ESPERÓ BELTEGEUSE

DIUMENGE, 17 DE SETEMBRE

Amb l’inicií de l’any escolar , aquesta setmana està tot trasbalsat, horaris, preparació de tallers extra escolars, etc...... aquest dimecres no puc sortir i  dissabte tampoc. Cal cercar company per diumenge.

Per sort en Pere Giro ha tornat abans d’hora de les seves vacances i estarà disponible per fer una escapada.

De les propostes que em fa n’hi ha una que esta a la llista de pendents, encara que no era un objectiu prioritari però ates que costa molt trobar companys per anar a vies d’aquest estil, no vaig dubtar en acceptar.

El nostre objectiu , l’Esperó Beltegeuse  a Osona.

Sortim a les 8 d’Esparreguera i sobre les 10 ja estem amb el cotxe aparcat just sobre el salt de Sallent, ara tan sols resta una petita aproximació en baixada i ja estarem a peu de via.

El Pere es decideix per començar ell, cosa que agraeixo al veure l’estat de les assegurances, (uns burins molt vells i moltttt sortits). Amb mestratge , va pujant i arriba a la reunió sense que res hagi petat (tot un miracle), jo darrera d’ell pujo amb el culet apretat i procurant no fer moviment gaire forts, hem posat unes 8 o 10 plaquetes recuperables.

La segona millora amb el tema del material emplaçat però és dura amb passos molt llargs i en un punt a mitja tirada cal fer una sortida en lliure difícil , desprès més suau fins la sortida per entrar a la reunió amb una roca a controlar.

En aquest punt cal fer un canvi de reunió de deu metres equipats amb un cable d’acer per donar confiança perquè el peus trepitgen en tot moment llastres terroses amb perill de caure.

La tercera tirada és la millor i més ben equipada, això no vol dir que sigui fàcil, un extraplom molt pronunciat amb passos molt llargs, tota ella es fa en artificial excepte l’entrada a la reunió on cal sortir amb cura vers la dreta per anar a cercar uns arbres sobre els que hi ha la reunió.

La quarta tirada, teòricament és la tirada en la que caldrà clavar, surto en lliure fins arribar a un petit mur amb tres passos d’artificial i d’allà cal superar en lliure petites panxetes separades per feixes, en la segona, (teòricament on cal clavar), per evitar fer-ho rebusco entre els micros i aconsegueixo posar-ne un (crec recordar que el verd) que queda  molt be, per sobre ja tan sols resten petits ressalts fins arribar a les baranes del mirador.

Una via amb unes vistes meravelloses, la primera tirada exposada i la resta d’artificial cansat però molt bonic. La darrera tirada no és difícil , però vens de pujar amb pedals tota la via i et trobes estrany al progressar en lliure

J. ESTRUCH