VIA AMANITA

DISSABTE, 30 DE MAIG

Aquesta setmana el meteoblue dóna bon temps fins mitja tarda per tant cal cercar un lloc proper i amb poca aproximació i de les opcions que tenim en cartera pren força la de visitar Canalda, un lloc quasi desconegut per nosaltres, (jo he fet dues escalades i el Lluis cap), per tant, mentre fem el cafè de les set del matí ens decidim i ens posem en marxa direcció Solsona amb la intenció de fer la via Amanita que al Lluis li havia cridat l’atenció en una publicació que va veure i me l’havia proposat d’anar a fer, feia un parell de setmanes.

Amb temps, haguérem pogut quedar amb el Romàntic Guerrer o el Gatzaule (dos membres de la comunitat internauta d’escaladors), per saludar-los, ja que aquests són els seus dominis i ells podrien orientar-nos, però com sempre anem a salt de mata !! Que hi farem.

A les vuit del matí estem esmorzant en un bar de Solsona i a les nou ja tenim el cotxe aparcat sota les parets de Canalda i a cinc minuts del nostre objectiu.

La primera tirada se l’apunta el Lluis i deu ni do, amb el començament, teòricament és un quart superior però et jugues un castanyot del quinze, hi ha tres assegurances en trenta metres, a més aquest tipus de roca, pels que no hem escalat gaire a la zona, ens fa yu yu i pugem amb el culet apretat, em passa el mateix que quan vaig a Riglos, toco i retoco les preses abans d’agafar-me i tot i així ho faig amb por.

Per aquesta raó a la ressenya he graduat aquesta tirada i la cinquena amb una graduació més alta del que diuen les ressenyes que corren, però és que tot i que el grau de dificultat pot ser aquest, he trobat el grau d’exposició molt més elevat i amb poques possibilitats de protegir-les.

La segona tirada, per mi, és la millor de tota la via, hi ha de tot, placa, bavaresa, fissura, tota ella vertical i amb bona roca. Les assegurances , les justes però pots reforçar-la al gust, (jo he posat tres camelots a caldo).

La tercera també és bonica però molt fàcil en el primer tram i una mica cutre i difícil en el seu tram final. Hi ha dues assegurances en trenta metres , les dues en el tram final, però el primer tram és molt factible de protegir amb flotants.

La quarta tirada és estranya , comença caminant fins un punt que la feixa es talla per tornar a començar uns metres més enllà, el pas de canvi de feixa és de contorsionista total , la resta caminant fins la reunió.

La cinquena per mi és la tirada clau de la via i la que ens ha portat més dificultats, el Lluis l’ha provat, però ha tirat enrere al no veure com superar el pas clau. En el meu torn he tingut sort de poder posar un camelot del número1 en un forat que m’ha permès protegir els següents moviments i fer-los amb un xic més de confiança, sense aquesta assegurança qualsevol caiguda és trencada segura atès que l’anterior assegurança està a nivell de la feixa. Superat el tram encara cal pujar uns metres enmig de terra i herbes per aconseguir una assegurança, la resta de tirada ja és més fàcil fins la següent feixa.

La sisena tirada, comença cutre de roca i perillosa, a més presenta un dilema, cal escollir entre preparar la tirada per assegurar bé al que va de segon o no fer-ho per poder tenir les cordes soltes i pujar tranquil la tirada, ( nosaltres hem escollit la segona opció). M’explico, la tirada fa un arc mol tancat els primers metres pujant per un terreny podrit molt a l’esquerra per tornar a la vertical de la reunió pocs metres per sobre, si poses l’assegurança en aquest tram , a l’hora de pujar de primer, segur que les cordes no segueixen pel fregament que fan i donat que la tirada és difícil, segurament costaria molt arribar a la reunió.

Nosaltres al no passar el primer tram , la corda puja recte i el que va de segon té que desplaçar-se molt a l’esquerra per pujar amb el perill de pendular molt en el cas de caiguda. La resta d’aquesta tirada és molt bonica , potent i per sort ben assegurada.

La setena tirada et deixa un regust agre dolç, comença amb uns passatges espectaculars en un canvi d’aresta per després agafar unes plaques fàcils fins el darrer ressalt que comença vertical i amb bona roca però que aviat aquesta desapareix i t’obliga a pujar els darrers metres entre roca i selva fins arribar a la reunió feta en un gran pi.

Una vegada al pi cal seguir una petita traça primera la dreta i després a l’esquerra que porta per un camí senyalitzat fins la carretera en mitja hora .

De baixada ens tornem a aturar al mateix bar per fer la cervesa i directes a casa.

L’escalada a Canalda sempre em deixa amb un regust a la gola, un xic de tremolor al pensar en algun còdol al que ens hem agafat però amb pessigolletes a la panxa desitjant poder tornar-hi, vaja és una escalada que no et deixa indiferent, no m’estranya que els assidus del lloc siguin tan potents escalant, és una escalada que exigeix concentració i valentia.

J. ESTRUCH