Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 2 d’octubre de 2012

LA PANXA DEL BOU

Uff!! . Aquesta setmana es presenta dura de veritat, a més de la feina del dia a dia, no podré sortir el dimecres.
Però tot canvia el dilluns, el Josep em truca i proposa fer quelcom de diferent, anar a la Panxa del Bou. Ell sap que no m’agrada anar a aquests llocs, sempre he sigut  contrari a fer esport en llocs tancats, però la idea em sedueix  pel fet que podrem fer la xerrada, la cervesa i cansar els braços , a més de conèixer un lloc nou. (jo és la primera vegada, ell ha vingut moltes vegades).
Sortim de casa a les quatre de la tarda en direcció Sabadell i en mitja hora ja estem a lloc. A primera hora no hi ha gaire gent, però a les 7 , quan marxem hi ha unes 25 persones i comença a semblar un formiguer.
Anem a lo que toca, la primera via que fem, per escalfar és de cinquè superior, segons el rètol, la veritat no crec que sigui tant. Una vegada complert el cerimonial de la primera escalada ens posem en feina i anem fent vies de entre 6a i 6b, aquestes resoltes amb dignitat, diria amb bona nota.
                       
Però abans de la cervesa, el Josep, que és un corcó vol fer un desplom molt atraient, la dificultat és també de 6a més, però amb una inclinació invertida de 80 graus. El Josep la resol bé i jo a la darrera assegurança faig figa de braços i tinc que descansar per arribar al mosquetó final.
Ara sí que s’imposa obligatòriament la cervesa, cal rebaixar el to, tan muscular com de  la ment . Una vegada relaxat el cap, que no els braços tornem a la feina i el Josep s’entesta en fer una via encara més desplomada i llarga que resol força bé, jo intento seguir el seu exemple però el tram final se m’ennuega i faig els darrers passos amb més pena que gloria.
Per acabar la jornada, anem a dues vies menys desplomades però d’una dificultat similar que el Josep supera dignament i que jo faig com puc.
         
Aquí dic que s’ha acabat, i decidim marxar. M’agrada’t poder sortir i forçar la màquina  però els meus braços no estan acostumats a fer esforços tan seguits, l’escalada en roca et dóna més peixet i sempre trobes llocs on descansar entre passatge i passatge difícil.
Sortint d’allà veig clar que tinc que tornar a començar l’entrenament, espero que desaparegui aquest molest “colze de tenista” que tan molesta i seguiré preparant la resistència que falta em fa.
En favor de la Panxa del Bou cal dir que està molt ben muntat i val la pena anar-hi per conèixer l’ambient.
J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Hola Estruch,
    Ara ja entenc perquè esteu tan forts Els Visas! Noi, no pareu: Caps de setmana, dimecres, rocòdrom... Que ja tenim una edat, home! Ha, ha, ha!
    Bé conyes apart, aquí va el meu correu: pelaroques@telenica.net
    i l'adreça del meu bloc: http://lacordadacentenaria.wordpress.com/
    Va ser un plaer, coincidir amb vosaltres a Coll Roig, després de tants anys!
    A veure si quedem algun dia, cracks!
    Josep Santasusana

    ResponElimina