Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 28 d’agost del 2012

VIA PANY


DIJOUS 16/08/2012

Estem en plena canícula i com és normal cal compaginar els diferents interessos de la família, això vol dir , mar i muntanya, i amb aquest propòsit hem cercat un lloc on les dues coses estan representades.
Hem decidit passar uns dies a Calpe (Alacant),- no és la millor època per fer-hi res d’escalada, però ho intentarem i la família podrà banyar-se. Aquesta vegada ens hem ajuntat dues famílies la família Grau i la família Estruch amb els mateixos interessos (cada any intentem fer una escapada d’alguns dies junts).
 
 
Abans de marxar preparo un seguit de ressenyes amb possibilitats de fer i les presento a votació. N’hi ha una en la que coincidim, volem fer d’entrada la Pany de la cara Nord, (és per dir-ho d’alguna manera la normal de pujada, escalant). De fet va ésser la primera via oberta en aquesta muntanya sobre els anys 50.
De la cara Nord, no és la més estètica ni tampoc la més maca, però té l’al·licient de ser la primera i per tant la CLÀSSICA de la paret. La seva dificultat no passa de cinquè grau i per tant una bona pedra de toc per conèixer la zona.

El meu company , en Josep, és una persona que no li agrada matinar i per tant cal fer el plantejaments de les escalades amb un altre punt de vista que no el que estic acostumat a fer.
Ens llevem a les 9 del mati i cal anar a esmorzar, cosa que ens costa bastant de trobar donat que és un lloc turístic i la gent quasi no matina, per fi esmorzem i enfilem direcció a la cara Nord. De fet a peu de paret hi arribem a les 11,15 (tota una bogeria en les dates que estem).
No hi ha gaire informació de la via però hi ha posat algun parabolt que va indicant la direcció de la via.
A les 11,30 hores començo la primera tirada, un encastament estret que ens porta al primer gendarme , la dificultat és de quart grau i la roca rellisca molt a conseqüència del salnitre de l’ambient, tota una experiència.

                          
La segona la fa el Josep, un rostoll de tirada, que entre xumberes i d’altres arbres ens porta al segon gendarme amb una dificultat de tercer.
La tercera tirada agafa un díedre que va pujant amb tendència a l’esquerra fins sobre un altre gendarme i d’allà un flanqueig fins la reunió dins d’un forat. La tirada és curta , uns 20 metres i la dificultat de quart grau.
La quarta s’enfila per un sistema de fissures fins el següent gendarme, també és curta i la dificultat no supera el cinquè grau.


La cinquena presenta un flanqueig a la dreta fins sobre un gendarme, al principi amb terreny brut de matolls fins agafar una placa i un encastament per entrar a la reunió, dificultat de quart grau.

La sisena segurament és la tirada més bonica de tot l’itinerari, una placa  plena de fissures amb un passatge un xic més difícil en el seu tram central, la dificultat podria estar al voltant del cinquè grau.
La setena i darrera presenta una sortida de reunió amb un pas potent per perdre verticalitat poc desprès i ja grimpant fins la reunió situada just sota el cim, la seva dificultat és de cinquè.


Son les 14,15 i estem al cim, per sort, la via està a la cara nord, que si no ara seriem dues hamburgueses massa passades. El sol tan sols ens ha tocat les dues darreres tirades i  d’esquitllada que no directament. Ara tan sols queda baixar i banyar-nos a la platja amb la família, però aquesta tasca no és fàcil i el camí de baixada és un veritable suplici, la pedra rellisca com un vidre  i cal fer malabarismes per no caure.
En conclusió un mati entretingut que al menys hem tingut contacte amb la roca i les temperatures de la zona, encara que la via és interessant, no es val un viatge.

J.  ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada