Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 9 d’octubre de 2012

SMOKING Terradets

DISSABTE, 06 D'OCTUBRE DE 2012

SMOKING !!. Quants records que em porta aquesta paraula, fa ja una trentena d’anys, un dels companys,  que ja per aquells temps tiraven com animals  (no recordo exactament qui va ser si el Xavi o el Josep), varen agafar l’escalada esportiva com a religió i em va enganyar per anar a fer una via nova a la paret de les Bagasses, molt ben assegurada i molt bonica.
No recordo exactament com va anar tot, però la veritat que segurament vaig suar tinta xina perquè vaig esborrar el registre de la memòria, i parlar de smoking era parlar d’utopia.
Però fa cosa d’un any tot va canviar, el Josep R. va anar a fer-la amb el David T. i li va entrar el cuquet de tornar a fer-la com a pedra de toc i saber la seva capacitat de sofriment. És a dir, volia fer-la sense un “mono” que pogués treure-li les castanyes del foc (el David, està molt per sobre del nivell que exigeix la via), des de les hores va començar una campanya de conscienciació amb el seu company escèptic, jo.
Desprès de moltes excuses de pobre, un dia vaig claudicar i aquí estic, un dissabte qualsevol a un lloc equivocat.

Comencem la jornada a les 7 del matí sortint d’Esparreguera, volem anar a esmorzar al bar Sport de Bellcaire d’Urgell per fer una paradeta i fer temps per que pugin les temperatures.
A les 9,30 ja estem al pàrquing de la font de la Figuera, per sorpresa nostre molt ple de cotxes.
Mentre fem l’aproximació comencem a veure cordades que ja estan iniciant la seva escalada i pel sector on anem veiem una cordada, encara que no podem definir quina via estan fent, per sort la nostra no és una via molt freqüentada i creiem que estan a una de veïna, però una vegada sota comprovem que estan fent la segona tirada de la nostra via.
El company que esta fent la tirada tot just acaba de decidir baixar, no veu clar superar un dels trams més difícils de la via. Des de la primera tirada fan un rappel fins a terra i mentre ens preparem els informem d’altres possibilitats, (són uns companys valencians i no coneixen la zona), ells decideixen fer la via “demasiado lejos para ir andando” molt propera a la smoking però amb les assegurances més properes. Per tant els tindrem just al costat nostre si podem pujar.
Avui canviem les condicions de l’escalada, el Josep R té especial interès en fer la segona i la quarta tirada i jo no soc ningú per treure-li la il·lusió (són les tirades més difícils!!!) uff menys mal.
La primera tirada és d’escalfament , uns 30 metres de cinquè però que t’obliga a estar atent i amb les assegurances no gaire abundants.

La segona ja és un ós, una placa molt vertical i fina amb un tram final molt exigent, el Josep aconsegueix passar-la fent un pas de ganxo en un dels trams difícils i seguint les instruccions del David al tram més compromès (no comprenc com el David pot recordar amb tanta exactitud la seqüència dels moviments, és un crack), jo el segueixo i puc salvar les formes , això sí, utilitzant els mateixos accessoris que ell. La ressenya dóna la graduació de (6a), jo tranquil·lament li posaria de (6b) si no com a mínim (6 a+).

La tercera torna a donar peixet, bé, és un dir, el tram és molt més ajagut i fissurat , el que et permet pujar amb més comoditat tot i així hi ha un tram força fi, la ressenya li dóna cinquè més, però hi ha un pas  que  crec que tranquil·lament pot ser (6a)




La quarta tirada és la tirada difícil de la via, segueix la tònica de la segona tirada i segons les ressenyes un xic més difícil, jo la he trobat igual de difícil però el tram de màxima dificultat és més llarg que a la segona tirada, aquesta tirada també la superem utilitzant una ungla com a element de progressió en el seu punt de màxima dificultat. Personalment li dono la mateixa dificultat que la segona tirada.




La cinquena amb la nova equipació és la més difícil però també la més assegurada, cal superar un tram desplomat amb tres assegurances , aquest tram pot fer-se bé, encara que tiba força de braços però una vegada superat el tram hi ha una placa finíssima amb quatre assegurances més, fins a la reunió. En aquest tram he tingut de fer servir tot el meu enginy per col·locar un parell d’ungles, hi ha preses de mà, petites però bones, però de peus res de res, tot sembla un mirall, he provat de progressar, però impossible tibar de dits i deixar-me d’una mà per poder passar l’assegurança, solució, ungla al canto. Puc assegurar-vos que  personalment m’he doctorat en col·locació d’ungles.

La sisena tirada, és la darrera i comença flanquejant un sostre per entrar en un díedre i d’allà fins la falsa feixa. El Josep puja de primer i em crida, jo surto decidit pensant que tot s’ha acabat però en un pas a mitja tirada rellisco i quedo penjat de la corda, no es pot dir blat fins no tenir-ho al sac i ben lligat. No passa res, torno al itinerari normal i segueixo pujant, ha estat un absurd sense conseqüències.

A les 15 hores ja estem caminant per la falsa feixa, contents però amb els dits com a botifarrons.
J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada