VIA DEL BUITRE

DIUMENGE, 28 DE JULIOL

Queden pocs dies per començar les vacances i cada un de nosaltres camparà per un lloc diferent. La nostre intenció d’avui és fer una via llargueta , sense sol i si pot ser sense calor, cosa bastant difícil aquests dies.

Divendres li proposo al Visa d’anar a fer la via del Buitre a la paret de Zaratrusta (Vilanova de Meià) ja sé que em direu boig per anar a aquests llocs a ple estiu, però crec que si anem ben d’hora ens podrem estalviar el sol.

Jo fa temps que li tinc l’ull posat i sé de poca gent que l’hagi  fet, la darrera informació l’he treta del blog “Romàntic Guerrer” del company Parcerisas. La ressenya que té al blog és força entenedora  encara que no parla de la roca.

A les 9 estem a Cal Cirera per esmorzar i tenim la grata sorpresa d’una fresca encoratjadora, a les 9, 30, pugem direcció al Pas Nou i la pluja ens atura una bona estona (qui ho diria!!, teníem por de no poder escalar per la calor i encara no podrem fer-ho per la pluja), per sort tal com cau l’aigua s’evapora i no deixa ni senyal al terra, en deu minuts tot sec.

La primera tirada se la munta el Visa, com és costum, comencem per la dreta i no trobem cap assegurança fins que no trobem la variant d’entrada qque puja per l’esquerra, no és difícil però la roca, pse, pse. A l’altura d’una sabina canviem de direcció per entrat en una feixa que seguirem tota la via. Uns trenta metres de quart grau.

La segona em toca a mi, seguim amb el flanqueig a la dreta, però ja comença a complicar-se el tema, per fer-vos una idea, els peus sempre amb bona roca però per les mans cal agafar-se d’una franja de conglomerat, força lleig i crostós que sobresurt de la vertical dels peus, per tant, quasi sempre vas desplomat i escollint les pedres on agafar-te, Aquesta tirada té 30 metres i una dificultat màxima de cinquè superior. En aquesta tirada el Visa ja començava a maleir-me per portar-lo aquí, ell que és un plaquero recalcitrant!!.

La tercera la fa ell i acaba de convèncer-lo que no li agrada la via, són 35 metres fent ziga zaga per unes canals per anar a cercar la millor roca, la dificultat també de cinquè superior.

La quarta comença d’una forma estranya, l’assegurança està uns cinc metres nostre i per arribar-hi és veu força difícil, ho miris per on ho miris. Sortint per sota i a la dreta, hi ha una placa molt fina que no me la veig, prefereixo recular i pujar per sobre la franja de conglomerat , et jugues una castanya del quinze per arribar fins a la primera assegurança, desprès la dificultat baixa i és mantè en el cinquè grau fins la reunió. Total 45 metres de cinquè amb algun pas de cinquè superior just al començar la tirada. El Visa prefereix pujar per la placa i diu que és molt difícil.

La cinquena segueix amb la mateixa tònica, comença amb un tram de cinquè fins un punt on ofereix dues opcions , la primera, per dalt, fent passos estranys en conglomerat lleig i l’altre baixar uns 4 metres fins una petita feixa i entrar a la reunió per sota. Nosaltres hem escollit aquesta opció i ha comportat fer algunes maniobres delicades tan pel  primer com pel segon, però la roca aquí és força bona. L’entrada a la reunió dins d’una cova és força marrana.

La sisena torna a presentar maniobres diferents a les que estem acostumats a fer, el que va de primer, cap problema, assegurat des de dalt va desgrimpant i entra en una feixa on hi ha un immens niu de voltors, ara ja buit, el travessa i surt per l’altre costat fins la reunió poc abans d’entrar en la canal. El que va de segon cal despenjar-se des de la reunió per entrar en el niu de voltors amb el problema que la reunió on estic, és a l’altre vessant i costa molt escoltar les instruccions, per sort, el Visa i jo ens coneixem molt i d'antuvi ja sé les maniobres que farà i puc anticipar-me.

En resum , unes quantes maniobres i ja estem tots dos a la reunió preparats per fer la darrera tirada, això sí, el Visa segueix amb la mosca darrera l’orella.

El Visa comença la  tirada, a cinc metres hi ha un pitó i poc desprès aconsegueix posar un micro però els metres que té per sobre no li donen confiança i decideix baixar i cedir-me el pas, per si vull intentar-ho jo.

Jo, que normalment no li faig escarafalls a les propostes, accepto el repte i fem un canvi de cordes.

En poca estona aconsegueixo el punt on ha arribat ell i certament el tram que tinc per sobre, no fa gaire bona pinta, però les meves arrels cloaqueres s’imposen i encastant el braç esquerra aconsegueixo superar el tram , no sense enviar-li un parell de regalets en forma de pedres al company. Aquí torna a canviar la roca, no és tant dolenta, tot i no ser de primera, uns cinc metres més amunt hi ha un bong i desprès de cinc metres més un tac de fusta, ara estic a la part més difícil del llarg, però amb l’ajut de tres camelots puc superar-ho sense problemes. Per sobre meu hi ha una sabina gegantina que hem caldrà superar i per sobre d’ella uns blocs encastats marquen l’inici del flanqueig per entrar a la reunió.

Agafar-se als blocs és una qüestió de moral i confiança, aquests blocs que deuen pesar uns 200 quilos no estan enganxats i tens que tibar d’ells fent bavaresa, si algú fent la tracció, els destrava, que Deu l’agafi confessat , perquè quedarà fet una coca de recapta..

Baixem fent dos ràpels fins el peu de la paret.

Una vegada a terra comencem a sentir l’escalfor de l’estiu, però en tota la via ni ens hem adonat de la temperatura.

Una via interessant encara que dubto que tornem a repetir-la, tenint com tenim, roca de categoria pels voltants.

J. ESTRUCH