ALKAID

DISSABTE, 16 DE GENER

Porto uns quants dies amb el blog abandonat, però és que quan la informàtica es posa d’ esquena no hi ha manera de tirar.

Dissabte mentre preparava l’ activitat per a ressenyar-la , una errada dels USB va fer-me perdre tota la informació guardada en un disc dur extern i porto des de aleshores intentant recuperar la informació.

Ara he recuperat alguna informació (els arxius enviats al company Jordi Rosillo, que m’ acompanya en aquesta escalada) suficient per fer la ressenya de l’ activitat i tornar a començar.

Com que darrerament fa força fred per la nit i les temperatures triguen a recuperar-se hem decidit anar a Ager, lloc on tenim la caloreta assegurada !!.

Tenim dues o tres propostes sobre la taula, però una vegada a peu de paret ens decidim per la via Alkaid, que jo encara no he fet.

Ara en aquest pany de paret hi ha un munt de vies i algunes més que estan parint-se, però per deducció acabem trobant la via desitjada.

La primera tirada, és ombrívola i per tant fa fred, però aviat entrem en calor perquè a  l’ artificial hi ha claus invertits i burils vells que et treuen els colors, per entrar a la reunió es millor fer-ho baixos i no apurar l’ estrep i amb tendència a la dreta.

La segona tirada és curta però l’ itinerari fa una gran corba a la dreta per superar uns blocs on hi ha uns passatges exposats però fàcils de protegir, superat aquest tram cal fer una gran diagonal a dreta per sota el sostre fins la reunió, fàcil.

La tercera és de las tirades maques de la via, comença amb un pas explosiu que millor agafar-lo per l’ esquerra i segueix una placa vertical fins arribar a uns petits ressalts amb feixes.

La quarta segueix la mateixa tònica, un xic més fàcil però molt bonica, amb un tram de bavaresa molt estètic i una sortida a placa de finura.

La cinquena tirada puja per dins d’ uns cercle de roca compacta amb un aspecte de roca relliscosa per la molsa que hi ha, però que una vegada en situació la progressió és més franca del que sembla.

Teòricament aquí s’ acaba la via però davant nostre hi ha un diedre amb parabolts que ens crida l’ atenció i decidim seguir amunt.

Aquesta tirada creiem que pertany a la via Mato Grosso i té una graduació de 6a + però ben assegurada.

La següent veiem dues vies diferents de parabolts i ens decantem per la situada més a la dreta que resulta que és la via del Salla (no hem trobat ressenya a internet, tan sols referències d’ ella a la pagina del Luichy).

La tirada setena, presenta dos murs d’ uns 15 metres cada un , molt difícils en lliure, tot i haver-hi una corda i una cadena per entrar a les feixes, nosaltres hem fet passos de Ao i sortides obligades. La reunió la hem fet al final de la cadena en un arbre perquè no sabem si la corda donarà pel següent ressalt.

La tirada vuitena comença amb un pas tonto, cal penjar-se de brasos en uns cantos trencats però molt bons per agafar el primer parabolt i desprès sortir directes amunt fins la següent feixa i travessar-la fins el peu de la darrera tirada, sota un mur monolític .

La novena tirada comença amb un pas molt fi per arribar a la primera assegurança però desprès cal superar un petit sostre  que no hem pogut superar i ens ha calgut pillar-nos com a cosacs fins arribar a una petita rapissa, aquest tram és inhumà. La resta , és , una virgueria !!, un tram molt vertical amb les assegurances un xic allunyades, però amb una dificultat de cinquè superior molt bonic de fer.

La desena, han estat uns seixanta metres fins la carena, just al costat d’ una antena, aquí ens espera una bona rebuda amb el vent gelat del nord que ens condiciona a no aturar-nos gaire.

Per no fer la baixada de sempre, li proposo al Jordi baixar per la canal de les antenes que fa molt de temps que no utilitzo, però se'ns ha fet pesada la baixada tot i agafar unes cadenes (??) que hem trobat a mitja canal.

Una vegada a casa he revisat l’ activitat i hem fet un popurri de vies, la via Alkaid, una tirada de la via Mato Grosso i dies tirades de la via del Salla.

J. ESTRUCH