DIMECRES, 19 DE JULIOL
Aquesta setmana no
m’ha calgut cercar company, el dilluns va trucar-me el Lluis preguntant-me si
sortia el dimecres i ja varem quedar en fer quelcom a l’espera de l’evolució de
la meteo que es presenta inestable.
De les moltes
propostes que va fer-me (totes molt interessants) la de anar a Pedraforca
semblava la més encertada i com que la
meteo sembla bona decidim trobar-nos de bon mati sota el Roget per anar a la
Sud.
El nostre objectiu
inicial (en part proposat per mi i en part per ell) és fer primer la via “ Les
Coves dels Talibans “ i seguir per la “Ventura Highway”.
A les set del mati
estem tots dos en el punt de trobada i pugem fins on comença el camí de Prat de
Reu, però al sortir del cotxe, sorpresa!! , un petit ruixat ens atura i ens
manté durant una bona estona dins del cotxe esperant l’evolució (i els del
temps deien que faria bon temps!!!)
Finalment quan portem
una bona estona esperant, decidim jugar a la ruleta i tot i caient gotes ,
sortim direcció al Prat de Reu, això sí, hem descartat la primera part de
l’aventura que teníem d’entrant i anem directament al plat fort.
Pugem amb un forro
polar posat i puc assegurar que no sobra gens ni en l’aproximació ni durant
l’escalada.
La primera tirada ja
vaig fer-la el dia que amb el Jordi volíem fer la via de l’arc i continuar per
la Ventura highway però que varem arribar a la primera reunió d’aquesta per
temes d’horari, per tant li cedeixo els honors al Lluis , que la gaudeixi.
Aquesta primera
tirada és molt difícil, sobretot un tram a mitja tirada, al Lluis li ha costat
i a mi no vegis, (no recordo com vaig passar l’altre vegada, suposo que
agafant-me a la vaga, però ni idea com ho vaig fer perquè el pas és molt llarg,
difícil i llis), ara amb la pressió del Lluis he forçat molt més i tan sols al
sortir del pas he tingut la temptació d’agafar-me per descansar.
El darrer tram de la
tirada, castiga molt els turmells i he arribat a la reunió, calent. Veient el
pal de la via , li cedeixo els honors al Lluis, (ja li agrada fer de primer!!)
. La segona és molt similar a la primera encara que un xic més fàcil però amb
les assegurances un pel més allunyades, cal treballar-la i molt.
La tercera sembla que
li veig més color, tot i que la graduen de 6a d’adherència i demano intentar-la,
surto i vaig progressant reforçant les proteccions que hi ha fins arribar a un
espit, just on s’ acaba la part difícil, aquí he acabat la meva i li dic que no puc fer el pas, davant la
meva proposta de cercar alternatives, el Lluis diu que prefereix provar-ho ell
i fem el canvi, no cal dir que ell sí que ha pogut, je, je.
La quarta si, per fi
puc fer de primer això si en un quart grau, la tirada és de tràmit per sortir
per dalt, però encara escales i les plaques son prou boniques.
La cinquena és més
fàcil però amb roca a controlar, i molt llarga, fins una reunió de burils que
és la darrera reunió de la via Camí del tro.
Aquí ens trèiem la
corda i poc a poc anem superat ressalts fins a trobar la vira que ens porta a
les costes d’en Dou.
Ara tan sols resta
desfer el camí d’aproximació i tornar a casa, cal dir que a la darrera reunió
el temps ha fet el canvi que tenia que fer i la calor a començat a apretar de
valent
J. ESTRUCH
Hola! molt bona crònica! aquesta setmana anirem a fer-la, i em preguntava si sabríeu dir-me aproximadament que vau portar o utilitzar d'autoprotecció, gràcies!
ResponElimina