KARUNA

DISSABTE, 17 DE GENER

Aquesta setmana fa un fred que pela però tot i així volem sortir a estirar les cames i quelcom més, però el VISA té compromisos i no podrà acompanyar-nos, per tant anirem el Lluis i jo sols.

El fet que no vingui el VISA significa que hi ha poques probabilitats d’anar a Vilanova, (sempre és ell el que proposa anar-hi).

Sortint de casa tan sols tenim clar una cosa, cal que la via sigui de cara sud si no volem quedar com a pollets i li proposo anar a Coll de Nargó i una vegada allà, segons el temps que veiem decidir definitivament el lloc, encara que jo tinc coll avall anar a la Sud de Naireda, on encara em queden algunes vies per fer.

La pujada direcció Andorra és tranquil·la i fosca perquè la boira sembla que no vol marxar, de fet després d’esmorzar, el sector de Naireda encara està ben cobert de boires i ens espanta una mica, però per la part Oest es veu un cel completament net, per tant, decidim canviar d’objectiu i enganyo al Lluis per anar a Boixols i fer una via relativament nova del Remi, Luichy i Lahoz que té bona pinta. Des de que vaig veure la ressenya la tinc en la  cartera de pendents.

La via és diu KARUNA i és de les vies  de gaudir a tope,  perquè hi ha poques assegurances i cal treballar-la.

La primera tirada la faig jo i quasi ens fa deixar la proposta, roca més que discreta i matojera, una tirada no gaire agraïda. A més, com que no ha estat gaire repetida, cal anar en compte amb les preses. Hi ha tres assegurances per a 50 metres.

La segona és de característiques semblants a la primera encara que un xic més fàcil.

La tercera, tal com diu la ressenya és molt bona i nosaltres l’hem trobat  més difícil i obligada del que diu la ressenya. Comença amb flanqueig a la dreta sota un primer sostre 

fins una fissura, per aquesta, cal superar el sostre i fer un altre flanqueig a l’esquerra sota un altre sostre i acabat aquest hi ha el passatge més difícil de la tirada per situar-se en una placa que ja no deixarem fins la reunió. En aquesta tirada he posat els cinc camelots petits per reforçar-la atès que tan sols hi ha tres assegurances i un arbre. Cal anar molt en compte amb el fregament de les cordes.

La quarta, també deixa-la anar, comença amb un tram de vertical fins agafar dues assegurances seguides que hem fet en A1 per després sortir per un díedre i anar en diagonal a l’esquerra fins la reunió.

Ara estem just sota l’esperó final, i per entra-hi ens cal superar una placa força esposada on hi ha un parabolt molt amunt, tant que jo he preferit pujar per la seva esquerra i auto protegir-me amb camelots, l’entrada al díedre està ben protegida per dos parabolts però a continuació hi ha un petit díedre que m’ha fet suar la cansalada, personalment, el tram més difícil de la tirada, fins arribar a una sabina molt gran. Sobre d’ ella hi ha el tram de 6b però hi ha un parabolt al començament i si poses el camelot del quatre, el passatge queda ben protegit. Per sobre hi ha un altre encastament que cal superar fins arribar a una sabina darrera la qual hi ha la reunió, aquest tram està protegit amb dos parabolts.

La següent tirada li toca al Lluis i ha suat  sang per fer-la, comença suau però poc a poc la cosa es complica, com que la roca no és gaire bona cal assegurar-la a consciència i quan ets quasi dalt ve la part difícil i has deixat tot el material pel camí , per tant no queda més remei que apretar les dents i amunt. A la tirada tan sols hem trobat un cordino i un parabolt.

Fent les maniobres per seguir al company i amb els dits entumits del fred, el meu “micro jul” s’ha esmunyit dels meus dits i ha caigut fins el peu de via, per sort ja som quasi al cim i no em caldrà utilitzar-lo, però ens obligarà a baixar per darrera a peu .

Una vegada superat l’esperó encara ens resten fer dues tirades de 60 metres per la carena fins a trobar un pas per baixar, no són difícils però cal anar en compte perquè la roca és trencada i hi ha un xic de neu que la fa perillosa.

La baixada, seguint les instruccions de la ressenya és tranquil·la i relativament còmode, tan sols hem fet un petit ràpel, per comoditat, a la part final.

En general la via ens ha agradat, les assegurances , les justes  i un pèl escadusseres, però fàcil de protegir; el grau un xic més difícil del que diu la ressenya, no sé si ha estat pel fred o perquè és difícil; la roca, discreta per trams però amb les repeticions pot quedar de primera, ara com ara, hi ha molta pedra solta i amb necessitat de sanejar.

J. ESTRUCH