Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 12 de febrer de 2013

FACTOR 2


DIUMENGE  10 DE FEBRER DE 2013

Avui és dilluns i encara sento als llavis el regust de la mel de l’èxit. (per a molts serà una activitat normaleta, però per a nosaltres fer una via com aquesta, amb aquesta dificultat i les assegurances de fa 30 anys, amb burils, i no precisament gaire propers, és tot un repte per a fer coco).
Ahir en arribar a casa i fent un repassada  a l’activitat del dia em va venir a la memòria  un fragment d’una pel·lícula de l’Oliver Stone  que se’m va quedar gravat al subconscient i que en algunes circumstàncies retorna.
Es tracta  de dos fragments de l’arenga que fa en De Niro als seus jugadors a la pel·lícula “Un domingo cualquiera”

-         Os diré una cosa, en cada deporte, aquel que va a muerte, es el que gana. Y se que si queda vida en mi, es porque aun quiero luchar, y morir por este pedazo de vía. Porque vivir consiste en eso.

-         Yo no puedo convenceros de que lo hagáis. Tenéis que mirar al que tenéis a vuestro lado, MIRADLE A LOS OJOS!!.
Creo que vais a ver a un tío dispuesto a intentarla con vosotros.
Vais a ver a un tío que se sacrificará por este objetivo.
Porque sabe que cuando llegue la ocasión.
Vosotros HAREIS LO MISMO POR ÉL.

Com podeu veure aquesta versió està arranjada als meus interessos però és real com la vida mateixa.

L’ACTIVITAT.
Avui el Josep i jo anem a fer una via amb solera, volem intentar fer la via Factor 2 de la Roca dels Arcs, hem cercat per Internet i no hem trobat informació concreta ni actualitzada, per tant hi anem amb tot el material possible.



El Josep comença la primera, una placa que en el seu primer tram és fàcil i després es posa vertical i difícil, fins a la primera reunió on es troba amb la  via “Lleida”, 20 metres amb una dificultat de cinquè superior.



La segona surt en diagonal a la dreta per un terreny força vertical fins sota un petit sostre, en el trajecte hi ha dos burils però el segon té just a 1 metre a la dreta seu, un parabolt de la via veïna “Tierra de nadie” i  sense dubtar-ho passo del burí i vaig directe al parabolt, és l’esperit de supervivència,  desprès cal superar el petit sostre i uns metres més amunt hi ha la reunió que també presenta una incongruència, primer trobes 5 buris i just un metre sobre, hi ha tres parabolts amb una anella per fer rappel. Aquesta tirada té 25 metres i una dificultat de 6a.



La tercera és el coco de la via, un desplom d’artificial on segurament caldrà pitonar, des de la reunió es veuen pitons i molts cordinos que surten d’ells, no sabem el seu estat però no fan gaire bona cara. Comença el Josep amb un tram de quart i aviat arriba al primer pitó i d’allà al segon, sense problemes, el tercer ja presenta problemes, no hi és. El Josep intenta pitonar però el pitó li rebota perquè ha tocat fons, fart de la situació, decideix pujar a últims de l’estrep i intentar  sortir sense pitonar, bufa una estona però aconsegueix passar, ara li venen un seguit de claus invertits d’on pengen cordills esfilegassats, que supera sense miraments fins el darrer clau abans de la reunió. Ara li resten uns tres metres per arribar-hi,  amb un parell de passos força difícils. La tirada és curta però exigent i cal confiar força amb el material que hi ha, nosaltres hem aconseguit passar sense clavar res. La tirada té 20 metres.



La quarta tirada em toca a mi, comença amb un pas de bloc, però la posició del burí no m’agrada perquè si caic segur em quedo sense cames i decideixo reforçar-ho amb un camelot i sobre d’aquest encara hi poso un altre, fins a trobar un burí just sota el pas que dóna entrada a un canvi d’inclinació de la paret (he passat molta por de caure, però el Josep desprès m’ha dit que m’havia saltat un burí just on havia posat el segon camelot) hi ha que veure l’encegament que fa la por a caure. Superat aquest primer tram, la paret es fa més humana i permet anar progressant tranquil·lament,  això sí,  amb les assegurances ben lluny i ben amagadetes per no veure-les, el pas d’entrada a la reunió també té el seu compromís i amb l’assegurança per sota dels teus peus.La graduació global de la tirada és de 6a+.



La cinquena tirada, és un xic més fàcil, però cal saber navegar per la roca perquè quasi no hi ha assegurances i les poques que hi ha segueixen amagades. A l’entrada a la reunió la roca perd molta qualitat i cal anar amb compte. La tirada té una dificultat de cinquè.



La sisena, teòricament té tendència a la dreta i una dificultat de cinquè o cinquè més però no es veuen assegurances, en canvi per l’esquerra i molt a prop puja la via “el clan de los chamanes” amb una roca millor i una dificultat de cinquè, no m’ho penso gens i opto per la segona on es veuen un parabolts força lluents i llaminers. Una vegada a la reunió tinc dues opcions, la reunió de la via per on pujo ara, que té tres parabolts amb anella o la reunió de la via nostre , situada uns tres metres a la dreta, amb tres burils vells i rovellats, la veritat no cal ni dir quina ha estat la meva decisió, o no!!.



La darrera tirada és una sortida de la paret entre matolls i roca descomposta, ja fins el cim.



En resum un diumenge força intens on hem carregat les piles del “coco” a tope.

J. ESTRUCH

1 comentari: