Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 17 de juny de 2014

VIA JACINT AGUILAR

DISSABTE, 13 DE JUNY

Aquesta setmana es preveu tranquil·la en el que es refereix a l’escalada. Tinc compromisos familiars i em cal arribar a casa  màxim a les tres (tinc “pase pernocta” fins aquesta hora).
Per no perdre temps en el desplaçament vaig a esmorzar a ca l’Anna del Bruc i allà ens trobem amb la colla i amb el Josep Bellmunt amb qui he quedat per escalar aquest matí.
De les propostes que ens presentem mútuament en descartem moltes per culpa de les regulacions que estem patint a Montserrat i finalment ens decidim per anar al Monestir, més concretament anirem a fer la Jacint Aguilar a l’Elefantet.


Atès que quasi no hi ha aproximació ens prenem el tema amb parsimònia  i a les 10 hores ja estem a peu de via. Tenim una cordada per davant nostre que està fent la “Colorantes permitidos” però no hi ha problema perquè a la segona reunió els deixarem per anar a la nostra via.


Començo la primera tirada, un cinquè d’anar mirant el camí més factible sobretot al segon tram de la tirada, on aquesta es posa més vertical i arribo a la reunió just quan el segon component de la cordada de davant deixa la reunió, ara ja és segur que no ens entorpirem els uns als altres.
La segona és molt semblant a la primera encara que un xic més factible, aquesta tirada ens deixa dins del bosc que separa els dos panys de paret i quan arribo a la reunió els dos escaladors que tenim davant ja són fora de la reunió.


Ara cal fer un canvi de reunió per dins del bosc per situar-nos al replà on comencen les dues vies més antigues de la paret, la Manyos i la Jacint Verdaguer.
Faig una mirada escadussera a la Manyos i segueix tan tètrica com la recordava, però ara s’hi veu algun espit perdut en l’ itinerari, per sort el nostre objectiu és la Jacint Aguilar que té millor pinta.


La tercera comença per una placa ajaguda i fàcil per anar a cercar el primer espit que indica el començament del tram d’artificial, no porto estreps però amb una baga pots fer el fet, hi ha algun pas llarg que permet forçar i l’únic moviment difícil és el de sortir de l’artificial per entrar a la reunió.


La quarta és la tirada més mantinguda on s’alternen assegurances noves i velles això sí, no gaire abundants, fins la reunió situada en un balcó immillorable, llàstima de l’ arbre que hi ha a mitja tirada que li tranca continuïtat. Està graduada de cinquè superior, però tan sols és en el primer tram, després el que cal treballar és el coco, per l’estat de la roca i la llunyania de les assegurances.



La darrera tirada ens deixa al coll per darrera la bola final, per arribar-hi cal superar uns 40 metres de quart grau amb un pas més difícil de cinquè picant al superar un petit desplom quasi al final de la tirada, la roca d’aquesta tirada és a controlar perquè és escamosa també influeix que cal auto assegurar-se en tot el seu recorregut excepte en una reunió antiga que ja no s’utilitza.





A les 13, 30 hores ja estem al cim i emprenem el camí de tornada per les escales dels pobres fins el monestir i d’allà directes a l Bruc per fer la cervesa de rigor.

Puntual com un gentleman anglès, a les 15 hores estic a casa no sigui que hi hagi penalització i em retirin el “pase pernocta”

J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Ostres, aquesta via em fa molta il.lusió fer-la de fa temps, però el Toni no troba el moment per anar-hi i això que ell la va obrir juntament amb el Fredi; ara hauré d'esperar per anar-ho però quan estigui en condicions és d'aquelles que vull fer.
    Enhorabona companys!

    ResponElimina