DISSABTE, 28 DE
NOVEMBRE
Sembla que de moment
estem tenint sort amb el temps, tot i fer fred , els dies són prou nets com per
poder escalar si tens la precaució de cercar una via solejada.
A mitja setmana ens
truquem amb el Jordi per sortir el dissabte, encara que posa condicionants que
li cal tornar aviat a casa, en acompanyarà el seu cosí Xavi.
Amb aquests
condicionants ens plantegem anar a prop de casa i surt la proposta de Sant
Llorens del Munt o el Garraf però a la fi guanya la primera opció per la seva
proximitat i dins d’aquesta la possibilitat de visitar la paret més emblemàtica
del Parc , la Falconera.
Portem un objectiu
primer, la via Estenalles, jo vaig anar-hi aquest estiu (juliol) i les abelles
ens van convèncer d’anar a una altre via (tot i que alguns blogs deien que ja no hi eren) però dono fe que el soroll
del rusc i el tràfec d’abelles eren perfectament visibles des de terra, no
deixant-nos més opció que anar a una altre via.
Avui vaig preparat ,
molt tapat i amb una bona provisió de citronella per si les “mosques”... uuff, vull dir abelles.
A les 9 del mati ja
estem tots tres a peu de via per aprofitar el fred i que les bestioles encara
estaran adormides pel fred, (tota precaució és poca) però per sorpresa meva no
hi ha ni una, i em puc aturar al rusc per fer-hi alguna foto.
Però parlem
d’escalada, la primera tirada sense complicacions, un Ae equipat amb algun pas
llarg i un tram un xic desplomat , bon començament per escalfar els músculs ara
que encara fa fred i no tenim el sol per escalfar-nos.
La segona és un xic
més picant, comença amb un flanqueig a la dreta per agafar una passos
d’artificial per entrar a un díedre, en aquest díedre hi ha un parell de passos
forts però si t’ eixarranques molt surten bé, a la reunió m’ha semblat curta i
segueixo però uns metres més amunt m’adono que no porto material suficient per
la tirada i reculo fins la reunió.
Aquí el Jordi vol
agafar les rendes de la cordada i fem un
canvi de cordes i refà el tram que havia
fet tot continuant fins la reunió, aquesta tirada és força maca amb un grau de cinquè al principi i un xic
més difícil entrant a la reunió.
A la quarta reunió
tornem a canviar les cordes, els trams d’artificial prefereixen fer-los de
segons atès que no estan gaire avesats en la utilització dels estreps. La
tirada comença amb un desplom i seguidament s’enfila per una placa compacte
fins la següent vauma que evita per l’esquerra i la supera en lliure per fer
reunió just sobre i al peu del següent desplom.
La cinquena tirada
presenta dus passos d’artificial per sortir a un díedre que superen fins el
replà de sota la bola final, el primer tram de lliure cal anar en compte per
les pedres soltes, però una vegada al replà tot és caminant fins l’aresta est
que és on hi ha la reunió.
La darrera tirada demana
fer-la el Xavi, no vol marxar sense fer una tirada de primer. Aquesta tirada
comença amb un tram molt vertical fins a posar els peus en uns forats i desprès
poc a poc va perdent dificultat fins el
cim.
Una vegada a terra ,
ens acomiadem del Xavi que té obligacions familiars que complir i nosaltres, en
Jordi i jo, tornem a baixar a peu de via per intentar un nou itinerari i
arrodonir el dia.
Una vegada al peu
tenim un dilema, si posar-nos a la rapsòdia en blues o a la Hernia discal.
Finalment ens decidim per la darrera.
Quan som a peu de via
li dic que no recordo ni quan ni amb qui però que la via ja la he feta (no és
pot ser vell a cap preu, la memòria fa males jugades!!!), però ens hi posem.
La primera tirada ,
uns passos d’artificial i desprès amunt en lliure, els darrers passos per
entrar a la reunió més difícils que no diu la ressenya.
La segona tirada, un
díedre perfecte, molt ben assegurat i amb la graduació correcte, el primer tram
és el més escamós però aviat millora la roca i la part final és molt bonica
incloent-hi el flanqueig d’entrada a la reunió.
La tercera comença
amb un tram on t’hi jugues un castanyot , desprès dues assegurances protegeixen
el tram més bonic de la tirada per tornar a jugar-te la a la sortida d’un muret
vertical per anar a cercar una fissura que supera un extraplom poc abans
d’entrar a la reunió.
La darrera tirada, ja
és més fàcil però tan sols hi ha dues assegurances.
El solet del cim ens
ajuda a recuperar-nos, tot i no haver patit fred, el fet d’escalar a l’ombra
pesa molt i sembla que estiguem escalant
ben entrada la tarda, al tornar a sentir l’escalfor del sol veiem que
tan sols són les quatre.
Però ara si, cal
tornar a casa.
J. ESTRUCH
Enhorabona un parell de vies que dèixen contents! veig que aquest cop les abelles t'han deixat tranquil,jo encara hi haig de tornar, també em vaig tirar enrrera per les abelles; avui hem fet la No Fracking a la Serra de Guixers i he vist el forat on et van mossegar les vespes, avui no n'hi havia cap, però el rusc abandonat hi era, sense vespes el fred ...
ResponEliminaBon dia Jaume,
EliminaTu sempre cercant llocs exòtics no?.
Recordo perfectament el forat de marres, just al lloc més complicat de la tirada. i també la fiblada de la vespa.
Salut i bones escalades.