Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 25 de novembre de 2013

VIA BUENAS VIBRACIONES

DIUMENGE, 24 DE NOVEMBRE

Amb el fred que està fent ja va sent hora de començar la temporada de Vilanova de Meia. El Visa gran ja en tenia ganes!!.
Per no fer un començament de temporada massa dràstic, ens proposem anar a una via de la que tenim informació molt confusa, la Buenas Vibraciones, hi ha cordades que s’han perdut, d’altres que no han vist clar el fet de tenir que reforçar les tirades i no hem trobat ressenyes aclaridores . Per tant és una via amb molts al·licients, grau assequible, no gaire de consum de masses i amb poca aproximació i descens ràpid , si decidim baixar per la mateixa via.


A les nou del matí ja estem a Cal Cirera davant d’un bon esmorzar, no hi ha gaires escaladors  i podem enllestir el tema ràpidament.
A les deu del matí pugem tranquil·lament fins el peu de via i mentre ens preparem tenim la sorpresa que dues cordades més, han fet el mateix pensament que nosaltres, és estrany que en una via quasi desconeguda hi hagi tantes cordades.
Les dues cordades negocien la tanda  (nosaltres tenim clar que ja hi érem), i una d’elles decideix canviar d’aires i anar a fer una altre via, amb nosaltres es queden dues noies, la Raquel i l’Esther.


El Visa comença l’escalada, com de costum i en poca estona ja està a la reunió, tan sols ha tingut que apretar al tram més vertical per poder-lo protegir, perquè l’assegurança la tens per sota els peus en els moments delicats. La tirada té uns 35 metres i una graduació de cinquè més, però amb molt bona presa.


La segona em toca a mi, teòricament hi ha un fissurer, però tan sols teòricament, per sort és molt clar el lloc on cal posar-lo. Surto de la reunió amb un pas de Ao per superar la primera panxa, desprès cal navegar a la dreta seguint la fissura fins una  altre zona extraplomada que cal protegir, superat el tram ens creuem amb la via Tàrrega. Aquí hi ha dues opcions, seguir recte amunt per un terreny mediocre on es veuen dos pitons o seguir per la placa de la Tàrrega un metres, per tornar a l’esquerra a cercar la reunió. Jo, veien la qualitat de la roca prefereixo pujar per la Tàrrega i m’enfilo fins el pitó que hi ha a mitja tirada d’aquesta i desprès em desvio a l’esquerra per cercar l’itinerari de la nostre via. En aquest tram m’he fet un fart de voltar per les diferents feixes cercant la reunió jugant-me en alguns llocs un bon castanyot, però a la fi he trobat la reunió i una vegada enganxat he vist per on puja la  via,(això és el súmmum de la desorientació) hi ha dos pitos amagats que no he sabut veure a uns deu metres a la dreta de l’esperó que he seguit jo. Amb les sigues sagues que he fet, he arribat a la reunió justíssim de cordes i amb un fregament inhumà, atès que no havia posat gaires assegurances el company ha pogut seguir l’itinerari normal.


La tercera és curta, un primer tram de 10 o 15 metres molt vertical i que cal assegurar, desprès perd verticalitat ràpidament fins la reunió, total uns 35 metres, el primer tram amb una dificultat de cinquè superior, més que res, per la dificultat de tenir que protegir-lo i la resta de quart grau.


La quarta torna a tocar-me, comença amb una placa per anar a cercar un díedre més espectacular que no pas difícil però que cal protegir, desprès fàcil fins el peu d’un mur molt vertical, hi ha una reunió intermitja però  jo no la faig i a la vista dels resultats , aconsello fermament fer-la !!.


Surto de la comoditat i davant meu hi ha una placa molt vertical d’uns vint metres però on  la roca ha canviat, hem deixat les grans presses vilanovines, pels cantells roms, els primers metres són fàcils  fins uns tres metres de l’únic espit de la tirada. He pogut posar dos camelots força bons però ara tinc uns tres metres que es veuen molt difícils, jo amb la meva visió clínica, ( je, je , és un dir, perquè porto un dia de distracció!!) prenc la decisió de pujar per l’esquerra de la paret i agafar l’assegurança em costa suor i llàgrimes, sort d’un forat que hi ha just al costat d’aquesta,  que si no vaig a comprovar la solidesa del camelot que he posat tres metres per sota. Una vegada superat el tram, la dificultat baixa molt, encara que amb els metres de corda que arrossego costa molt progressar fins la feixa, també en lloc de pujar per l’esquerra de la gran sabina, decideixo anar per la dreta i acabo de complicar l’ascensió. Personalment és el tram més difícil i obligat de la via, jo diria que com a mínim un 6a difícil, però el Visa que és un gat vell, en lloc de pujar per l’esquerra de l’espit , puja per la dreta i ha trobat el tram menys difícil, total, he estat jo que m’he complicat la vida, carallot!!.


Ara tan sols en resta un petit tram fins el cim, però com intuïm que farà fred decidim esperar les companyes, no podem tirar les cordes sense apedregar-les.
Una vegada tots al cim, ens comenten que coneixen una baixada molt més còmoda que la típica de la cara nord i decidim deixar els ràpels per un altre dia i acompanyar-les. Tenien tota la raó, hem baixat molt fàcilment, llàstima que hem deixat la motxilla a peu de via i ara ens caldrà pujar a recollir-la.

A Cal Cirera ens tornem a trobar i prenem la cervesa de rigor amb els desitjos de bones escalades per ambdues cordades.

J. ESTRUCH

3 comentaris:

  1. Ei! Encantada de portar una cordada com la vostra per davant!!!
    Moltes gràcies per la companyia i l'experiència compartida!
    Magnífica piulada!
    Espero retrobar-nos ben aviat per les parets!
    Una forta abraçada als dos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha estat un plaer compartir "BONES VIBRACIONS" amb vosaltres.
      Espero puguem veure'ns aviat ...

      El visa

      Elimina
  2. Ei Josep,
    Nosaltres quan varem anar a fer la Tàrrega a la segona tirada ens va passar el contrari que a tu. l'Eduard al veure els dos pitons va tirar per la vostra via i al trobar la reunió va haver de fer el flanqueig a la dreta per recuperar la línia....
    Aventuretes per explicar...

    Salut i a escalar

    ResponElimina