VIA YAKS (VALL DE REMUÑE)

DIJOUS, 14 D’AGOST

Ja estem en plenes vacances i com cada any intentem guardar uns dies per sortir a muntanya amb la família Grau, no tot pot ser platja ni muntanya.

Les primeres intencions eren anar per la zona de Tarragona però com sempre anem a tres quarts de quinze, no hi ha hagut forma de trobar un espai on encabir les dues famílies i ens ha calgut modificar els objectius.

Per fi hem trobat uns apartaments que s’adapten a nosaltres a la zona de Benasc i cap allà anem.

La primera sortida que planegem amb el Josep és la vall de Remuñe concretament a les Lloses d’en Pintrat on hi ha diferents possibilitats.

Jo en porto dues de preparades “ l’autopista de pepin “ clàssica de la paret i la via “yacks” que gracies a les piades del Luichy tenim la ressenya detallada.

Una vegada a peu de paret ens decidim per la via Yacks que tot i tenir una graduació baixa i trams de transició que trenquen la continuïtat de la paret ens ha fet gaudir d’un bon dia d’escalada.

La primera tirada tot i tenir l’inicií força evident ens treu els colors al no saber trobar la primera reunió, (el Josep ha fet la reunió en plena segona tirada de “l’autopista de pepin”, creiem.

En la segona tirada he pogut esmenar-ho atès que per superar una placa vertical que hi ha cal passar per on hi ha les assegurances.

La tercera és una tirada de transició per sortir de la primera placa, hem fet reunió en un arbre.

La quarta és una gran passejada per una feixa i fer reunió dins una canal però com era molt molla he preferit fer reunió d’un arbre fora la canal però al menys en terreny sec.

La cinquena supera una gran placa, hi ha parabolts a la dreta però el Josep prefereix anar per l’esquerra fins el peu d’un díedre vermell característic i d’allà flanquejar a la dreta per agafar el darrer ressalt abans de la reunió.

En aquest punt hem tingut uns dubtes de si pujar per l’esquerra del díedre o seguir per les plaques de la dreta del díedre, lloc per on puja la via.

Fem dues tirades més i ens presentem sobre un gendarme que té muntada una instal·lació de ràpel per la que baixem fins el peu d’una gran placa que ens queda a la dreta (en algun bloc he llegit la possibilitat de seguir per l’esperó que encara que té un aspecte tètric podria donar color i continuïtat a l’ascensió).

La tirada següent és fàcil i fotogènica, les assegurances força lluny que cal cercar amb intuïció però amb la referència d’un gran sostre que hi ha per damunt nostre i que superarem per la dreta..

La novena tirada ja demana més atenció, un pas vertical on cal tibar de dits et porta sota una catifa de matolls  que barren el pas, cal flanquejar a la dreta fins trobar un punt feble a la catifa i superar-la fent branques tracció i situar-te sota un mur que cal superar per arribar a la reunió. Estem en el segon ressalt i ara cal caminar entre tarteres fins el peu del tram final.

Amb la ressenya, no ens costa gens localitzar l’iniciï del tram i comencem , per mi, el millor tram de l’ascensió. La primera tirada és molt maca amb un grau assequible i amb les assegurances allunyades per gaudir-la.

La segona és una mica més difícil i d’aspecte més tètric però una vegada en matèria és molt agraïda de fer, tan sols cal anar en compte amb les cordes que tenen molt fregament.

La tercera és una excursió de 40 metres, per una feixa, fins el peu d’una paret on hi ha la darrera tirada  de navegació amb un parell de passatges bonics.

La quarta no té cap més al·licient que arribar al cim, tot seguint una petita aresta.

Una vegada al cim tenim dues opcions de baixada i encara que recomanen  baixar per la vall de la dreta, nosaltres decidim tornar a la vall de Remuñe i poder fer alguna foto de l’itinerari per ressenyar la via després. La baixada ha estat pesada tant pel cansament com per les sigues sagues que cal anar fent per salvar els diferents contraforts.

Una vegada al cotxe, directes a Benasc per fer una merescuda cervesa.

J. ESTRUCH