Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 23 d’agost de 2018

HISTORIAS DE LA NADA


DILLUNS, 06 D’AGOST

Quan sortim de vacances amb la família difícilment puc escapar-me per anar a escalar, però per si fos el cas , sempre porto el material per poder fer-ho.
Aquesta vegada s’ha presentat l’oportunitat de fer al venir al càmping la família Grau i la família Rosillo al complert. Així  les dones i els menuts podran fer un dia de descans i nosaltres podrem escapar-nos a fer una escalada.


Com que som tres, aprofito l’avinentesa per convidar al Ricard que sé que esta estiuejant  prop d’aquí al costat, en un altre càmping.
Quedem en trobar-nos i sortim per anar a descobrir una zona d’escalada que fa temps tenia controlada per una piulada del Luichy i donat que cridar-me l’atenció vaig guardar-me la ressenya per si algun dia podia escapar-me a conèixer-la.


Les indicacions del Luichy, son molt exactes i concretes, però tinc que dir que la pista d’aproximació està millor del que ell planteja, sobretot en el que fa referència al pàrquing. Teníem por de deixar el cotxe en un lloc perillós però la veritat que hi ha lloc de sobres per deixar-lo amb tranquil·litat.
Aviat reconeixem la zona i en poca estona ja estem a peu de via (amb alguna enverdissada de més, però res greu)


Organitzem dues cordades, davant anem , en Ricard i jo i darrera el Josep i el Jordi.
La primera tirada esta en una placa on hi ha més vies , muntades amb caire esportiu (però amb poques assegurances) , la roca molt bona i tirades a 60 metres. Creiem que hem fet una via que és diu “El sitio de mi recreo” . No hem vist la primera reunió que marca a 10 metres i hem fet una tirada fins quasi el final de la roca.


Les següents tirades (nosaltres les hem fet totes encordats), crec que hem fet quatre tirades per la carena que en la ressenya graduen de tercer grau, però nosaltres hem trobat algun passatge de quart grau i feina a buscar-se el camí bo, per sort l’orientació encara funciona força be i hem arribat al inici de la via del Marcel on hi ha un parabolt, sense perdre’ns gaire. Uns trenta metres més amunt hem vist el principi de la nostra via, (per sort els parabolts encara brillen i es veuen de lluny).


A partir d’aquí i directes com el canó d’una escopeta, cinc tirades (pel meu gust massa llargues, a 60 metres justíssims, quasi totes elles) amb una roca excel·lent.


Hi ha dues tirades , un xic més picants, però totes elles a gaudir de la roca, això si, un pel justes d’equipament, (hi ha dos, tres o màxim quatre assegurances per tirada) per sort el grau permet pujar sense patiments.


La baixada , l’hem fet per la mateixa via, hi ha una baixada caminant per la dreta , però el fet de conèixer la zona ens ha fet triar la primera opció.


Cal dir que hem anat trobant instal·lacions en tot el recorregut, (alguna d’amagada) però es poden trobar i hem fet dos ràpels d’arbres en el tram de la carena.
La baixada ens ha costat una hora llarga, però és còmoda.


Ara a l’espera que els aperturistes ens complementin la zona amb més vies (hi ha roca per a fer-ho)

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada