Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 6 de març de 2013

PASSATGERS DEL VENT Vilanova de Meia


DISSABTE, 02 DE MARÇ

Comença una altra aventura en aquesta terra de somnis que és Vilanova de Meià.
Sortim d’Esparreguera ja amb una idea predeterminada, intentar la via “Passatgers del vent” a la roca dels Arcs. no ho tenim clar, estem un xic lesionats, a ell li fa mal un dit de la mà (fa dies que se’n resenteix ) i a mi, ahir va caure’m una fusta al peu i vaig anar a dormir coix, avui sembla que tot i molestar-me, puc caminar millor


A les vuit del mati estem preparats per marxar, avui ens acompanyen el Ninu i la seva filla, la Laia, però anirem amb dos cotxes  perquè ells van a fer esportiva i nosaltres volem anar a la part esquerra de la paret i el darrer tram d’aproximació, és diferent.
Per no perdre les bones costums anem a esmorzar a Cal Cirera de Vilanova de Meià, són les 9,30 del mati i tan sols hi ha dos escaladors, però mentre esmorzem arriba una colla de 8 o 10 persones més amb la sana intenció d’anar a escalar.
A les onze estem a peu de via i comença arribar gent, tots a la mateixa zona, en poca estona comptabilitzem cordades a la “Lleida”, “el Clan de los Chamanes”, “Somnis de Quinfer”, “Tierra de Nadie”, “Migranya profunda”, “Rampes invertides”, sembla que tothom hagi decidit anar a escalar a aquesta part de la paret.
Per sort a la nostre via no hi ve ningú i podrem anar tranquils!!.
Comença la via com és tradició el visa, una tirada força suau pel que esperàvem trobar, uns vint metres de cinquè amb un pas un xic més difícil.


La segona em toca a mi, i és el primer os amb el que tindré que esbarallar-me, té una graduació de 6b però el que més espanta és la roca, almenys en el seu primer tram, les preses són de roca vermella i arrodonides, sembla que tinguin que trencar-se i la distancia entre les assegurances és una mica llarga, massa pel meu gust, però a força de concentrar-me i apretar les dents en algun tram, aconsegueixo fer-la.


La tercera li toca al visa, comença fàcil per anar a agafar una placa molt vertical que t’obliga a esforçar-te de valent, superats aquests primers 10 metres la paret perd verticalitat i la resta de tirada és una passejada fins la reunió.



La quarta, és l’os de la via, bé, sobretot pels que la facin en lliure, jo la veritat que el primer tram, graduat de 7a ni l’he ensumat, no comprenc com hi ha gent que pot passar-hi en lliure. D’entrada agafar la primera assegurança t’obliga a estirar-te i aixecar-te de puntetes per agafar-la, desprès venen tres moviments molt desplomats i en diagonal per agafar una placa vertical amb molt bona presa però amb les assegurances molt separades, la tirada és boníssima però et posa les piles tant de braços com de coco.

La cinquena tirada  de la via la marquen de 6c, però per referències quasi tothom fa la darrera tirada de la via veïna “Somni de Quinfer”, molt millor assegurada i amb una dificultat més assequible 6a, nosaltres per no ser menys fem el mateix i acabem la via amb molt bones sensacions.



La sisena és de tràmit però que et jugues un castanyot si no vas en compte, terreny fàcil però sense cap assegurança.
Una vegada al cim, no ens entretenim gaire i en mitja hora estem al bar amb una bona cervesa mentre preparem nous projectes.

J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Ei Joseps,
    Per vist que no estàveu del tot fins.... us poseu en una via de les de tibar !!!
    Felicitacions

    salut i a escalar

    ResponSuprimeix