DISSABTE, 22 D’ABRIL
Normalment quan surt cada setmana ja tens els objectius
mes o menys clars, però desprès d’unes festes o pont llarg on tothom surt amb
altres companys o amb la família , cal començar de nou i això és el que passar-nos
amb el Josep dimecres que al no tenir cap objectiu concret varem acabar fent
una via de consolació que no teníem ni en cartera.
Però va servir per
tornar a preparar noves sortides i per dissabte tot i que teníem dubtes de
programació varem quedar en sortir si prèviament ens trucàvem.
Al no tenir noticies,
el divendres per la tarda vaig començar a trucar a companys per tal d’afegir-me
a les seves sortides si la trucada no es produïa.
Però a darrera hora
de divendres va trucar-me el Josep, confirmant la seva disponibilitat per anar
a fer la via Gede de Montrebei (feia temps que volia fer-la però tothom de la
colla ja la havia tatxat de la llista de pendents).
Vaig trucar als
companys amb els que havia quedat per afegir-me , per disculpar-me i agrair la
deferència d’acollir-me a la cordada, però la trucada ja s’havia produït.
A les vuit del mati
ens trobem al bar d’Ager per esmorzar, el Josep i la Carme (que baixen del Pic
de Sant Cugat) i jo, el nostre objectiu, la via GEDE de la Paret de Catalunya
entrant per la directe.
Al prat del Lluis ,
una vintena de cotxes, alguns d’escaladors i d’altres d’un control que hi ha al
prat per una carrera de muntanya.
Quan arribem a la
paret hi ha una cordada a la segona tirada, però com que nosaltres som tres, no
els veurem en tota la via.
Les primeres tirades
li toquen al Josep:
La primera per terreny desagraït amb molta
herba i roca mes aviat dubtosa.
La segona , un
encastament amb roca molt dolenta (recordo alguna piulada per Internet sobre
aquest tema) i estic d’acord amb les dues opinions, roca cutre que per sort cal
superar-la en encastament, si les preses les tinguessin que fer servir per
tracció la tirada ja estaria a terra, per sort al pujar en encastament sembla
que apretis més les pedres que hi ha, però si, hem sortit d’allà pels de sorra
per tots els forats del cos.
La tercera és una
rampa d’herba fins el coll on s’ajunta amb la via original.
La quarta , és quasi
un canvi de reunió amb un flanqueig a l’esquerra per una feixa que hi ha sobre
la reunió fins a situar-te al peu de la primera xemeneia.
A la cinquena , crec
que he pecat d’innocent, primer una entrada a la xemeneia suau però una vegada
dins, que vas caminant, veus una paret davant amb una fissura llaminera per a
posar-hi trastos, he pujat per aquí uns 10 metres fins que m’he cansat de
relliscar per la roca (no he vist mai una roca tan polida com aquesta), aleshores
he vist que podia seguir més còmodament fent un flanqueig a l’esquerra i per
darrera un bloc encastat. Aquest segur que era l’itinerari que calia agafar de
bon principi. La reunió en un gran arbre fora de la xemeneia.
A la sisena, quasi
obliguem a la Carme a prendre l’iniciativa i que ens tregui de la via, ella s’ha
menjat les tres darreres tirades, grimpant com una daina per tal de no
tirar-nos pedres.
Ara ja dalt del cim,
ens toca una bona passejada fins a tornar al prat. Pel camí anem trobant
corredors que remunten la canal que nosaltres utilitzem de baixada.
Una vegada al cotxe,
directe a Ager per celebrar l’escalada, una gran clàssica, no especialment estètica
però si molt interessant per comprovar com se les gastaven la gent del GEDE.
Com vaig llegir en un
comentari, una via clàssica que si no vols que t’ensenyi les dents i et doni un
disgust convé fer-la amb mentalitat de gran paret.
J. ESTRUCH
Mirant la ressenya ningú diria la feina que us ha dat! però el grau clàssic ja se sap....Enhorabona.
ResponElimina