DIMECRES, 10 DE
JULIOL
La setmana passada va
trucar-me el Josep Lluis per proposar-me una sortida
( ell, per la seva feina poques vegades pot
sortir els dimecres), aquesta vegada volia fer quelcom de llarg, assegurat i
bona roca.
De les propostes que
vaig fer-li , va decidir que volia conèixer la Dent d’Orlu , on no hi ha esclat
mai.
A principis de
setmana faig la proposta a la colla, però ningú va picar l’ham, o sigui que
farem el viatge sols.
Hem quedat a les set
i comencem el viatge un xic més tard.
A les deu ja estem al
pàrquing preparats per fer l’aproximació, tenim la mosca darrera l’orella
perquè hem trobat la carretera i la pista força mullada, fa poques hores que hi
ha plogut. A més el cel esta completament tapat de boira baixa.
Però ja que estem
aquí , decidim pujar. Al coll de l’egue. estem completament envoltats de
boires. (Ha estat un fallo, no pensar que la paret demana un temps que
assecar-se).
Però a peu de paret,
hi ha força gent, un grup de sis persones al peu de la vira, i una cordada de
tres persones a la que intuïm que serà el nostre objectiu, la via “Fleur de rodho”.
Mentre ens acostem, el vent porta i treu boira baixa que impedeix veure res
fins que som a peu de via. Aleshores la visió és decebedora, la paret es plena
de regalims d’aigua per tot arreu.
Els tres escaladors
que tenim davant , sembla que siguin un guia i dos clients, cosa que ens fa
dubtar de posar-nos darrera o cercar una alternativa. Finalment decidim la
segona opció i ens decantem per la veïna “Supersè”.
Les dues primeres
tirades, fins la feixa, estan mullades però com que la dificultat es baixa
podem anar pujant , però a la tercera tirada, que ja comença a posar-se tiesa,
sembla que la via ressegueixi tots els regalims i a mitja tirada decidim deixar-ho
per una propera sortida.
Mentre nosaltres fem les maniobres per baixar,
els companys de la “Fleur” també comencen a fer el mateix, massa perillosa !!.
Nosaltres agafem
avantatge i baixant per la vira, decidim quedar-nos amb el grup que hi ha al principi
de la vira, encara estan esperant que el temps millori, tot i que la meitat del
grup ja ha marxat, i els tres que queden estan començant a preparar-se perescalar.
Nosaltres decidim
posar-nos a la veïna “ Tapas sans dalle” que tot i estar mullada sembla que
podrem fer-la.
Quan fem la segona
tirada, els veïns, també, decideixen baixar, per una estona ens quedem sols a
la paret, però veient que nosaltres seguim pujant, el guia i acompanyants
decideixen seguir-nos.
La via segueix una línia on s’ha buscat l’estètica i la millor
roca, amb alguna tirada interessant, sobretot les que forçant el recorregut
superen petits sostres amb bona ganda, tots ells enllaçats per plaques
llisses monolítiques i diedres.
Tot i trobar trams
mullats es deixa fer bé, i hem arribat al cim ben satisfets.
De baixada volia fer
alguna foto de la paret, però anem justos de temps i marxem directes al cotxe.
Ara tenim una bona
tirada per tornar a casa i no ens aturem fins a Puigcerdà per fer la ben
guanyada cervesa .
Una via ben
aconseguida i assegurada, (encara que les assegurances allunyen), amb uns
quants camalots mitjans i unes vuit o deu cintes, en tindrem prou
J . ESTRUCH
