L'ESCULTOR DE SOMNIS

DIMARTS, 14 DE JUNY

Avui és un dia atípic per mi per anar a escalar, però aquesta setmana no he pogut sortir i dimecres tampoc, per tant cal cercar un company amb disponibilitat.

Seguint la ronda de trucades he pensat en trucar al Josep Solé , un company que fa molts i molts anys que ens coneixem però no hem sortir mai a escalar junts, bé hem fet alguna matinal d’ esportiva, però el que ens agrada a tots dos és la via llarga  i si cal treballar-la millor.

Mirant de coordinar agendes veiem que el dia que millor podem quadrar les agendes és el dimarts, per tant , fet, hem quedat en trobar-nos a les 7, 30 hores al Bruc.

Al mateix temps de demanar-li per sortir, (que no és el mateix que demanar-li que sigui la meva parella sentimental), li he proposat una via que ell ha acceptar ràpidament.

Ja tenim company i objectiu !!.

A les 9 estem al bar Tahussà agafant forces  i pensant amb el nostre objectiu. Lla via que han obert els companys, Paco Vargas i Maica Fernández a la Serra de Collars,” l’ Escultor de somnis” en record del company Josep Sánchez.

Entre esmorzar i l’ aproximació comencem la via a les onze i el sol comença a apretar.

El Josep comença la via i fa les dues primeres tirades, no són difícils però no hi ha material a la vista i ens costa un xic agafar la línea, però aviat  veu una cinta en un arbre i ens soluciona la problemàtica. La dificultat és baixa i tan sols apreta un xic poc abans d’ entrar a la reunió.

La segona comença suau però aviat ensenya les dents, just sobre una llastra desenganxada, jo he pujat per sobre la llastra i recte amunt, però desprès he vist un parell d’ assegurances a l’ esquerra que no havia vist, però el pas clau esta per sobre, jo per la ressenya entenia que era 6b o Ao però crec que la realitat és que és 6b i Ao. Els dos darrers parabolts els he fet amb Ao i tibant com un cosaco. Personalment la tirada més difícil de la via (però no la més interessant).

La tercera, tampoc desmereix, comença suau i poc a poc va complicant-se, cal agafar-se a unes llastres tan fines que fan mal a les mans i ja no et dic com acabes de peus, el tram més difícil és sortir d’ una sabina i fins la reunió, en aquest tram, el Josep ha suat de valent, jo al tenir la corda per davant i ésser més alt, no he tingut  problemes.

Les dues tirades següents, són molt més fàcils, de dificultat però molt estètiques, les seves adherències acaben de deixar-te els peus a caldo .

La sisena tirada és com diu tothom que ha fet la via, la cirereta del pastis, molt bona tirada. Primer comença suau, però ull.!!, amb els comentaris d’ altres ascensions dient que calen aliens repetits  no he posat flotants per reservar-los pel tram final i si caus abans de llaçar la sabina, poc quedat fet un cromo.

La fissura és una canya, amb un tram més difícil a mitja tirada. La dificultat és mantinguda , però al tenir que auto protegir-te cal anar en compte. Arribes a la reunió , satisfet i amb el braços contents.

D’ aquí al cim resten pocs metres fàcils.

La baixada , l’ hem fet pels ràpels de la via Dioni.

Una via per a gaudir-la. Felicitats als aperturistes.

J. ESTRUCH