  el Juan Gutierrez que també trobem esmorzant poc pot dir-nos (deu ser de les poques vies que no ha fet). La ressenya que tenim diu semi equipada, per tant podem trobar-nos amb qualsevol cosa.
Per sort , la via està quasi equipada, tan sols hem posat un parell de camelots per evitar caigudes lletges.


La primera tirada ressegueix un díedre molt marcat i crec recordar que hem trobat uns quatre parabolts i hem posat dues peces flotants. La dificultat al voltant de cinquè grau excepte un tram central més difícil. En conjunt un sisè grau molt bonic.


La segona tirada comença amb un tram més apretat i ben assegurat. Just a la dreta de les assegurances hi ha un seguit de material vell , restes de la primera ascensió crec jo, un pitó i un pont de roca.
En aquesta tirada tan sols hem posat un camelot a la part final en una fissura ample.


Del cim hem fet un rapel fins el peu de via amb seixanta metres de corda.
Just a la nostra esquerra comença la via Marisa Gil i com que els companys ja estan a la tercera tirada ens hi posem per perseguir-los.


Aquesta primera tirada és un xic més fàcil que l’anterior primera tirada i ens deixa a pocs metres de la primera reunió de l’anterior via, però la següent tirada presenta un flanqueig descendent fins al començament de la cova on hi ha les vies d’escalada esportiva.


La segona, o tercera tirada , si comptabilitzem el flanqueig, agafa l’esperó dret de la cova Disblia i supera un incipient desplom, presenta una escalada atlètica i en algun tram amb roca no gaire bona, però si tens piles és una escalada molt bonica. No cal ni dir que m’ha calgut fer més d’un A0 per superar-la.


La darrera tirada és un xic més humana amb un inici en placa, una continuació amb díedre i un final de via potent amb un passatge de contorsionista que no saps per on agafar-lo.
Aquesta via també la baixem amb un ràpel fins la segona reunió i la resta caminant pel camí d’aproximació a la zona d’esportiva.


Una vegada al terra veiem als companys que estan lluitant a la nostra primera via i decidim anar a veure  la via Gallifardeu.
Una vegada a peu de via , decidim posar-nos-hi i veure que surt.


La primera tirada, un A0 descarat amb alguna apretada, però la roca no dona gens de confiança, sobretot els primers metres


La segona, segueix amb el mateix aspecte i ja comencem a dubtar, si hem escollit be la via, la tirada sembla fàcil però la roca es crostosa i completament amb cantells arrodonits i amb una progressió no gens evident.


La tercera comença igual , difícil de veure la progressió però la roca comença a millorar. El primer tram és en travessia horitzontal a la dreta i no és fins que comences a pujar amunt que la roca no millora arribant als metres finals a esser una roca de primera.


Tot i no ser una via bonica , no et deixa indiferent.

El descens amb un ràpel de 60 metres fins el terra. Mentre recollim les cordes arriben els companys i anem directes a fer la cervesa a Camarasa.

J. ESTRUCH