VIA BANZAI

DIVENDRES, 01 DE NOVEMBRE

Aquesta setmana és una setmana amb moltes festes encara que nosaltres tan sols podrem aprofitar el divendres per poder escalar, la resta de dies festius ens cal complir amb les obligacions familiars.

De les propostes que li faig al Josep sembla que tingui més números de guanyar la de pujar a Andorra per fer una bona escalada abans no vingui el fred, hi ha dues vies que tinc ganes de fer, La Corto Maltese i la Banzai, però unes recomanacions del David a mitja setmana fan que l’elecció es decanti per la Banzai (segons ell, molt més estètica que la primera).

A les 10, 40 ja estem sota la paret i preparats per començar l’escalada, abans ens hem aturat a esmorzar i hem patit les retencions típiques que es formen un llarg cap de setmana al Pirineu.

El Josep comença l’escalada però abans d’arribar a la primera reunió i en un tram fàcil perd l’equilibri i cau uns metres, els suficients per tirar-me a terra i arrossegar-me uns metres (estic a peu pla i no lligat a cap reunió) es repeteix la historia de Riglos  i com aleshores, s’emprenya amb ell mateix i torna a tirar amunt encara amb més convicció, tant que passa de la primera reunió i segueix fins la segona en un tres i no res tot i tenir una dificultat força obligada de 6a més..

La segona em toca a mi, una placa monolítica graduada de 6a més  com l’anterior però molt més curta, uns 20 metres, podria fer un canvi de reunió fins la següent, situada uns 5 o 6 metres a la dreta però aleshores perdria la perspectiva de la tirada i no podria fer –li fotos, per tant, li deixo els metres extres a ell.

La tercera presenta un tram molt ombrívol i relliscós on cal cantejar amb força si no vols caure, el granet en aquestes primeres tirades que estem fent no és gaire adherent que diguem i t’obliga a fer molta força de dits, superada la part ombrívola i superat un petit sostre, la tirada fa una progressió en diagonal a l’esquerra fins un replà, la dificultat global de la tirada és de 6 a més.

La quarta tirada comença lletja, un tram de roca negra i molsosa, per sort el tram més compromès pot salvar-se sortint per una canal a l’ esquerra. El segon tram ja és diferent i no es pot evitar, una placa molt vertical amb les assegurances posades al bell mig, per tant cal passar-hi de totes totes, la dificultat de la tirada és de 6 a més.

La cinquena és la tirada més fàcil de la via i per tant la menys assegurada, li ha tocat al Josep i una vegada a la reunió ha decidit continuar fins la propera atès que la següent és caminar pel bosc, en total uns 60 metres de tirada amb una dificultat al tram inicial de quart superior.

Amb les modificacions de tirades que hem fet resulta que m’ha tocat la grossa, la millor tirada de la via és per mi i no sé si riure o plorar, estic content que m’hagi tocat però també estic temerós de no sortir-me’n.

Començo la tirada fent el tarzan entre la paret i un arbre i uns 4 metres més amunt aprofitant la fissura arrapar-me a la paret, en un principi es veu molt clar la fissura que cal agafar perquè és boníssima i molt franca però poc a poc va complicant-se fins un lloc on cal deixar-la per anar a l’esquerra a la recerca d’un llavi al mig de la placa, en aquest primer tram no sé si és per la dificultat o per la por m’ha semblat que les assegurances s’allunyaven més del compte i he posat dos camelots petits. Ara amb el peus còmodes a una petita rapissa em costa molt decidir-me a sortir, em cal una tibada potent per agafar una assegurança que dona pas a tres més, aquest deu ser el tram de 6c més que jo no he ni ensumat i he passat d’assegurança en assegurança fins un punt on aquestes s’acaben i veus la propera uns cinc metres més amunt, senyal inequívoca que cal deixar la seguretat del Ao per tornar a tibar de valent.

Davant meu tinc un díedre perfecte amb tres assegurances separades uns  quatre metres una de l’altre. La fissura és cega però el suficientment bona com per poder agafar-se en bavaresa, per sort aquí el granet ha canviat completament i és molt adherent, el que permet una progressió molt estètica.

La setena està graduada de cinquè superior però si li diuen 6a no passaria pas res, el primer tram és fàcil però a partir d’entrar en el díedre i superar el sostre la tirada no et dóna respir fins entrar a la reunió.

La vuitena segueix la mateixa tònica que l’anterior  i la graduació igual. Surt per la dreta de la reunió per una fissura molt dreta fins un punt on aquesta desapareix i cal fer un flanqueig a l’esquerra que jo en un principi he intentat fer amb el peus a la fissura però no he trobat res per les mans i m’ha calgut recular per fer-ho agafat a la fissura amb les mans i els peus amb adherència, fins un relleix ,a partir d’aquí per plaques tombades però amb adherència fins el cim .

Una vegada al cim tenim dubtes de si fer rappels per la via o baixar caminant, però atès que ja conec la baixada a partir de la via Capricciosa, decidim anar a cercar-la i baixar per la tartera, total amb uns 30 minuts estem al cotxe.

Ha resultat ser una molt bona via, molt ben assegurada encara que amb una assegurança “alegre”, molt més obligada que les altres que he fet a la zona.

J. ESTRUCH