VIA ELIXIR PARA CALVOS

DISSABTE, 08 D’AGOST

Una vegada acomplert el primer tram de vacances descansant una setmana a Jou, tenim la costum de  fer una escapada a un lloc desconegut per  fer turisme i alguna escalada per la zona, però aquest any ens ha costat molt trobar res a Catalunya,- i desprès diuen que hi ha crisi- , res de res fins que finalment hem trobat una casa a Pics d’Europa, que sens dubtar-ho hem llogat, ja tenim l’escapada preparada.

 Però a darrera hora l’altre família s’ha tirat enrere i ara tenim lloc per vacances però jo no tinc company per escalar.

Pujar a Picos i no fer cap escalada pot resultar decebedor, per tant, començo a cercar agencies de guies per saber preus i disponibilitats,( millor pagar que no fer res). El dissabte dia 1 d’agost decideixo pujar al Bruc per esmorzar i acomiadar-me dels companys i coses de la vida coincidim amb en Cesar Comas.

Mentre parlem de les respectives vacances em diu que ells pugen a Covadonga aquests dies per assistir al campament de muntanya del Centre de Tarrassa, parlant decidim trucar-nos una vegada assentats i preparar alguna escalada.

 He salvat les vacances!!.

Una vegada establerts, ell prop de Covadonga i jo prop de Potes, ens truquem i decidim sortir el dia 8. Em caldrà fer uns 100 quilometres per anar a trobar-lo, però l’objectiu s’ho val.

La primera escalada que volem fer és la via “Elixir para calvos” al Fresnidiello i a les 8 del matí estem tots dos esmorzant a Arenas de Cabrales. D’allà enfilem la carretera de Sotres i aviat estem aparcats sota les parets , encara que envoltats de boira i una humitat del 100%.

Com que soc un fanàtic del “ Meteoblue” el convenço per començar a pujar, la meteo diu que millorarà - encara que no ho sembli.

 Al enfilar l’aproximació arriben quatre companys del Cesar que també estan al campament amb la mateixa intenció que nosaltres i els convencem perquè pugin, ara serem sis a la paret i encara , més tard s’enganxen un parell de cordades de francesos a la nostre via i dues cordades més a vies veïnes.

La primera tirada està completament molla i en molts punts cal progressar per llocs on regalima l’aigua, però poc a poc aconseguim fer-la. La dificultat és de cinquè superior en el punt més difícil, però està ben assegurada i tan sols cal reforçar-la en algun punt.

Per agilitzar la progressió hem decidit fer dues cordades de tres persones, per tant a la nostra cordada anem, jo , el Cesar i en Josep Anton, a la següent hi ha en Ramon, en 

Josep i un company que no recordo el nom

La segona tirada és com la primera  són les dues tirades més difícils de la via. Per sort he encertat en la meteo i comença a sortir el sol de tal manera que en poca estona tota la paret queda seca, si haguéssim esperat un xic, no hauríem patit tant a la primera tirada per trepitjar regalims d’aigua. L’aspecte de la paret a canviat al 100%.

Per no alentir les cordades, decidim fer varies tirades sense canviar al primer de corda i quasi sense assabentar-nos ens presentem al cim tot fent les vuit tirades de la paret.

Cal dir que la roca és boníssima i el grau suau, tant, que hem acabat tots amb els dits encesos i els palpissos adolorits del que punxa la roca.

Atès que hi ha cordades darrera, decidim pujar fins el com i baixar per la canal , un recorregut que cal agafar-se amb tranquil·litat perquè una relliscada amb l’herba pot tenir greus conseqüències.

Una vegada reunits al pàrquing, ens acomiadem i nosaltres baixem a Arenas de Cabrales per fer la cervesa de rigor, aquesta vegada acompanyada d’unes patates braves al formatge de Cabrales per  fer país. 

J. ESTRUCH