VIA REINA SANCHEZ

DIUMENGE, 24 DE MAIG 

Aquesta setmana s’ha presentat plena de compromisos, el dissabte festival infantil i diumenge votacions. Per tant, cal cercar un lloc proper per treure l’adrenalina acumulada durant la setmana i poder tornar aviat a casa.

I que més proper que anar a Montserrat, tot i les regulacions encara hi ha espais per anar a escalar, i això que ens ho posen difícil !!.

 Amb el Lluis cerquem les vies que més goig ens fan i ens decantem per la Reina Sanchez al ganivet de Diables. Com que no ens espanta llevar-nos d’hora ens trobem com sempre a les 7 i així mantenim la tradició de pendre un bon cafè abans de començar la jornada.

A les 9,30 ja estem a peu de via, després de fer una passejada pel camí de l’Arrel i pujar la canal fins el peu de via.

 La primera tirada és fàcil però completament neta, tan sols hi ha una sabina i una arrel on assegurar-se tot envoltat d’una roca trencada que fa que pugis amb molt de compte, total uns 20 metres amb una dificultat de quart grau. La reunió de luxe amb dos parabolts amb anella i darrera d’un gran arbre que en dies de calor s’agraeix.

 La segona tirada li toca al Lluis i la via ja comença a ensenyar-nos el que ens trobarem. La graduació ajustada , per no dir curta i la roca un pel polida, donen ambient a la tirada. Per sort hi ha intercalades assegurances noves (parabolts) i velles (ferros de prestatgeria) a més dels trastos que pots anar posant, tot amb un tram de 25 metres i amb una dificultat de cinquè. 

La tercera comença amb una sortida potent per una zona de blocs que semblen collats amb terra però aguanten bé, per després entrar en un díedre tancat que costa molt agafar la postura, no estàs bé ni pujant per dintre ni per fora i alguna vegada cal fer de contorsionista, 25 metres d’escalada molt difícil sobretot el primer tram. 

La quarta, li toca al Lluis, comença per una placa vertical fins arribar a un pont de roca, seguidament hi ha un tram vertical protegit per un parabolt fins una llastra on hi ha un fissurer nou, que no surt a la ressenya. A partir d’aquí resten un 12 metres de off- widht sense quasi possibilitat de protecció. El Lluis no ha vist per on agafar-ho i decideix baixar i ara em toca a mi provar-ho. Arribar fins el parabolt és relativament fàcil amb la corda per davant, la sortida per sobre del parabolt és curiosa, sobretot perquè poses els peus en el mateix lloc on els posa tothom i rellisca una mica, però una vegada agafat el canto superior de la llastra tan sols resta tibar i amunt, la resta de tirada, sense cap assegurança és qüestió d’auto-confiança i dominar bé la tècnica de off widht,. Fins un metre abans d’entrar a la reunió no he pogut posar un camelot del número 1.

 Ara hem canviat els papers i les tirades senars li tocaran al Lluis. Cinquena tirada, sortida de la reunió aprofitant una sabina i enfilar una placa fins quasi tocar un sostre i per sota d’ ell fer un flanqueig a l’esquerra de quatre o cinc metres per tornar a enfilar recte amunt fins tornar a tocar la fissura i seguir per ella fins la reunió. Jo, de segon vaig pujant bé fins el començament del flanqueig on la vista d’un parabolt , (no sortit , si no quasi entrat), m’ha tallat el rotllo i he fet la resta de flanqueig en A0, a continuació ve un tram vertical que hem fet amb un estrep fins la fissura per agafar un díedre quasi horitzontal a l’esquerra que porta a la reunió, aquest darrer tram és molt bonic i aeri. 

La sisena tirada, crec que és la més maca de totes, comença amb un tram vertical protegit per tres parabolts i després segueix la fissura amb mot material vell i algun parabolt nou per donar confiança i treure pressió al coco, la fissura progressivament va posant-se vertical fins un punt on cal deixar-la per entrar a la reunió situada a la placa de l’esquerra. Aquesta reunió és la més incòmoda de tota la via. 

La setena surt per l’esquerra amb un petit flanqueig i després puja recte per anar a cercar un petit desplom fins agafar la fissura, a continuació just per sota la fissura i per plaques verticals cal anar flanquejant a l’esquerra fins que les dificultats baixen just a l’entrada de la reunió. 

La vuitena, és molt fàcil i terrosa, cal seguir una vira que ens porta fins el ràpel al final de l’agulla. 

El ràpel és curt, uns vint metres i ens deixa al coll entre el ganivet i el serrat de les onze, ara tan sols resta anar a cercar el camí de torrent dels avellaners i tornar a Santa Cecilia a cercar el cotxe, ens esperen unes braves i unes cerveses a ca l’Anna i tot seguit anar votar, que encara tenim tota la tarda per endavant.

J. ESTRUCH