DILLUNS, 06 D’AGOST
Quan sortim de
vacances amb la família difícilment puc escapar-me per anar a escalar, però per
si fos el cas , sempre porto el material per poder fer-ho.
Aquesta vegada s’ha
presentat l’oportunitat de fer al venir al càmping la família Grau i la família
Rosillo al complert. Així les dones i
els menuts podran fer un dia de descans i nosaltres podrem escapar-nos a fer una
escalada.
Com que som tres,
aprofito l’avinentesa per convidar al Ricard que sé que esta estiuejant prop d’aquí al costat, en un altre càmping.
Quedem en trobar-nos
i sortim per anar a descobrir una zona d’escalada que fa temps tenia controlada
per una piulada del Luichy i donat que cridar-me l’atenció vaig guardar-me la
ressenya per si algun dia podia escapar-me a conèixer-la.
Les indicacions del
Luichy, son molt exactes i concretes, però tinc que dir que la pista
d’aproximació està millor del que ell planteja, sobretot en el que fa referència
al pàrquing. Teníem por de deixar el cotxe en un lloc perillós però la veritat
que hi ha lloc de sobres per deixar-lo amb tranquil·litat.
Aviat reconeixem la
zona i en poca estona ja estem a peu de via (amb alguna enverdissada de més,
però res greu)
Organitzem dues
cordades, davant anem , en Ricard i jo i darrera el Josep i el Jordi.
La primera tirada
esta en una placa on hi ha més vies , muntades amb caire esportiu (però amb
poques assegurances) , la roca molt bona i tirades a 60 metres. Creiem que hem
fet una via que és diu “El sitio de mi recreo” . No hem vist la primera reunió
que marca a 10 metres i hem fet una tirada fins quasi el final de la roca.
Les següents tirades
(nosaltres les hem fet totes encordats), crec que hem fet quatre tirades per la
carena que en la ressenya graduen de tercer grau, però nosaltres hem trobat
algun passatge de quart grau i feina a buscar-se el camí bo, per sort
l’orientació encara funciona força be i hem arribat al inici de la via del
Marcel on hi ha un parabolt, sense perdre’ns gaire. Uns trenta metres més amunt
hem vist el principi de la nostra via, (per sort els parabolts encara brillen i
es veuen de lluny).
A partir d’aquí i
directes com el canó d’una escopeta, cinc tirades (pel meu gust massa llargues,
a 60 metres justíssims, quasi totes elles) amb una roca excel·lent.
Hi ha dues tirades ,
un xic més picants, però totes elles a gaudir de la roca, això si, un pel
justes d’equipament, (hi ha dos, tres o màxim quatre assegurances per tirada)
per sort el grau permet pujar sense patiments.
La baixada , l’hem
fet per la mateixa via, hi ha una baixada caminant per la dreta , però el fet
de conèixer la zona ens ha fet triar la primera opció.
Cal dir que hem anat
trobant instal·lacions en tot el recorregut, (alguna d’amagada) però es poden
trobar i hem fet dos ràpels d’arbres en el tram de la carena.
La baixada ens ha
costat una hora llarga, però és còmoda.
Ara a l’espera que
els aperturistes ens complementin la zona amb més vies (hi ha roca per a
fer-ho)
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada