INTEGRAL SANDINISTA

DIUMENGE, 28 DE DESEMBRE

Encara que el Meteoblue i el seny ens conviden a quedar-nos a casa, (les perspectives que donen els homes del temps són de fred rigorós i vent, molt de vent del Nord), nosaltres decidim sortir , no en va serà la darrera sortida de l’any.

La primera intenció és anar a Abella de la Conca per tastar les noves vies obertes pel Remi, l’Asin i el Luichy,  però una vegada a peu de via (pista forestal) ens desdiem de la idea perquè el torb el tenim just a sobre portant-nos ràfegues de neu i un fred rigorós. 

La segona és anar a les parets de roca Viella i repetir alguna de les vies que hi ha però les boires fan que l’ambient sigui fred i desagradable i no estem gaire convençuts de si és la millor opció. Fins que surt la veu de la consciència en boca del VISA que treu la paraula màgica ,Vilanova de Meia, on sabem que hi ha assegurança de sol si el marron ve de Nord.

No portem ni ressenyes , ni cap idea determinada però sabem que podrem posar-nos a qualsevol via que ens farà gaudir d’un bon dia d’escalada.

Una vegada al Pas Nou ens dividim en dues cordades, el Visa i el Jordi aniran a la Necronomicon, (al Visa no l’importa gens repetir vies) i el Lluis i jo farem una via que tinc a la llista de pendents, la via Integral Sandinista,  (jo prefereixo no repetir, si no és necessari i a més el Lluis es deixa enganyar fàcilment).

A les 12 hores, comencem a escalar i en lloc de començar per la entrada normal decidim fer-ho per una via d’esportiva de l’esquerra , la via " julio" graduada de 6a+.. El principi és potent i pot fer-se fins la meitat aproximadament però aquí hi ha un parell de moviments molt fins i relliscosos que ens obliguem a tibar de bagues fins que la paret torna a ajupir-se i fer-se més humana. Ens saltem la reunió i la fem al lloc original de la via, ja sobre la vira.

La segona és estranya, comença fàcil , després cal baixar per salvar un petit desplom amb roca cutre per tornar a pujar una vegada superat aquest per sota, el tram de flanqueig és delicat i he posat un micro per reforçar la jugada, hi ha dos claus enmig del passatge que estan petrificats i soldats amb la molsa, fa por tibar d’ells.

La tercera és molt llarga, uns 55 metres, es mou per una feixa (mini) on cal anar en compte de no tirar pedres al personal que hi ha sota fent escalada esportiva. La dificultat és baixa, III grau, però els peus sempre van per sobre de terra i pedres soltes. La reunió és molt incòmoda sobre una sabina morta, o quasi morta i tan sols hi ha una baga blanca molt vella com a testimoni de l’itinerari.

En aquest punt la via es creua amb la via Delirium tremens, però nosaltres no seguim la mateixa direcció.

El que fem per començar la tirada, és baixar per un díedre fins cercar una petita cornisa i poder salvar el segon desplom de la via, al final del díedre he pogut posar un camelot per protegir la tirada atès que no hi ha res fins la reunió.

La tirada està coberta d’una crosta de “coliflor” que no saps si aguantarà i cal fer uns moviments d’equilibri que posen a prova els nervis. Una vegada sota la vertical de la reunió , la dificultat baixa. La reunió és de museu, quatre burils que no se sap quin és el més vell. Aquesta tirada és la més entretinguda donat que les maniobres de corda que cal fer per assegurar al segon són complicades i cal anar amb compte.

La cinquena tirada segueix amb roca estranya però hi ha dos pitons que donen més confiança en la progressió i la reunió ja coincideix amb la via “Mi primer amor” que representa el final de la via Integral Sandinista, però encara ens resta fer una tirada d’ aquesta via per sortir a la feixa.

La sisena , té un pas de 6a i la resta és una placa fàcil i de bon assegurar per sortir finalment a la feixa.

Una vegada aquí dubtem si continuar per la via fins el cim o sortir per la feixa, però el fort vent i el fred prenen la decisió per nosaltres, de fet hem vist als companys com arribaven al cotxe i no volem fer-los esperar.

A les 15, 30 hores, ja estem a Cal Cirera davant d’una bona cervesa, hem pogut salvar el darrer dia d’escalada de l’any 2014 i a la paret el fred i el vent ens han respectat.

J. ESTRUCH