COLORANTES PERMITIDOS

DIUMENGE, 10 DE NOVEMBRE

Aquesta setmana toca fer un descans i no forçar la màquina, el dissabte no varem poder sortir per temes familiars i el diumenge és mal dia par marxar lluny, m’agrada passar les tardes de diumenge amb família i les tradicions millor no perdre-les.

Quedem amb el Visa, a les 8,30 hores,  per anar a esmorzar i acabar de decidir on anar, tot i que ja tenim una idea força clara, la meva proposta de fer la via “Colorantes permitidos” a l’ Elefantet li fa gracia i jo fa molts anys que vaig fer-la.

A Ca l’Anna no hi ha quasi gent i molt menys de la colla, per tant esmorzar ha estat un moment i abans de les deu ja estem camí del monestir.

A les 10, 15 el Josep ja comença l’escalada, fa fred però aquí estem arrecerats del vent i això és un avantatge.

La via té fama de tenir les assegurances alegres i la primera tirada ja et dóna el primer toc, un cinquè grau força difícil que cal pujar amb cura, jo de segon ho ratifico, cal posar-hi tots els sentits.

La segona tirada segueix la mateixa tònica encara que una mica més suau, per no tirar pedres i poder fer alguna foto al company faig reunió a la placa abans d’entrar al bosc.

La tercera no té història, cal fer un passeig pel bosc fins el peu del segon mur i fer reunió en un gran arbre.

La quarta és una de les tirades difícils de la via, una barreja de lliure molt difícil  i Ao per la gent que no tenim molt de grau, tot i així , algun pas és obligat per la separació de les assegurances. El pas més complicat està entre la tercera i quarta assegurança , en un tram que cal entrar en una vauma i superar-la obligant a fer moviments de contorsionista, per la resta cal tenir força de braços per tibar de valent.

La cinquena és curta però molt bona, si fins ara l’escalada d’aquesta placa presentava bones preses, aquesta és tot el contrari , vertical però amb mini preses on cal fer moviments de felí per anar progressant, en poca estona el Josep arriba a la reunió , però jo el convenço per seguir pujant fins la següent. En aquest tram el panorama torna a canviar i les preses són grans però la verticalitat s’incrementa de forma notable i la distancia entre assegurances també, el que obliga a tenir molta confiança amb la resistència dels braços.

La sisena, és un rostoll i em toca a mi, primer superar un tram vertical molt trencat per anar a cercar el cim per ressalts fàcils. Una vegada al cim el temps es mostra amb tota duresa, un vent gelat i amb ràfegues que m’obligen a seure i acurrucar-me mentre asseguro  al company. Un cop a dalt tots dos a sortir per cames del cim.

A les 12, 30 ja estem caminant per tornar al cotxe, hem passat una bona matinal.

J. ESTRUCH