LA VEU DEL RIU

DIUMENGE 19 DE JULIOL

Després de fer una setmana de festa, el Lluis torna fet una fera i amb ganes d’apretar per poder compensar el descans de l’última setmana, i el dijous comencem a fer-nos propostes per sortir .

Aquesta setmana no podré sortir el dissabte i ens caldrà sortir diumenge. Una cosa és clara, cal que la via estigui a l’ombra per fugir d’aquestes calorades.

Ens decidim per una via “d’estiu” com diu el seu aperturista , i ens atansem a l’Alt Urgell per fer la via “La veu del riu” del Miguel Blanco tot i que sabem que les seves vies són series i d’apretar.

Avui ens aturem a Organyà per esmorzar, el Lluis coneix un bar on hi ha ressenyes i podrem saber l’última informació sobre la via, però sorpresa !!, el bar està tancat i acabem esmorzant en un altre lloc.

A les 9,30 hores ja estem aparcats davant la cantera i comencem l’aproximació preparats amb banyador, tovallola i demés estris, ens cal creuar el rius varies vegades i mullar-nos fins les cuixes, però arribem a peu de via sense gaires complicacions.

A  les 10, 30 hores  el Lluis comença la primera tirada i ja comencem malament , el primer pitó que marca la via no hi és, per sort del primer parabolt pengen unes bagues que ajuden a fer el pas, per cert, aquest primer tram és pitjor pel que va de segon que pel primer, perquè costa molt recuperar el material i la corda ve de costat, una relliscada, (cosa fàcil, donat que aquest calcari està molt polit i  molt ombrívol, per tant, patina) i t’encens com un misto. La resta de tirada bé, tot i que puges molt insegur per la roca.

La segona és la tirada que he patit més, surt de la reunió a l’esquerra  per anar a cercar la part més ajaguda de la placa  per tornar aviat a la dreta  i agafar una part molt tècnica, a la part superior de la placa cal anar a l’esquerra per superar un petit romenaig , a mig recorregut hi ha un arbre amb una baga al que m’ha costat moltíssim d’arribar, (personalment , el tram més difícil de la via)

La tercera juntament amb la cinquena són les úniques tirades que et permeten respirar, tot i que són molt verticals però la dificultat és sensiblement més baixa.

La quarta tirada segueix una sèrie de ressalts que va superant de forma força directa i en algun punt amb “aire” entre les assegurances, és la tirada més llarga de la via.

La tirades cinquena i sisena són de tràmit, la primera és una tartera que et deixa dins del bosc penjat i que nosaltres hem aprofitat per visitar la cova que hi ha a la dreta on comparant amb la calor que fa fora està molt fresca. Aquí ens permetem una estona de descans per deixar que el sol no ens toqui tan directament (el sol ha tocat unes dues hores, entre la segona i la setena, però deu ni do com apretava)

La sisena és un passeig pel bosc penjat, de 60 metres, per un camí força marcat,  és un canvi de reunió.

Ara entrem en la segona part de la via, impressionant, ja d’entrada la placa inicial espanta, es veu molt vertical i monolítica, cal navegar bé per trobar la línia de progressió, està ben assegurada.

La vuitena comença per una placa molt fina a la recerca d’un díedre  marcat, que cal superar amb passos de bavaresa, aquesta cal reforçar-la amb flotants, superat el díedre la via s’enfila per unes plaques fines fins la reunió.

Per sort ara ja estem a l’ombra ja que la mateixa paret que pugem ens protegeix. La novena, se les porta, primer placa fina per entrar en un díedre amb un tram molt difícil fins arribar sota un petit desplom que hi ha sota la reunió, aquest pas, diuen que és 6b però nosaltres hem fet A1 i encara patint per poder sortir-ne, just sobre aquest pas hi ha la reunió que per cert és molt i molt incòmoda, aconsellable guindola.

La desena i última és la cirereta dels pastís, jo diria que aquí se’ls hi va acabar el material d’assegurar perquè tan sols hi ha un pitó i una baga en un arbre, sortint de la reunió et jugues un bon castanyot i no és fàcil.  Per superar el arbre també hi ha un pas curiós, després afluixa ja fins la reunió, aquest tram es pot protegir amb camelots mitjans.

Ara ja estem dalt, queda la segona part, el descens, que cal fer-lo per la mateixa via.

Els primers ràpels són els més compromesos, com que les tirades pugen en diagonal , cal anar guiant-los per no acabar enmig de les plaques de la dreta. Nosaltres en aquest pany de paret hem fet ràpels en totes les tirades i en la primera part hem fet ràpel en la cinquena, quarta, tercera i primera, aquest últim també guiat per evitar mullar les cordes.

Personalment vull dir que m’ha semblat una via contundent i molt maca, i per buscar-li una pega tan sols milloraria les assegurances de les dues últimes tirades, però de totes totes, una via Xapeau!!.

Després de la calor que hem passat , tornar pel riu ha estat una delícia i aprofitem per refrescar-nos abans no arribem al cotxe on tenim aigua fresca que ens acaben en un plis plas i anem directes al bar per fer la cervesa de rigor, que aquesta vegada han estat dues, perquè amb la primera no hem tingut ni per començar.

J. ESTRUCH