Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

diumenge, 16 de juliol del 2017

ALFANHUI (PATRIARQUES)

DISSABTE , 15 DE JULIOL

Encara estic un xic adolorit de les hores de cotxe i la patejada de dijous, però s’acosta el cap de setmana i no vull perdre pistonada,  cal anar a escalar!!.
Començo la roda de trucades per sortir, (millor diumenge per tal de recuperar-me) però la trucada als companys de la colla Xapautot canvia tots els plantejaments.
Han dit una paraula màgica, anomenar una via que tinc mitificada, la Alfanhui !!.
Ni previsions ni res, tanco els ulls i endavant !!!. Quedem el dissabte a les 8, 30 al Bruc.
A les 8, 30, puntuals com sempre estem en Toni , en Ricard i jo al bar Anna, just abans de que obrin.


Mentre agafem forces , proposa el meu plantejament,. Jo en lliure vaig justet però crec defendrem bé en fer marranades i demano fer les primeres tirades. La resta els hi deixo que se les reparteixin , ells que van molt forts.
Decidit, accepten les meves propostes i sortim direcció Santa Cecilia disparats.
El camí fins sota Patriarques , un passeig , però pujar la canal dels avellaners ja ens costa una mica més i trobar el peu de via encara més, però gracies a les noves tecnologies i les fotos penjades a internet ho aconseguim.


Començo l’escalada i decideixo saltar-me la primera reunió, uff. El primer tram roca dolenta amb dues assegurances i una entrada a la reunió amb fissura terrosa inclosa. La segona quasi tota en A1 però amenitzat amb algun parabolt entre peces de museu per donar seguretat, també hi ha alguna sortideta en lliure que deu ni dor si no vols posar res.


Desprès d’una hora llarga de lluita arribo a la reunió, no he posat res però en algun tram he passat por. Els meus companys en un plis plas arriben a la reunió forçant forces trams en lliure.


La segona tirada, tercera normalment, és de cuidado, quasi sempre desplomada amb passatges molt llargs fins arribar al sostret, recordo un comentari del (romàntic guerrer) que aconsella fer ho en lliure, ja, no se com més és pot fer, hi ha un punt que s’acaben les expansions ( un espit i un parabolt a la mateixa altura) i cal flanquejar a l’esquerra fins un pont de roca, aquest tros, bé però desprès cal pujar fins un pitó, (por cataplines) perquè no hi ha res, la resta més o menys facil fins la reunió.


Aquí fem un canvi de direcció de cordada , ara li toca patir al Toni, la tercera segons quina ressenya miris, fàcil, ja. La sortida de la reunió és molt difícil i fina.


Ara estem sota la fissura, un tram sense assegurar fins arribar a un parabolt que ens fa suar la cansalada sobretot al primer per assegurar el tram i al últim per treure el material, superat el parabolt la cosa suavitza però no deixa d’apretar fins la reunió on ens esperen un exercit de formigues emprenyades perquè envaïm el seu reialme, per sort son petites i tan sols fan pessigolles a les cames.


Tornem a fer canvi de direcció de cordada, ara li toca al Ricard patir. Aquesta tirada és la que em tenia més terroritzat de tota la via una tirada amb sisè grau mantingut i de navegació, com en les darreres tirades m’ha tocat tancar corda i recuperar material, però en aquesta he patit mes del compte, la meva corda per temes de fregament no l’ha passada per les assegurances de desprès del flanqueig i puja directe fins la reunió. Com que he llegit de piades que han fet aquest recorregut directament, decideixo fer-ho jo també, ufff !!! quina badada!!!.


De sisè res i a cada pas sembla que perdi l’equilibri, les preses petites i poc evidents, vaja, que fins que no he arribat al parabolt que retorna la verticalitat a la tirada desprès del flanqueig, he quedat destrossat de braços, la resta amb la corda vertical per sobre, cap problema.


Teòricament ja estan les dificultats, però la següent tirada no te la perdis tampoc, un cinquè grau montserratí típic , amb les assegurances, com diuen alguns (en casa dios) però bona presa i vertical fins la reunió.


Desprès de tanta moguda, la darrera tirada la fem el Toni i jo fent al ensamble fins el cim, uns trenta metres de tercer grau però amb molta pedra solta.


Ara cal cercar el camí de baixada i fer la patejada fins el cotxe, primer cal baixar per una canal amb arbres i cercar el millor camí fins empalmar amb el camí que baixa de Sant Jeroni, poc desprès i quasi sota el Cap de mort agafar el desviament i pujar al col dels avellaners per baixar altre vegada tota la canal que hem fet per anar a peu de via.


Finalment a les 6 i poc més estem a Santa Cecilia, ara cotxe i directes al bar Anna per fer una bona cervesa, avui SI que ens la hem guanyat.

J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Bona via, bona piada i sobretot bona companyia. Ah! I gràcies per dir que vàrem forçar part del segon llarg en lliure, semblarem bons i tot! Parlant per mi, només vaig fer-ho on no hi havia més remei....

    ResponElimina