INNOMINATA

DIMECRES, 21 DE FEBRER

Hi ha vegades que una escalada que ha sortit bé, et deixa la moral pels núvols i d’altres que tot el contrari, si no et trobes a gust et fa tocar de peus a terra i et recorda els teus límits.

Una cosa semblant m’ha passat aquesta setmana, el diumenge varem fer una escalada que va deixar-me satisfet i amb la moral pels aires, amb aquest estat d’ànim, vaig proposar al Josep un nou repte per dimecres, (teòricament, a la mateixa zona, amb una dificultat semblant, segons la ressenya, però tan sols amb una diferencia, la primera re equipada i aquesta amb les assegurances originals) .

El nostre objectiu, la via Innominata al Pilar sin brillo.

El dimarts , també va trucar-me el Lluis (Romàntic Guerrer), no tenia company i vaig oferir-li que ens acompanyes, uuff, va ser una bona pensada !!!.

A primera hora , tot normal, ens trobem al bar d’en Pere a Camarasa per esmorzar i d’allà, pel coll d’Orenga aproximació fins el peu de via.

La primera tirada és molt vertical amb quatre burils i un clau en el seu recorregut però la progressió no és agraïda , primer molt vertical per anar desprès a una fissura bruta i un ressalt final amb roca a controlar, la dificultat és de cinquè superior en el tram inicial per baixar un xic la resta de tirada per sort la ha demanat de fer el Lluis i la ha fet sense problemes, però a nosaltres ens ha baixat les ganes de fer de primer i li cedeixo la segona amb molt de gust. A la reunió tres burils i per reforçar un fissurer.

La segona comença amb un tram d’artificial i optatiu , segons la ressenya 6a/b, el Lluis es treballa bé la tirada i la treu en lliure, desprès el perdem de vista i va sumant metres al recorregut. Ha fet dues tirades en una.

Nosaltres , ja d’entrada ens costa suors arribar fins el primer burí de l’artificial, però encara cal lluitar amb la resta de tirada, amb roca molt bona ,per sort, però amb uns passatges i unes separacions entre assegurances que ens fan veure que hauríem patit de valent per fer –la de primers.

A la segona reunió, tenim clar que ens costarà suors seguir però per sort el Lluis esta disposat a tot i sense despentinar-se segueix tibant de la cordada i comença el llarg que ha decidit ajuntar amb el darrer i sortir directament al cim.

Aquesta tirada és excepcionalment vertical i a excepció d’un clau en els primers metres, cal protegir-la tota.

Els primers metres molt verticals i de col·locació amb les preses mal posades per tibar, tot cantells laterals fins entrar en la canal xemeneia on teòricament calia fer reunió.

A partir d’aquí cal progressar en tècnica de díedre però molt obert fins arribar a un arbre que barra la continuïtat, en aquest cal sortir a la paret de la dreta fins arribar a una fissura, progressar per ella fins deixar-la abans del final per tornar a sortir a la dreta on per una placa , ja més fàcil arribar al cim.

Per la meva part i per acabar d’arrodonir el dia en la darrera fissura he sortir per on no era i una pedra saltarina m’ha donat un ensurt enviant-me uns metres mes avall.

Una vegada al cim, notem el aire fred que comença a bufar, i que no hem notat en tota la via (anàvem ben calents). El Lluis encongit del fred ens dona la benvinguda i sortim disparats al cotxe sobretot per deixar la carena que esta molt ventada.

Baixant , anem comentant la via que no ens ha deixat indiferents a cap dels tres, al Josep i a mi ens ha semblat massa dura i amb la graduació moolt baixa pel que realment et trobes i al Lluis perquè a part de la primera tirada que no li ha fet el pes , la resta l’ha fet treballar i ha quedat satisfet.

Ara directes al bar, que encara que no ens la mereixem, si que farem les cerveses de rigor..

J. ESTRUCH