VIA GEDE

DISSABTE, 22 D’ABRIL

Normalment  quan surt cada setmana ja tens els objectius mes o menys clars, però desprès d’unes festes o pont llarg on tothom surt amb altres companys o amb la família , cal començar de nou i això és el que passar-nos amb el Josep dimecres que al no tenir cap objectiu concret varem acabar fent una via de consolació que no teníem ni en cartera.

Però va servir per tornar a preparar noves sortides i per dissabte tot i que teníem dubtes de programació varem quedar en sortir si prèviament ens trucàvem.

Al no tenir noticies, el divendres per la tarda vaig començar a trucar a companys per tal d’afegir-me a les seves sortides si la trucada no es produïa.

Però a darrera hora de divendres va trucar-me el Josep, confirmant la seva disponibilitat per anar a fer la via Gede de Montrebei (feia temps que volia fer-la però tothom de la colla ja la havia tatxat de la llista de pendents).

Vaig trucar als companys amb els que havia quedat per afegir-me , per disculpar-me i agrair la deferència d’acollir-me a la cordada, però la trucada ja s’havia produït.

A les vuit del mati ens trobem al bar d’Ager per esmorzar, el Josep i la Carme (que baixen del Pic de Sant Cugat) i jo, el nostre objectiu, la via GEDE de la Paret de Catalunya entrant per la directe.

Al prat del Lluis , una vintena de cotxes, alguns d’escaladors i d’altres d’un control que hi ha al prat per una carrera de muntanya.

Quan arribem a la paret hi ha una cordada a la segona tirada, però com que nosaltres som tres, no els veurem en tota la via.

Les primeres tirades li toquen al Josep:

 La primera per terreny desagraït amb molta herba i roca mes aviat dubtosa.

La segona , un encastament amb roca molt dolenta (recordo alguna piulada per Internet sobre aquest tema) i estic d’acord amb les dues opinions, roca cutre que per sort cal superar-la en encastament, si les preses les tinguessin que fer servir per tracció la tirada ja estaria a terra, per sort al pujar en encastament sembla que apretis més les pedres que hi ha, però si, hem sortit d’allà pels de sorra per tots els forats del cos.

La tercera és una rampa d’herba fins el coll on s’ajunta amb la via original.

La quarta , és quasi un canvi de reunió amb un flanqueig a l’esquerra per una feixa que hi ha sobre la reunió fins a situar-te al peu de la primera xemeneia.

A la cinquena , crec que he pecat d’innocent, primer una entrada a la xemeneia suau però una vegada dins, que vas caminant, veus una paret davant amb una fissura llaminera per a posar-hi trastos, he pujat per aquí uns 10 metres fins que m’he cansat de relliscar per la roca (no he vist mai una roca tan polida com aquesta), aleshores he vist que podia seguir més còmodament fent un flanqueig a l’esquerra i per darrera un bloc encastat. Aquest segur que era l’itinerari que calia agafar de bon principi. La reunió en un gran arbre fora de la xemeneia.

A la sisena, quasi obliguem a la Carme a prendre l’iniciativa i que ens tregui de la via, ella s’ha menjat les tres darreres tirades, grimpant com una daina per tal de no tirar-nos pedres.

Ara ja dalt del cim, ens toca una bona passejada fins a tornar al prat. Pel camí anem trobant corredors que remunten la canal que nosaltres utilitzem de baixada.

Una vegada al cotxe, directe a Ager per celebrar l’escalada, una gran clàssica, no especialment estètica però si molt interessant per comprovar com se les gastaven la gent del GEDE.

Com vaig llegir en un comentari, una via clàssica que si no vols que t’ensenyi les dents i et doni un disgust  convé fer-la  amb  mentalitat de gran paret.

J. ESTRUCH