Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 11 de desembre de 2014

VIA MONTSE PUEYO

DIUMENGE, 07 DE DESEMBRE

Ja he vist al blog que aquesta vegada,  el Visa m’ha passat la mà per la cara i ha estat més ràpid en fer la piulada (no hi ha com tenir hores lliures).
Però jo no em quedo sense explicar la meva activitat.
Quan arriben aquestes dates és complicat quadrar les agendes i això és el que ens ha passat aquesta setmana. Tres dies de festa i tres opcions de sortir diferents, cada un tenia compromisos en diferents dies i ens ha calgut espavilar-nos per poder sortir.
El Lluis i el Visa sortiran el dilluns i jo tan sols puc fer-ho el diumenge i em caldrà cercar company. Fruit de les diferents trucades hem quedat en sortir el Jordi i jo encara que no tenim clar el nostre destí però a darrera hora s’hi ha apuntat el Josep Grau i hem acabat de completar la cordada. Ara tan sols queda esbrinar l’objectiu.
Amb diferents propostes sobre la taula, guanya el que té més poder de convicció i aquest no és altre que el Josep.


La via escollida és la Montse Pueyo a la Roca dels Arcs, (jo fa justament un any que vaig fer-la amb el Visa) però decidim anar-hi de totes maneres.
A les 10, 30 ja estem a peu de paret i enfilant-nos els primers metres, aquesta primera tirada la fa el Jordi seguit del Josep i jo mateix. Cap problema, ha posat un parell de micros al principi de tirada i un parell de camelots per entrar a la reunió.


La segona, tot i que és la mateixa que va tocar-me amb el Visa, la faig jo, el primer tram per la Sueños de Quinfer, (no sé quina via trepitja a l’altre), fins el sostre, per continuar per la Montse Pueyo i finalment per fer el mur final tornar a la Sueños de Quinfer per entrar a la reunió. L’ opció de entrar per la Montse Pueyo ni la contemplo, no sé si és més fàcil, però aquesta està millor assegurada i amb el flanqueig de la sabina ja en tinc prou de patiment. La tirada està ben assegurada i tan sols he posat un cordino a la sabina dels flanqueig.


La tercera li toca al Josep, els primers metres el fan suar però resol el tram amb un parell de camelots.


La quarta torna a tocar-li al Jordi, recordo que jo vaig fer la tercera i quarta en una sola, però ell decideix aturar-se a la reunió i per tant a mi em tocarà tornar a fer la cinquena, per mi, la millor de la via per la seva estètica tot i ser bastant suau de grau.


La sisena la treballa el Josep i encara que va avisat que la part final és bruta amb ganes, s’ha sorprès de les possibilitats que hi ha de progressar amb matoll tracció.


El tram final, per no canviar de cordes, el fem el Jordi i jo anant de primers al mateix temps fins la carena on ens espera un vent gelat de nord i una imatge del Pirineu completament nevat .



El vent del cim ens ha refredat les ganes d’escalar i decidim baixar a Vilanova per recuperar forces amb una bona cervesa. 

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada