Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dissabte, 31 d’agost de 2013

ARESTA TROCHE

Dijous 08/08/2013
Porto molts dies d'un lloc a l'altre i quasi sempre sense cobertura a Internet o massa car de connectar-se, en el cas d'Andorra. Ara des de casa començaré a actualitzar el blog i publicar els comentaris que vaig escriure l'endemà de fer l'activitat i que resumeix les sensacions i activitats que hem fet aquestes vacances. 
Dilluns varem començar les vacances però avui és el primer dia que podem sortir a escalar. Estem passant la primera setmana amb la família Grau Romero en un petit municipi del Pallars Sobirà anomenat, Jou.
Un dia després, ha pujat també la família Martin per passar uns dies amb nosaltres.
El dijous és el primer dia que farà bon temps, per tant, cal cercar una via que sigui assequible per a tothom ja que el Xavier i la Cristina volen també sortir a escalar.
De les propostes que tenim sobre la taula sembla que la que presenta millors vibracions és la que  he presentat jo, l’Aresta Troche. Té una dificultat obligada de 6a, i passatges puntuals de 6a+ i 6b+ (segons la ressenya del Luichy).


Sortim de Jou a les 8 del matí, tots quatre, amb l’intenció d’aturar-nos a esmorzar i posar-nos a la via sobre les nou del matí, però de fet no ens posem a escalar fins les 10 hores (la cosa, ja no comença bé).
Fem dues cordades , davant anirà. el Xavi i la Cristina i darrera el Josep i jo.
La primera tirada ja ens ensenya les urpes, les vies que he fet a Collegats tenen la característica que hi ha aire entre les assegurances i aquesta no té perquè ser una excepció. El grau de 6a+ cal treballar-lo i no regalen res.


La segona baixa una mica la intensitat no deixant de ser difícil, cinquè superior en algun passatge.



La tercera tenia que ser un passeig però jo que surto al  davant em lio dins d’un bosquet perquè he vist una reunió brillar al fil de l' aresta i vaig a cercar-la, però no és la reunió nostre (estic just sobre el díedre vermell característic a l’esquerra de la via). Cal retornar al camí original per on ha passat el Xavi, cal dir que la recerca d’una alternativa de pas ha estat pensant que el Xavi s’havia posat en una altre via donat que un passatge li va resultar molt més difícil que no deia la via. Una vegada a la via correcta cal fer el passatge que resulta força difícil, la ressenya el marca de 6a+,  però.... ?


La cinquena i sisena són difícils però es deixen fer amb algun pas complicat i per fi arribem a la tirada clau de la via , la setena, tan sols veure-la ja impressiona, comença per unes plaques que van a cercar un sistema de sostres, aquesta part és difícil però assequible, però una vegada superat el primer sostre hi ha un tram de placa molt vertical i monolític que cal superar amb tècnica d’adherència, les assegurances estan el suficientment allunyades per tal de no poder utilitzar-les per fer Ao i obliga a confiar plenament amb els gats tot i fent reposos a les assegurances, Segons la ressenya que portem ara cal flanquejar a l’esquerra però no veiem manera de fer-ho i decidim pujar per un díedre net fins la reunió, sort que portàvem aliens!!. Poc abans d’entrar a la reunió i a la placa de la dreta veiem un burí solitari enmig d’una placa, que no podem utilitzar perquè queda fora del nostre itinerari . La reunió la fem en un gran arbre i ens cal reforçar-la.


Ara comença l’aresta final, teòricament, cinc tirades més fàcils fins el cim, però personalment us diré que és el lloc on m’he jugat més un castanyot, d’entrada, la graduació crec que està per sota de la realitat, com a mínim una lletra, i per l’altra aquesta roca cal conèixer-la sinó et lies. Recordo especialment les tirades 10 i 12 que presenten uns petits murs on teòricament i havia assegurances posades que no varem trobar i el tram se les portava.

La darrera tirada cal travessar un niu de voltor gegantí que mentre l' entravessava, creuava els dits perquè el seu propietari no vingués a dormir i em donés l’esglai del segle. Els metres finals els recordo força penosos perquè les cordes pesaven com a morts i el Xavi i jo que anàvem de primers ens ajudàvem per tibar les cordes.


Per sort a les 7, 15 de la tarda estem tots quatre al cim, ha estat una senyora via, hem trigat 9 hores  des de que hem començat l’escalada i encara ens resta cercar el camí de baixada que donat que cap coneixem ens costarà dues hores fins la carretera. Sort que el dia és llarg i el tram final ja el coneixem sinó tocava passar la nit del lloro.
Personalment la via m’ha agrada’t molt, felicitats al Miquel Parra per aquesta joia, tot i que és més difícil que no sembla a les ressenyes, jo li donaria una lletra més a quasi totes les tirades i com a darrer apunt, les tirades de 60 metres són un calvari, millor fer més reunions  tot i que perds temps, però guanyes comoditat. 

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada