MANOWAR

DISSABTE, 26 D’OCTUBRE

Aquesta setmana hem quedat amb el Juan Carlos per anar a acabar un treball que tinc pendent de fa cinc anys !!!.

La setmana passada va proposar-me fer una via que no vaig poder acabar, (em va semblar molt dura en aquell moment, i als meus companys d’ escalada  també), varem fer fins la feixa i aleshores ens varem escapar per la feixa, amb la cua entre les cames però amb ganes de tornar-hi i poder acabar-la.

Cinc anys fent propostes a companys per tornar-hi, però ningú picava l’ ham. Aquesta setmana el Juan Carlos va fer-me la proposta i no vaig dubtar ni un segon, anem-hi!!!.

La via és la Manowar a la paret del Doll.

Sortim a les set i anem directes a Bellcaire per esmorzar al bar Sport cosa que fem ràpidament perquè no trobem companys escaladors amb qui allargar l’ esmorzar xerrant.

Al pàrquing tampoc trobem cap cotxe, o sigui que estarem sols a la paret.

L’ aproximació a peu de via és ombrívola i humida perquè encara no hi ha tocat el sol, però una vegada girem el contrafort i ens toca el Sol, ja veiem clar que de fred no en passarem.

La primera tirada ens costa tant com ja recordava, no sé com els “lolos” poden fer en lliure aquest tram, és molt dur tot i que posis els estreps, a més la sortida desprès dels tres espits és difícil amb roca arrodonida i per si fos poc , amb molsa. No cal ni dir que el segon tram de la tirada l’hem fet per la variant .

La segona tirada, molt mantinguda, on cal assegurar-la de dalt a baix, tan sols hi ha un pont de roca sota el sostre i un espit a la placa final.

La tercera tirada, és un díedre perfecte de dalt a baix, però no dona respir  en tot el seu recorregut a més està completament net i es menja tots els flotants entre el numero u i el tres de camalot que portis (per sort nosaltres portem dos jocs sencers).

La quarta tirada és la mes suau del tram però l’ únic problema que te que és difícil d’ assegurar , (nosaltres no hem pogut posar res i hem fet  trenta  metres a pel) fins pocs metres abans de la reunió on hi ha un arbre que dona  confiança com per llaçar-lo.

Fins aquí hem anat per terreny conegut, és difícil però ja sabia amb que em trobaria, ara ve la segona part que per els graus de la ressenya és tan potent com la primera.

Primer una passejada per la feixa fins a trobar el díedre esquerra d’ una agulla enganxada a la paret , cal caminar uns vuitanta metres i trobarem una inscripció a la paret que diu “ TAK”.

Un díedre vertiginós s’enlaira sense respir amb uns primers metres bruts de matolls però que poc a poc van desapareixen i als deu o amb la roca nua. La ressenya marca uns sis ponts de roca, però crec recordar que tan sols n’hi ha tres repartits per la tirada i la reunió esta en un sortint de l’ agulla , abans d’ arribar al cim d’ aquesta. Tot i tenir la mateixa graduació que la tercera tirada de baix, l’ hem trobat molt més amable.

La tirada següent és molt espectacular i d’ entrada impressiona posar-se , és un flanqueig a la dreta que travessa tot el gendarme amb un pati als peu d’ impressió, no és difícil però si impressionant fent reunió a la paret de la dreta del gendarme, però sense guanyar-hi metres, (és completament horitzontal )

Estem a la setena tirada, un díedre que ens deixa sota un sostre, és una tirada molt vertical però que segueix una fissura ample que es deixa assegurar força bé i amb una dificultat moderada.

La vuitena és la tirada estrella d’ aquest pany de paret, un primer tram que supera un sostre per una fissura desplomada molt ample,(teòricament aquí hi havia quatre ponts de roca, però tan sols hi ha el primer, sota el sostre) Nosaltres com que en alguna piulada hem vist que hi ha gent que porta camalots grans, hem arrossegat el número cinc de camalot i ens a servit (si portes el sis , també). 

Per sobre del sostre la fissura segueix recte amunt en un tram més fàcil fins arribar a un punt on la paret guanya verticalitat fins a convertir-se en desplom, per sort aquí hi ha ponts de roca llaçats que ens han permès fer el tram en A0, tot i que amb més força i grau es pot fer en lliure (hi ha color, però no per nosaltres).

Teòricament ja han acabat les dificultats, tan sols queda la darrera tirada, però com diuen les dites populars, ( fins a la cua , tot és brau). Aquesta tirada per lo curta que es també és peleona i difícil de llegir.

Una vegada al cim, recuperem forces i agafem el camí per tornar al cotxe i d’ allà directes a Bellcaire on, ara si que trobem a companys que també han acabat la seva escalada i tot junts fem un mos i una merescuda cervesa.

J. ESTRUCH