Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 2 de maig de 2013

VIA NAVARRO


DIMECRES, 01 DE MAIG

Desprès d’una setmana en sec, i dic sec en to irònic, perquè deu ni do l’aigua que ha caigut aquests dies, avui aprofitem la primera oportunitat per sortir a estirar els músculs, inicialment teníem intenció d’anar a Abella, però a darrera hora s’ha apuntat per acompanyar-nos el company Conrad que fa molt de temps que no surt i preferim ensenyar-li un dels racons que més ens agraden per anar a escalar, ens referim a Vilanova de Meià.


El primer pas és, anar a Cal Cirera per esmorzar i mentre agafem energia ens decidim per fer la via Navarro, és una via on les tirades són rectes, sense cap flanqueig compromès i amb grau acceptable, a més el Visa no la coneix i encara que jo l’he feta algunes vegades no em fa res de repetir-la.


Com és normal el Visa comença encapçalant la cordada i sense aturar-se va directe fins la segona reunió, empalmar les dues tirades representa fer un llarg de 60 metres , per darrera d’ell puja el Conrad que va progressant sense problemes fins els primers passatges desplomats on els braços comencen a jugar-li males passades, però aconsegueix arribar a la reunió força content encara que amb el avantbraços inflats com a bombetes.

La segona tirada la fem el Conrad i jo de primers, és una passejada de segon grau per una feixa fins arribar a una sabina gegantina on fem la reunió.


Per no liar la troca, deixo que el Visa segueixi fent de primer,- sóc així de generós, però un altre dia em cobraré el favor!!. Aquí tenim dues opcions, encara que jo tan sols en conec una, l’itinerari original surt en diagonal a la dreta per anar a cercar una sabina  amb una dificultat de quart grau en el tram més difícil, però ara a més, hi ha una variant que surt recte de la reunió per superar el desplom que tenim sobre nostre per desprès tornar al itinerari normal.


El Visa puja per aquesta nova variant, però una vegada superat el pas difícil veu que es massa fort per al Conrad i decidim que ell passi per l’itinerari normal,  per tant, treu la corda que l’uneix al Conrad de l’assegurança i així donar-li la possibilitat de pujar per l’itinerari original.
 Els segons de corda passarem cada un per un lloc diferent, jo per la variant per recuperar el material i el Conrad per l’itinerari original, en aquest tram, el Conrad torna a tenir serioses divergències entre la verticalitat de la paret i els seus avantbraços ja malmesos per la primera tirada, però finalment aconsegueix superar el tram i arriba a la reunió amb un somriure d’orella a orella.


La quarta tirada té una roca amb unes preses gegantines  i amb poca verticalitat que ens permet a tots gaudir-la al màxim.
Una vegada al cim tots tres, tan sols resta tornar al cotxe que tenim a la carretera i ens plantegem tres opcions, la primera : baixar per la vessant Nord, que ràpidament és rebutjada pel Visa, (enemic acèrrim d’aquesta opció), la segona: fer ràpels per la via Necronomicon, (aquesta no em fa gaire gracia a mi) i la tercera: pujar fins el cim per fer una visita turística a la Roca dels Arcs i baixar per la canal de l’esquerra de la paret i resseguir tot el camí de tornada de sota la paret.
Amb aquests plantejaments, guanya la tercera proposta i per tant a caminar que són dos dies.

J. ESTRUCH

2 comentaris:

  1. Ei Visas,
    Aquesta és una via molt maca però jo li posaria una mica més de grau a la vostra ressenya, que vosaltres aneu molt forts, i hi ha dues o tres panxetes que a mi em van semblar de 6a..... però és la meva opinió.
    Salut i a escalar

    ResponElimina
  2. Ei, Joan.
    La via si que és molt bonica, el tema del grau a Vilanova ha estat sempre molt especial i en les vies obertes a principis dels 80, encara mes ....
    En posar aquests graus només ho fem per comparació a la zona.

    Salut.

    ResponElimina