7 MUELLES (INTENT FRUSTRAT)

 DISSABTE, 27 DE GENER

Portem varies setmanes quadrant agendes per poder fer una sortida amb el Jordi Ceballos, però per un o altre motiu ens ha estat impossible coincidir. Aquesta setmana i amb dies pel davant ho hem pogut fer i sortim el dissabte.

A proposta del Jordi l'objectiu és anar a Canalda. Aquesta escola sempre m'ha fet respecte però hi ha quelcom que m'atrau a tornar-hi,.... (segur que és un xic de masoquisme), i també és un lloc on costa molt trobar un company que t'acompanyi.

De les vies que proposa ens decantem per la via “7 muelles”, que ja em va bé perquè la primera meitat ja la vaig fer fa uns anys al fer la via “Fills del vent” i la recordo d'una dificultat assumible, que no fàcil !!.

A les 7,30 ens trobem a Monistrol i marxem directes a Solsona on ens aturem per esmorzar, el Jordi es queixa de la gola però no li fa gaire cas. Esmorzem i marxem fins el pàrquing de Ca la Rita on deixem el cotxe. Tenim tota la paret per nosaltres sols.

A peu de via ens repartim les tirades i com que no recordo quines tirades vaig fer de primer, decideixo començar jo.

El primer pas ja et posa a lloc, fins arribar al primer parabolt hi ha un passatge on cal ser àgil i jo d'axó en tinc poc, per sort el Jordi des de terra m'ha pogut aguantar el cul per no anar enrere i l'he pogut fer. Després cal seguir amb intuïció el millor pas per superar les vaumes que anem trobant, trobarem sis assegurances en aquesta tirada.

La segona tirada comença amb un tram difícil on et jugues les cames en una caiguda, el Jordi l'ha solucionat entrant per la dreta. La resta de tirada es del mateix caire que l'anterior, cal anar trobant assegurances i seguir el camí que et marquen, (cal dir que les assegurances estan força mimetitzades i costa de veure-las).

La tercera tirada és mig selvàtica. Comença en un tram de roca trencada i bruta on cal fer un xic de herba tracció i arribar a una placa on trobarem la primera assegurança, aquesta placa puja a la dreta d'un diedre brut i trencat fins arribar a una balma que creuarem caminat a l'esquerra i d'allà per un diedre brut que surt a una feixa inclinada completament plena d'herba on caldrà fer herba tracció fins la reunió.

Fa estona que el Jordi no diu res, en mi es normal donat que normalment no parlo, però el Jordi em diu que cada vegada li fa més mal el coll. Tot i així decideix continuar i enceta la quarta tirada.

Aquesta comença per una placa llisa i difícil de protegir, superada aquesta un mur molt vertical i llis on hi ha tres parabolts , aquesta es la part més difícil de la tirada i es el punt on es separa en les dues vies, la “7 muelles” que marxa a l'esquerra i la “Fills del vent” que va a la dreta. Nosaltres cap a l'esquerra fent una travessia per una vira de mans però amb els peus amb poca presa. En un punt el Jordi ha posat un camalot per protegir-se i a seguit flanquejant a l'esquerra però cada vegada més allunyat del itinerari de la via fins un punt que l'he vist en un bosc penjat quasi a l'altura meva però molt a l'esquerra.

Al veure la marrada decideix tornar sobre el camí fet i el despenjo fins la reunió. El mal de coll ja el molesta molt i segur que està enfebrat. Decidim deixar-ho per a una propera vegada.

Ara em toca a mi desmuntar la tirada, i en arribar al punt més alt on ha arribat ell, veig uns metres més amunt un espit i un parabolt junts (mimetitzats) i arribo fins allà. Se que la reunió deu ser uns metres per sobre i a l'esquerra, però si pujo a ella no podré desmuntar la tirada i deixarem tot el material, o sigui que amb un mallon i un mosquetó a les darreres assegurances decideixo desmuntar la tirada.

A la reunió, s'imposa una retirada i amb dos ràpels tornem al terra i directes al cotxe i a casa sense aturar-nos.

El Jordi m'ha trucat, després, en arribar a casa ha vist que tenia molta febre.

Ara, fent memòria de quan la vaig fer fa uns nou anys, veig que m'he fet gran i la via l'he trobat més difícil.

J. ESTRUCH

DADES DE LA VIA

NOM..................................................... 7 muelles

APERTURISTES ................................ J. Acosta, L. Lence, A. Goode

COMPANY DE CORDA ...................... Jordi Ceballos

MATERIAL .......................................... Joc Camalots fins nº4

DIFICULTAT.......................................... 6a

CANALDA: VIA DIMENSIÓ APROXIMADA

 DIUMENGE, 24 DE SETEMBRE

Trobar companys per anar a escalar a Canalda sempre ha estat difícil però aquesta setmana el Pep a acceptat el repte.

Com sempre quedem a Manresa per estalviar cotxes i marxem directes vers el nostre objectiu. La via “Dimensió aproximada” a Canalda.

Com es de preveure a la paret no hi ha ni una anima, tenim tota la paret per nosaltres, però no volem fer proves i anem directes a la via, passant per Ca la Rita.

El Pep és la primera vegada que escala a Canalda i el vaig posant sobre avis de les coses que podem anar trobant. Jo no he escalat gaire per aquí però totes les vies que he fet pateixen del mateix, un equipament auster i unes panxes on millor no caure.

La via que volem fer , és de les anomenades via equipada, però aviat patirem el que vol dir axó aquí.

La primera tirada ja comença fent el “mono” per un arbre per tal d'agafar la única presa bona abans de la segona assegurança, (la primera es testimonial, si caus vas al terra segur !!!). Hi ha dos espits abans d'un flanqueig a la dreta per agafar la primera assegurança d'un tram de Ae. El flanqueig deu n' hi dor..... i amb roca regulin.

Ara dos pasos de Ae per fer una sortida potent a una petita vira, recuperar el material de la darrera assegurança costa molt però el fet de tenir un espit per sobre i a la vertical , dona confiança. Ara ve un llarg flanqueig a la dreta per una vira amb un passatge difícil a meitat del recorregut. Recuperar la cinta aquí ha estat molt complicat perquè la següent assegurança esta a uns cinc metres en horitzontal a la dreta i caure aquí vol dir pendular en mig d'un desplom.

La segona tirada serpenteja entre roca vermella i grisa , la vermella punxent (coralí) i la grisa més arrodonida, les assegurances en els punts difícils però que si caus deixes les cames a les rapisses de sota. Aquesta tirada comença suau i acaba suau però hi ha un tram a la meitat força potent.

La tercera és la darrera tirada que farem amb roca “coralí” arriba fins sota el gran desplom i és una tirada que poc a poc va redreçant-se i fa una entrada a la reunió molt vertical.

Aquí surten els dubtes de si continuar o no, perquè la trobo més difícil del que pensava, però el Pep no dubta i seguim !!!.

La quarta tirada és el primer desplom i el més vistós, primer cal apretar en lliure fins arribar a la primera assegurança del desplom, uns cinc metres força difícils, i després, el desplom, que es tan pronunciat que quasi sembla un A3, acabat aquest i per sobre, un altre flanqueig completament volat sobre el vuit per arribar a la reunió. Es el tram més espectacular de la via.

La cinquena tirada, la roca corali deixa pas a la gris, més bruta de molsa i més arrodonida. Primera un tram fàcil per arribar a un espit situat en mig d'un desplom, cal posar-hi l'estrep i completament desplomat pujar fins a últims per fer una sortida a tope i no et dic res de com recuperar l'estrep, ja, ja........ riure't dels contorsionistes. Sembla que la part difícil ha estat superada, però no !!! , per sobre un diedre amb roca dolenta t'espera abans d'entrar a la reunió.

De la reunió i per sobre encara veiem un munt de roca i jo començo a estudiar per dins que podem fer per baixar, més tirades com les de sota fan que et repensis les possibilitats de sortir-ne ben parats.

Per sobre tenim quatre feixes abans d'arribar a la línia d'arbres i dues tirades a fer.

La sisena tirada, comença fàcil fins la primera feixa, per sobre un pany de paret de roca vermella però al contrari de la”corali” aquesta es de cantells roms i molt vertical que ens porta fins a un “llengua “ característica que surt de la següent feixa. Aquest tram comença amb un pas d'estrep per entrar-hi i després seguint un petit diedre fins la “llengua” que salvarem per sota i a l'esquerra. Per sobre tres espits seguits per fer en Ae i entrar en un petit forat. Aquesta sortida també es de les que recordarem molt de temps perquè surt en lliure sense veure-t els peus que queden sota el desplom. Per sobre encara un pas molt complicat per entrar a la reunió en una gran feixa on trobem el pot de registre.

Ara tan sols ens queda una tirada, comença amb un seguit de espits en un desplom contundent i acabats aquests , tres pitons seguits, algun d' ells força allunyats, per acabar el desplom un nou espit, que com no esta encara en ple desplom. Cal sortir a la dreta i refiar-te d'unes pedres cantelludes. Per sobre un diedre trencat amb un espit a la dreta i un forat que sembla un pont de roca a l'esquerra, nosaltres hem vist més clar sortir pel forat i continuar per terreny trencat fins el cim, on no hem trobat la reunió, (creiem que era del darrer espit a la dreta i no cap el forat, però hem fet reunió en uns arbres just sota el camí de baixada.

Com que per aquest costat ja he baixat alguna vegada , no tenim cap problema en seguir el camí i arribar al cotxe.

Sempre ho dic i torno a caure en el parany, segur que tornaré a fer-ho, però, Canalda no és escola per a vells.

Segur que hi tornaré, sempre que trobi algun company que vulgui fer de guia i company. Canalda enganxa encara que les passis p............. !!!.

J. ESTRUCH

DADES DE LA VIA

NOM................................... Dimensió aproximada

APERTURISTES .............. Josep Mª Cases, Angel Aroles, Marià Garriga, Joan Marceló

COMPANY DE CORDA..... Pep Riba

MATERIAL......................... 16 cintes, joc d' Aliens

DIFICULTAT........................ 6a/A2

CHEROKE EXPRES

 DIJOUS, 13 D'OCTUBRE

Aquesta setmana, amb el dimecres de festa pel mig, estem tots disperstas i jo faig una crida atipica per sortir el dijous.

Com sempre hi ha companys que m'ofereixen fer sortides mes o menys interessants, però aquesta vegada n'hi ha una que em fa il·lusió , sortir a escalar amb en Ramon Barcelo amb qui fa molt de temps que no coincideixo.

Anem fent propostes de possibles objectius, fins que no se per què surt la possibilitat d'anar a escalar a Canalda, on ell no hi ha escalat mai.

A mi em fa gracia escalar pel Solsones i aprofitar per buscar algun bolet. Ja tenim objectiu.

Al no haver escalat mai a Canalda, conve fer quelcom assegurat, no es qüestió d'espantar-lo de bones a primeres. Li proposo dues vies, “la dels jubilats” que mes aviat es una pasejada vertical i la “Cheroke Expres” que és de les poques vies aquipades que podem trobar a Canalda.

Jo ja l'he fet, però mirant el Bloc veig que ja en fa due anys, ja es moment de repetir-la. A més han afegit una tirada al recorregut per no coincidir amb la via del Xuxe.

Aquesta vegada hem quedat en trobar-nos a Collbató on deixem un cotxe i marxem direcció Solsona per fer un esmorzar.

Arribem al parquing i tenim la paret completament tapada per la boira, però fent cas al Meteoblue creiem que marxarà i sense pensar-ho sortim direcció a la paret.

El peu de via , que encara recordo amb claredad no ens costa gens de veure, però la boira segueix, per sort no fa fred i ens posem en materia.

La primera assegurança esta un xic alta i amb roca no gaire bona, però i arribem sense problemes, la resta de tirada amb algun A0 per superar alguna bauma, (no som tan elastics com erem abans i costa pujar les cames). La tirda esta equipada i tan sols hem posat un camalot petit per protegir un tram on la distancia entre assegurances era massa llarga.

Hem errat al arribar a la reunió i hem cabat a la reunió de la del “Xuxe” però veient la segona tirada aviat ens hem adonat de la marrada i hem rectificat.

Ara si, ja estem en la linea correcte i veiem les assegurances més properes.

La segona tirada comença amb un pas potent per entrar en un diedre que cal seguir fins trobar un parabolt a la paret de l'esquerra, cal pujar per aqui i fer un pas complicat perque no hi ha quasi presa de ma bona per sortir del mur vertical i agafar una rampa que acaba en uns arbres on trobem una corda per entrar a la reunió.

La tercera tirada, per mi la millor de la via, comença amb un tram de terra fins arribar a un parabolt on es interessant netejar-se les soles per evitar relliscades per culpa del fang, (la terra esta molla i toba). Despres cal flanquejar a la dreta per posar-se sobre la vertical de la reunió i seguir les assegurances recte amunt, un tram mantingut i bonic fins uns passatges picantons per salvar unes baumes, despres un tram divertit més suau amb un passatge d'encastament caracteristic. Superat aquest passatge cal anar a la dreta fins un arbre i pujar per una feixa fent , branques tracció, per arribar a la reunió.

La quarta tirada comença dificil per una placa llisa i vertical però aviat es tomba per començar un seguit de baumes que cal superar , alguna amb la sortida força dificil. Sauperada la darrera bauma un tram facil ens porta fins un pont de roca ennegrit per la pluja. Aqui l'altre vegada que vaig fer la via seguiem recte a munt fins una reunió que ens portava a la sortida de la via, però ara amb la nova tirada afegida cal anar a l'esquerra per una petita canal fins a trobar una reunió uns deu metres a l'esquerra.

La darrera tirada surt per un terreny brut fins trobar un parabolt que protegeix un petit mur, per sobre d'ell un diedre marcat ens porta fins una darrera reunió equipada per rapelar sota un desplom. Nosaltres ens hem saltat aquesta reunió per l'esquerra i hem anat fins un gran bloc que hi ha sobre, just al començament del bosc, on aqui si que ens hem desencordat definitivament.

De baixada i aprofitant que es temporada de bolets hem recollit rovellons i camagrocs per fer un bon apat.

J. ESTRUCH

DADES DE LA VIA

NOM................................................. Cheroke expres

APERTURISTES.............................. J. Vidal

COMPANYS DE CORDA ................ Ramon Barceló

MATERIAL........................................ 12 cintes i estrep

DIFICULTAT...................................... V+/Ae

FUNCIÓ DELTA

DISSABTE, 25 DE NOVEMBRE

Aquesta setmana  he quedat en sortir amb el Jordi que cada cert temps pot escapar-se i fer una escalada. Aquesta setmana  ho deixem tot a decidir pels darrers dies de la setmana per veure com evoluciona el temps. Aquest per fer-nos una mala passada no ens vol donar l’excusa per fer festa, segueix amb un temps de pel·lícula !!, per tant podem anar on vulguem.

Tenim dues zones que ens fan gracia , Ager i Canalda, aquesta última  em fa molta més patxoca que Ager perquè és molt difícil trobar company que vulgui acompanyar-me. A mi, tot i fer-me molt de respecte escalar-hi, m’agrada la seva essència i estil. He fet poques vies però m’han deixat amb un bon regust .

Mentre esmorzem a Sant Llorens Morunys acabem de concretar el nostre objectiu i jo com que soc un “boques” proposo la via “Somni pirata” que és un objectiu llargament cobejat, tot i que sé que les passaré “pu....”.

El Jordi, que tampoc es talla gens, diu que de segon anem on vulgui.

Arribem a peu de via sense gaires problemes, no hem vist cap cotxe a cap aparcament o sigui que estarem sols, jo mentre pujo vaig apretant les dents pensant amb el flanqueixos de la tercera i quarta tirada, els hi tinc respecte-

La primera tirada de la Somni Pirata és bastant expo i decidim començar per l’ entrada directa de la Funció Delta que esta assegurada amb espits i al torn del Jordi li costa molt anar recuperant el material amb les sigues sagues que fa l’ itinerari  per saltar les vaumes.

A la reunió li proposo canviar de via i seguir per la Funció Delta pensant que estaria re equipada com la primera tirada, (també pensant en la tercera i quarta tirada , je je).

Dit i fet, seguim per La Funció Delta.

La segona tirada  es curta i franca, un mur que es deixa fer amb les assegurances força lluny, però hi son.

La tercera, crec que aquí ja hem perdut els espits hi tan sols veiem burins, crec recordar, per acabar-ho de complicar la via comença a ensenyar les dents amb algun pas entretingut i uns flanqueixos que no tels perdis de vista

A la quarta  ha començat el merder , els burils estan camuflats i coberts de molsa i no es veuen, he estat una bona estona passejant per la feixa sense veure per on anar fins que finalment el Jordi ha localitzat un burí quasi sobre la reunió.

 Aquesta tirada presenta un parell de trams força difícil , un d’ells amb flanqueig horitzontal i amb una distancia considerable entre assegurances..

La cinquena ja entrem dins el díedre final però primer cal superar una placa molt vertical i fina que no es veu lògic per on agafar-la, el primer tram de díedre és amb dos passos d’ artificial per sortir en lliure en una zona completament plena de molsa  i la reunió està en una vauma una vegada superat aquest tram.

La sisena , és la última tirada de la via, desprès enllaça amb la via  Isabella, però aquí ha estat el meu topall.  La tirada comença amb tres burils  amb una sortida d’estreps força difícil, per sobre un díedre molt vertical amb roca dolenta però assegurat per un pitó, aquest tram es tot ell molt mantingut i et porta fins una savina gran que està just sota d’un díedre obert i desplomat  cobert de molsa. Segons la ressenya és cinquè superior, però.......

Aquí he trobat el meu taló d’Aquil·les, que m’ha estat impossible de superar, (tenia la reunió uns cinc metres per sobre) . He intentat tot, posar flotants però la fissura era cega i coberta de molsa, creuant un balmat i anar per fora del esperó però la roca esmicolada m’ha fet tornar. (la veritat no sé com es deu fer aquest passatge)

Aleshores amb la cua entre les cames he baixat fins la savina i hem decidit rapelar la via.

També ha estat una sort perquè una vegada al cotxe i mentre fèiem material la boira ha envaït tot i ha comença a ploure.

Llàstima, perquè la via ens ha agradat molt, però la ment, (o la por) juga males passades.

Tot i el disgust,  el plat de braves i la cervesa a Sant Llorens Morunys no l’hem perdonat.

J. ESTRUCH

FILLS DEL VENT

DISSABTE, 10 D’OCTUBRE

Ja estem en una altre setmana  i no tinc clar l’objectiu, tan sols tenim clar que les obligacions familiars ens faran tornar aviat de l’escalada.

Desprès de moltes propostes més o menys agosarades ens decidim per anar a una escola que no agrada a tothom, (dels companys amb qui normalment vaig a escalar,  a cap li agrada) i jo tinc que dir que personalment m’atrau anar-hi, tot i que em costa sempre acostumar-me a la seva pedra i al traçat de les seves vies.

Per sort , el company d’aquesta setmana és el Jordi, ell no hi ha escalat mai, per tant és fàcil d’enganyar.

Volem fer una clàssica i escollim la via Fills del vent.

Sortim d’Esparreguera a les set com tenim per costum, però al Eix del Llobregat a l’altura del túnel Boguña, trobem una cua de por que ens obliga a desviar-nos i cercar una millor,  desprès de perdre una bona estona fent cua.  Amb tot a les nou estem a Solsona fent les festes a un bon esmorzar.

A les deu ja aparquem i comencem la curta aproximació a la via.

La primera tirada , la demana de fer el Jordi i se la treu sense problemes, la tirada està ben assegurada tot i que hi ha vent entre les assegurances, però la roca és franca i es deixa fer be.

La segona te el mateix tarannà, sortida per la dreta de la reunió per saltar unes balmes  i seguir amunt fent petites sigues sagues tot cercant el camí més adient

La tercera te mitja tirada d’escalada i mitja d’herba tracció, al principi la roca és bona però en el tram de transició de roca a herbes, l’aspecte de la roca és de trencat i cal anar en compte.

La quarta, personalment, la millor de la via surt per la dreta per entrar en una placa llisa i vertical que no sembla del típic conglomerat / calcari de la zona, tota la tirada és difícil (V), excepte un petit tram a mitja tirada, que és una mica més difícil.

La cinquena és una tirada tonta, comença amb un flanqueig a la dreta fàcil fins arribar a una canal, una vegada al final hi ha un burí sota un llavi per protegir el tram més difícil de la tirada, aquest tram és de progressar amb decisió, donat que si caus deixes les cames a la rapissa on hi ha la darrera assegurança. Superat aquest tram d’uns deu metres cal seguir una canal herbosa fins la reunió.

La sisena tirada és la tirada més expo de la via i molt difícil d’assegurar, surt de la reunió per l’esquerra amb una assegurança, bàsicament per marcat el camí i una vegada superada la primera panxa , cal tirar a la dreta per sortir per la dreta d’una vauma, a partir d’aquí cal superar dos desploms sense possibilitat de posar-hi res, dels dos desploms el primer l’he trobat especialment fi i delicat, el segon si et desplaces molt a l’esquerra es pot superar bé , encara que amb el perill d’ un bon pèndol.

Una vegada superat aquest tram, i segons la ressenya que portem , hi ha dues assegurances juntes i mes amunt un pitó, però he perdut una bona estona de dreta a esquerra sense saber veure’ls, fins que finalment els he pogut localitzar. Aquest tram és el més acrobàtic de la via, amb un parell de moviments de contorsionista per entrar al díedre final i una entrada a la reunió d’herba tracció.

La setena tirada és estranya i difícil, primer hi ha un parell de desploms que es poden superar bé fins arribar al tercer, en aquest hi ha dues assegurances a tocar i per algun motiu deuen ser-hi, je, je. Agafar la segona és fàcil agafar-la  dret des de la primera però deixar-la ja és un altre tema. He intentat dues vegades i cada vegada el peu esquerra avall, no arribava al lloc desitjat i tornar a començar, fins que he posat un anell de corda per pujar el peu dret i poder allargar l’ esquerra més amunt (maleïda no - elasticitat), pas superat!!, la resta de tirada més fàcil i final amb arbre tracció.

Un tema que cal tenir present és assegurar al segon i facilitar-li la feina, he cercar un lloc per poder ajudar-lo i que les cordes li baixessin mes rectes però no he trobat cap lloc on posar una assegurança i l’ única solució que he trobat ha estat de assegurar-me amb una sola corda la darrera assegurança i procurar que una corda li vingués el més recte possible, tot i així recuperar el material ha costat molt.

La darrera tirada presenta una grimpada amb un pas complicat de fer per poder entrar al bosc i donar per acabada la via.

La baixada l’ hem fet per la part dreta i encara hem trobat quatre rovellons. Aquesta vegada com que anem amb el temps just, no ens hem pogut aturar per fer la cerveza, que hi farem, els compromisos son els compromisos i cal respectar-los

J. ESTRUCH

VIA AMANITA

DISSABTE, 30 DE MAIG

Aquesta setmana el meteoblue dóna bon temps fins mitja tarda per tant cal cercar un lloc proper i amb poca aproximació i de les opcions que tenim en cartera pren força la de visitar Canalda, un lloc quasi desconegut per nosaltres, (jo he fet dues escalades i el Lluis cap), per tant, mentre fem el cafè de les set del matí ens decidim i ens posem en marxa direcció Solsona amb la intenció de fer la via Amanita que al Lluis li havia cridat l’atenció en una publicació que va veure i me l’havia proposat d’anar a fer, feia un parell de setmanes.

Amb temps, haguérem pogut quedar amb el Romàntic Guerrer o el Gatzaule (dos membres de la comunitat internauta d’escaladors), per saludar-los, ja que aquests són els seus dominis i ells podrien orientar-nos, però com sempre anem a salt de mata !! Que hi farem.

A les vuit del matí estem esmorzant en un bar de Solsona i a les nou ja tenim el cotxe aparcat sota les parets de Canalda i a cinc minuts del nostre objectiu.

La primera tirada se l’apunta el Lluis i deu ni do, amb el començament, teòricament és un quart superior però et jugues un castanyot del quinze, hi ha tres assegurances en trenta metres, a més aquest tipus de roca, pels que no hem escalat gaire a la zona, ens fa yu yu i pugem amb el culet apretat, em passa el mateix que quan vaig a Riglos, toco i retoco les preses abans d’agafar-me i tot i així ho faig amb por.

Per aquesta raó a la ressenya he graduat aquesta tirada i la cinquena amb una graduació més alta del que diuen les ressenyes que corren, però és que tot i que el grau de dificultat pot ser aquest, he trobat el grau d’exposició molt més elevat i amb poques possibilitats de protegir-les.

La segona tirada, per mi, és la millor de tota la via, hi ha de tot, placa, bavaresa, fissura, tota ella vertical i amb bona roca. Les assegurances , les justes però pots reforçar-la al gust, (jo he posat tres camelots a caldo).

La tercera també és bonica però molt fàcil en el primer tram i una mica cutre i difícil en el seu tram final. Hi ha dues assegurances en trenta metres , les dues en el tram final, però el primer tram és molt factible de protegir amb flotants.

La quarta tirada és estranya , comença caminant fins un punt que la feixa es talla per tornar a començar uns metres més enllà, el pas de canvi de feixa és de contorsionista total , la resta caminant fins la reunió.

La cinquena per mi és la tirada clau de la via i la que ens ha portat més dificultats, el Lluis l’ha provat, però ha tirat enrere al no veure com superar el pas clau. En el meu torn he tingut sort de poder posar un camelot del número1 en un forat que m’ha permès protegir els següents moviments i fer-los amb un xic més de confiança, sense aquesta assegurança qualsevol caiguda és trencada segura atès que l’anterior assegurança està a nivell de la feixa. Superat el tram encara cal pujar uns metres enmig de terra i herbes per aconseguir una assegurança, la resta de tirada ja és més fàcil fins la següent feixa.

La sisena tirada, comença cutre de roca i perillosa, a més presenta un dilema, cal escollir entre preparar la tirada per assegurar bé al que va de segon o no fer-ho per poder tenir les cordes soltes i pujar tranquil la tirada, ( nosaltres hem escollit la segona opció). M’explico, la tirada fa un arc mol tancat els primers metres pujant per un terreny podrit molt a l’esquerra per tornar a la vertical de la reunió pocs metres per sobre, si poses l’assegurança en aquest tram , a l’hora de pujar de primer, segur que les cordes no segueixen pel fregament que fan i donat que la tirada és difícil, segurament costaria molt arribar a la reunió.

Nosaltres al no passar el primer tram , la corda puja recte i el que va de segon té que desplaçar-se molt a l’esquerra per pujar amb el perill de pendular molt en el cas de caiguda. La resta d’aquesta tirada és molt bonica , potent i per sort ben assegurada.

La setena tirada et deixa un regust agre dolç, comença amb uns passatges espectaculars en un canvi d’aresta per després agafar unes plaques fàcils fins el darrer ressalt que comença vertical i amb bona roca però que aviat aquesta desapareix i t’obliga a pujar els darrers metres entre roca i selva fins arribar a la reunió feta en un gran pi.

Una vegada al pi cal seguir una petita traça primera la dreta i després a l’esquerra que porta per un camí senyalitzat fins la carretera en mitja hora .

De baixada ens tornem a aturar al mateix bar per fer la cervesa i directes a casa.

L’escalada a Canalda sempre em deixa amb un regust a la gola, un xic de tremolor al pensar en algun còdol al que ens hem agafat però amb pessigolletes a la panxa desitjant poder tornar-hi, vaja és una escalada que no et deixa indiferent, no m’estranya que els assidus del lloc siguin tan potents escalant, és una escalada que exigeix concentració i valentia.

J. ESTRUCH