AMAGATALL DE FANTASIA

 DIVENDRES, 03 DE JUNY

Aquesta setmana és diferent a la resta de setmanes, tinc a la Martina de colonies i puc sortir més d'un dia entre setmana.

Per tant no dubto en accepta la proposta que em fa el Lluis de sortir el divendres. Tot i la calor que fa, la proposta es prou engrescadora i segurament no passarem gaire calor.

La proposta d'anar a la paret Oest del Doll per fer alguna de les vies curtes que hi ha.

La via és la “ Amagatall de fantasia”

Quedem en trobar-nos a Camarasa i tots dos som puntuals, ara tan sols resta pujar fins el parquing .

Com sigui hem avançat l'hora prevista un xic o sigui que podrem fer l'aproximació amb més tranquil·litat i encara sense Sol.

De fet arribem a peu de paret sense haver de patir gens de calor, ara començarem a suar, però no per la mateixa raó.

Les noticies que tinc de la via, diuen que la primera tirada és la més forta, però em sorprenc de la roca que trobem, és més bona del que pensava, tot i que cal anar en compte com en totes les vies del Doll. Puc fer-la dignament excepte el segon tram de 6a on per superar un petit sostre tinc que fer-ho amb A0, el Lluis, no cal dir-ho se la treu neta.

La reunió la fem on seria la segona reunió. Trobarem un pont de roca llaçat i l'hem reforçat amb dos fissurers.

La segona tirada, presenta una chemeneia molt fonda, però nosaltres no hem entrat gaire endins, a l'altura d'un nou pont de roca em pujat recte per superar un bloc em potrat caracteristic que hem passat per sobre. Despres hem entrat més dins la xemeneia fins una zona amb molt guano, peró en vista que les cordes segueixen bé, el Lluis decideix seguir fins la següent reunió.

Aquesta tirada un xic més dificil i complicada de seguir ens deixa en un petit balcó quasi fora de la xemeneia.

Tan sols ens queda fer la sortida que tot i no ser fotogenica, es espectacular i bonica, el fet de sortir per un forat sobre una roca encastada i seguir per l'exterior es impressionant.

El tram final, brut de terra, supera una placa amb roca a controlar i una vegada superat un arbre estarem fora de la via.

Aqui el Sol ja apreta de valent i cerquem l'ombra per recollir material i preparar-nos per lña tornada.

Cal travessar el bosc per un corriol no gaire fresat fins a trobar el cami que voreja el cingle. Ara ja si, sota un Sol de justicia.

Arribats al cotxe, no ens aturem gaire i anem directes a cal Pere per fer unes cerveses .

J. ESTRUCH

DADES DE LA VIA................................ Amagatall de fantasia

APERTURISTES..................................... Kim Gil

COMPANYS DE CORDA...................... Lluis Parcerisa

MATERIAL............................................. Joc de Camalots fins nª 3 i Joc Aliens, fissurers

DIFICULTAT............................................ 6a/A0

MANOWAR

DISSABTE, 26 D’OCTUBRE

Aquesta setmana hem quedat amb el Juan Carlos per anar a acabar un treball que tinc pendent de fa cinc anys !!!.

La setmana passada va proposar-me fer una via que no vaig poder acabar, (em va semblar molt dura en aquell moment, i als meus companys d’ escalada  també), varem fer fins la feixa i aleshores ens varem escapar per la feixa, amb la cua entre les cames però amb ganes de tornar-hi i poder acabar-la.

Cinc anys fent propostes a companys per tornar-hi, però ningú picava l’ ham. Aquesta setmana el Juan Carlos va fer-me la proposta i no vaig dubtar ni un segon, anem-hi!!!.

La via és la Manowar a la paret del Doll.

Sortim a les set i anem directes a Bellcaire per esmorzar al bar Sport cosa que fem ràpidament perquè no trobem companys escaladors amb qui allargar l’ esmorzar xerrant.

Al pàrquing tampoc trobem cap cotxe, o sigui que estarem sols a la paret.

L’ aproximació a peu de via és ombrívola i humida perquè encara no hi ha tocat el sol, però una vegada girem el contrafort i ens toca el Sol, ja veiem clar que de fred no en passarem.

La primera tirada ens costa tant com ja recordava, no sé com els “lolos” poden fer en lliure aquest tram, és molt dur tot i que posis els estreps, a més la sortida desprès dels tres espits és difícil amb roca arrodonida i per si fos poc , amb molsa. No cal ni dir que el segon tram de la tirada l’hem fet per la variant .

La segona tirada, molt mantinguda, on cal assegurar-la de dalt a baix, tan sols hi ha un pont de roca sota el sostre i un espit a la placa final.

La tercera tirada, és un díedre perfecte de dalt a baix, però no dona respir  en tot el seu recorregut a més està completament net i es menja tots els flotants entre el numero u i el tres de camalot que portis (per sort nosaltres portem dos jocs sencers).

La quarta tirada és la mes suau del tram però l’ únic problema que te que és difícil d’ assegurar , (nosaltres no hem pogut posar res i hem fet  trenta  metres a pel) fins pocs metres abans de la reunió on hi ha un arbre que dona  confiança com per llaçar-lo.

Fins aquí hem anat per terreny conegut, és difícil però ja sabia amb que em trobaria, ara ve la segona part que per els graus de la ressenya és tan potent com la primera.

Primer una passejada per la feixa fins a trobar el díedre esquerra d’ una agulla enganxada a la paret , cal caminar uns vuitanta metres i trobarem una inscripció a la paret que diu “ TAK”.

Un díedre vertiginós s’enlaira sense respir amb uns primers metres bruts de matolls però que poc a poc van desapareixen i als deu o amb la roca nua. La ressenya marca uns sis ponts de roca, però crec recordar que tan sols n’hi ha tres repartits per la tirada i la reunió esta en un sortint de l’ agulla , abans d’ arribar al cim d’ aquesta. Tot i tenir la mateixa graduació que la tercera tirada de baix, l’ hem trobat molt més amable.

La tirada següent és molt espectacular i d’ entrada impressiona posar-se , és un flanqueig a la dreta que travessa tot el gendarme amb un pati als peu d’ impressió, no és difícil però si impressionant fent reunió a la paret de la dreta del gendarme, però sense guanyar-hi metres, (és completament horitzontal )

Estem a la setena tirada, un díedre que ens deixa sota un sostre, és una tirada molt vertical però que segueix una fissura ample que es deixa assegurar força bé i amb una dificultat moderada.

La vuitena és la tirada estrella d’ aquest pany de paret, un primer tram que supera un sostre per una fissura desplomada molt ample,(teòricament aquí hi havia quatre ponts de roca, però tan sols hi ha el primer, sota el sostre) Nosaltres com que en alguna piulada hem vist que hi ha gent que porta camalots grans, hem arrossegat el número cinc de camalot i ens a servit (si portes el sis , també). 

Per sobre del sostre la fissura segueix recte amunt en un tram més fàcil fins arribar a un punt on la paret guanya verticalitat fins a convertir-se en desplom, per sort aquí hi ha ponts de roca llaçats que ens han permès fer el tram en A0, tot i que amb més força i grau es pot fer en lliure (hi ha color, però no per nosaltres).

Teòricament ja han acabat les dificultats, tan sols queda la darrera tirada, però com diuen les dites populars, ( fins a la cua , tot és brau). Aquesta tirada per lo curta que es també és peleona i difícil de llegir.

Una vegada al cim, recuperem forces i agafem el camí per tornar al cotxe i d’ allà directes a Bellcaire on, ara si que trobem a companys que també han acabat la seva escalada i tot junts fem un mos i una merescuda cervesa.

J. ESTRUCH

DOBLE DIRECTA (TOY DOLLS + OK PANA)

DIMECRES, 07 DE NOVEMBRE

Abans del pont de Novembre, ja varem quedar amb el Juan Carlos per sortir el dimecres següent, (a ell li cal demanar festa a la feina), i quasi tenim decidit el nostre objectiu.

El dimarts acabem de confirmar objectiu i horaris  i ja podem posar-nos a la feina.

El nostre objectiu la via Triple directa al Doll, tot i que tenim clar que la convertirem en “Doble directa” perquè estem convençuts de saltar-nos el primer tram, el díedre “termineitor”.

Com que avui és dimecres i el bar Sport el tenim tancat, anem directes al Cal Pere de Camarasa per esmorzar.

Mentre anem acostant-nos tenim més la mosca darrera l’orella amb el temps, tenia que estar seré perquè la turmenta passava per la nit, però desprès de la Panadella tot esta mullat i el cel cobert de boires negres, (sembla que hem marrat la sortida).

Ja estem en camí i decidim esmorzar i desprès pujar fins el pàrquing del coll de la Fontllonga, on tot segueix igual.

Dubtem, però posats a fer agafem el material i comencem l’aproximació, per sobre nostre un cel negre i cortines d’aigua per la zona d’Ager. A nosaltres uns petits ruixats ens fan dubtar, però sobre tenim un preciós Arc de Sant Marti. Seguim amb els plans.

Quan canviem de vessant , sembla millor la perspectiva , hi ha més claror i pugem per la canal fins el peu de via nostre. Cal dir que a la canal hi ha algun passatge que mullat i amb bambes, és força curiós..

La primera tirada ja et posa les piles, una fissura vertical amb roca a controlar i algun tram mullat fa que no puguis baixar la tensió, a més la tirada està neta i cal protegir-la tota. M’ha costat trobar la reunió, però finalment la he fet en el lloc que tocava amb un espit i un clau (hi ha comentaris que aconsellen fer-la uns metres per sota, però crec que esta força be i no ens ha calgut reforçar-la).

La segona segueix la fissura que es va fent ample i difícil, primer trobarem un pont de roca llaçat amb una corda negre com el carbó per culpa de l’ humitat i desprès un espit en el tram més difícil, superat aquest tram segueix un tram un xic mes fàcil protegit per dos ponts de roca també podrits i arribem a la reunió sobre un gendarme. En aquesta tirada, (anant de segon ) se m’ha trencat un tros de pedra per sobre del espit i he fet una volada fins sota el tram difícil , que m’ha calgut repetir, aquesta tirada m’ha deixat el coco treballant a mil per hora i he passat la resta de la via comprovant la solidesa de les preses.

La tercera tirada, és fàcil però amb roca dolenta, un petit ressalt ens deixa a la feixa que cal remuntar i fer reunió entre els arbres.

La quarta tirada és veritablement un canvi de reunió de 50 metres, cal superar el bosc on estem i sortir quasi tocant la paret de la segona part i resseguir-la a l’esquerra fins trobar un espit que assenyala l’inicií de la segona part de la via.

Encara estic neguitós per la caiguda, però decideixo seguir fent de primer les tirades que em toquen i la següent serà una pedra de toc.

Els primers metres de la tirada son lletjos amb ganes, roca dolenta, crostosa, arrodonida i trencada, (tots els adjectius son pocs per definir-la) hi ha un espit a uns cinc metres per protegir aquest tram. Superats uns deu metres tot canvia completament, una fissura encastament amb roca molt bona m’acompanya fins quasi entrar a la reunió, lloc on torna a ser roca dolenta, però protegida amb un pont de roca gegant. Reunió en un replà amb vistes.

La tirada següent és molt tècnica, primer un tram vertical de placa amb canvi d’agulla inclòs, desprès un seguit de díedres de col·locació corporal estranya fins la reunió.

La següent tirada em torna a tocar , però tinc el coco a cent i li demano que el Juan Carlos que faci els honors, ha estat un fallo !!!. És la millor tirada de totes, fàcil d’assegurar i amb un grau amable, a més amb roca molt bona i cantelluda. 

La darrera tirada, torna a tocar-li al Juan Carlos, un tram fàcil protegit per ponts de roca (aquests bons!!) fins arribar sota un sostre que evitem per la dreta. Els bons i amb molts braços el fan en lliure, nosaltres un parell de passatges d’estreps ens solucionen el problema i la bavaresa final , una vegada superat el primer tram ja és més humana.

Hi ha gent que dona per acabada la via aquí però encara resta fer una caminada per una feixa per anar a cercar un díedre que ens deixa al camí que voreja tota la paret per dalt.

Per tornar al cotxe, dubtem si agafar camp a traves, anar a cercar el camí d’aproximació del mati o sortir per la dreta. Escollim aquesta darrera opció que no coneixem , i ha resultat molt còmoda i bona

J. ESTRUCH

  

LA PÁJARA + L'ABAT+ SORTIDA NOCTURNA

DISSABTE, 06 D’OCTUBRE

Aquesta setmana he quedat amb el Juan Carles i ates que el Joan no podrà acompanyar-nos com ens te acostumats, ens caldrà espavilar-nos i fer nosaltres les propostes. No se si tindrem tan d’encert com ell ?

A finals de setmana som quatre els disposats a córrer el risc de fer una marrada si no encertem la via. De les propostes que he fet, el Juan Carlos prefereix anar al Doll i de les vies proposades escull la via La Pajara que te piulada el Luichy en un dels seus articles.

Finalment dels quatre que seriem hem quedat dos, els altres han declinat per motius familiars.

                                          (foto adaptada de la ressenya del Luichy)

Fem la parada obligatòria a Bellcaire per agafar forces i directes al pàrquing de la Fontllonga. Aquesta vegada agafem el camí que baixa per la vessant Oest de la paret, molt més fresat que el de la vessant Est i amb uns quaranta minuts ja estem a l’altura del pantà i buscant el peu de via.

Primer trobem una via però sembla més difícil del que caldria i creiem que no és la nostra i seguim buscant fins arribar al canvi d’orientació de la paret, aleshores sabem segur que ens hem passat de llarg i cal recular.

Amb aquesta direcció no ens costa gaire localitzar una sabina tallada i un petit camí que ens deixa en un replà on hi ha picada una fletxa a la roca i també a hores d’ara l’esquelet d’una pota de cabra. Estem a peu de via, ara sí.

La primera tirada comença amb una petita bavaresa fins un arbre on hi ha una baga, seguidament l’itinerari es desplaça a la dreta per terreny trencat fins unes sabines on hi ha el pas mes complicat i desprès una petita placa fins la reunió.

La segona comença per una placa dreta amb roca costrosa que no dona confiança però a pocs metres es veu un espit que dona moral, segueix per terreny sanejat però insegur fins a trobar un pitó que no es veu i per sobre d’ell cal sortir de la placa de roca per entrar en un bosc penjat fent herba tracció i amb molt de compte no apedregar al company. La reunió està just al començament del següent diedre amb un pont de roca llaçat, però es pot reforçar bé.

La tercera tirada és la més difícil i maca de la via, un primer tram de xemeneia amb roca que mes aviat es fang compactat i a l’altura d’un pont de roca llaçat cal deixar la xemeneia per sortir a l’esquerra per salvar una llastra, desprès una placa molt vertical i difícil per tornar a entrar al díedre ja fins la reunió.

La quarta tirada comença amb un tram d’encastament exterior fins arribar a una pedra encastada , superat aquest tram hem entrar dins la fonda fissura per atacar-la pel seu fons amb roca molt dolenta , (tot fang compactat amb còdols), per evitar no apedregar al company de la reunió convé sortir el mes aviat possible del fons de la canal i progressar per alguna de les arestes de la mateixa fins la reunió , ja a la feixa.

La intenció inicial era fer la segona proposta del Luichy i sortir per la Zuruk Zur Natur, però ja n’hem tingut prou de patir i decidim sortir per la zona del Abat que és més humana i tranquil·la.

Caminem uns dos cents metres per la feixa com si sortíssim a buscar el camí d’aproximació però amb tendència a pujar al peu de paret fins just sota l’Abat on trobarem una reunió de ponts de roca.

La primera tirada presenta uns vint metres d’escalada assegurada amb ponts de roca i un pitó i desprès cal travessar un bosc fins el collet que fa l’Abat i la paret.

En aquest punt , pugem a l’agulla del Abat i tornem a baixar, (seria un pecat no haver-ho fet) i desprès seguim l’escalada a la via sortida nocturna que ens deixarà dalt del cim del Doll.

Primer una tirada ben assegurada amb un parell de pitons i un parell de ponts de roca, algun d’aquests millor no posar-ho perquè esta quasi trencat, però es pot protegir be amb flotants i farem la reunió en un petit collet.

La següent tirada i última és la més bonica d’aquest tram, i amb una dificultat força assumible, primer un encastament que d’entrada sembla difícil però no ho és i finalment per una placa molt vertical però que presenta una preses d’escàndol.

La reunió sota un petit mur, ja fora de la paret, hi ha un pont de roca llaçat.

Superem el petit mur que tenim sobre i ja trobem el camí que voreja la cinglera i que en direcció Oest ens porta fins el camí d’aproximació i d’allà al cotxe.

J. ESTRUCH

XEMENEIA FONDA

DISSABTE, 01 DE SETEMBRE

Aquesta setmana, no podia sortir per imperatiu familiar, peò un canvi a darrera hora, m’ha deixat lliure el dissabte, ara tan sols cal trobar company o demanar per incorporar-me a una cordada ja feta.

El resultat ha estat que m’han acollit el Joan i el Juan Carlos en la seva cordada , que tenen un objectiu prou engrescador, la Xemeneia Fonda a la zona del Doll.

Aquesta paret vaig visitar-la fa uns anys però  la via escollida ens va superar (la Manowar) i  vàrem escapar-nos per la feixa. Ara encara tinc pendent de fer la part superior.

El dissabte quedem en trobar-nos al hotel del Bruc, però tan sols ha vingut el Joan (el Juan Carlos, no pot venir) , mentre marxem anem negociant si fem la via o la deixem per una nova sortida, però finalment decidim anar-hi.

Una vegada al pàrquing de la Font llonga agafem la rasa que queda sota les torres elèctriques en direcció Est fins que quedem tallats per un desnivell, aleshores direcció Sud i anar descendint grades fins arribat al llit de torrent que seguirem fins quasi el final, just fins a trobar unes fites i un corriol que surt a la dreta. Aquí anirem trobant fites (no gaires) fins el ràpel amagat darrera un arbre.

El ràpel de 25 metres ens deixa quasi a l’altura del embassament ara tan sols resta seguir el peu de paret direcció Oest fins a localitzar el peu de via.

La via ens ha semblat curiosa i sobre gustos no està res escrit, però si que puc assegurar-vos que sortireu ben enfarinats.

La primera tirada presenta un tram dret amb roca a controlar, hi ha dos ponts de roca, una vegada superat aquest tram , unes rampes rocoses i amb molta vegetació ens permeten anar guanyant metres. Nosaltres hem fet reunió als 60 metres en un arbre gran dins la canal.

La segona, és una rampa caminant fins els darrers 20 metres que és redreça , just a l’entrada de la canal, han estat uns 100 metres.

La tercera tirada l’hem dividit en dues per evitar el fregament de les cordes, un primer tram de 30 metres amb una dificultat de quart grau i un segon tram igual de llarg fins la cova dels Maquis, però un xic més difícil.

La cova és un amagatall força curiós i bonic. La següent tirada és de transició aprofitant la feixa on hi ha el escapament i fer reunió en un arbre molt a prop de la xemeneia.

La tirada següent ens torna a deixar en plena xemeneia, hi ha un burí i un pont de roca quasi junts, primer caminant però després cal superar un diedre molt polit que ens deixa en una reunió penjada just sobre la cova.

La tirada setena , és amb diferencia la més difícil de la via, primer un desplom , molt assegurat amb ponts de roca, bona roca però desplomat, aquest tram deixa pas a un tram amb roca no tan bona, també molt vertical i assegurat amb ponts de roca, però aquesta vegada l’escalada és exterior i amb un pati considerable. L’entrada a la reunió és lletja i cal fer-la al estil tarzan.

Ara estem completament dins de la fissura i és on notarem més aquesta circumstancia, la tirada següent presenta el terra plena de guano i sorra, (cal pujar-la amb tècnica de X, procurant no tocar gaire el fons) i cada pas que fas tocant aquesta zona, representa una dutxa de terra per al company que t’assegura, la reunió la fem al final de la rampa, just quant la xemeneia torna a redreçar-se.

La novena tirada, cal superar un caos de blocs assegurats per ponts de roca i flotants, no és difícil però cal anar en compte amb les pedres on t’agafes, perquè estan soldades amb fang. La reunió al peu d’un espero ple de forats, que sembla un gruyere.

La darrera tirada és la més curiosa i divertida de la via, comença superant l’espero de sobre la reunió pel fils de l’aresta aprofitant els forats del gruyere, una vegada superat l’esperó cal endinsar-se al fons de la fissura i aquí comença el divertiment, (millor encendre el frontal) i posar-se d’esquena a la llum, sinó la claror no et deixa veure res, cal anar pujant en tècnica de X i anirem trobant algun pont de roca llaçat, (més que res per indicar el camí) i seguir pujant, hi ha un moment que veurem dos forats de llum que formen dues pedres molt grans encastades, cal anar entre les dues i passar a l costat de la llum (nosaltres hem pujat fins sobre la segona pedra i la continuació l’hem vist molt difícil i hem reculat). Una vegada sobre la primera pedra cal sortir al exterior fins sobre una petita pedra, just al costat hi ha un pitó (que nosaltres hem vist una vegada havíem posat un camelot a una fissura propera i molt bona), no hem passat el pito per evitar el fregament.

El que queda es superar un tram de placa fins a tocar el sostre de la cova (aquí podem posar un camelot, (teòricament hi ha un pont de roca ) però no l’hem vist i fer una apretada per sortir a la dreta fora de la via. La reunió esta un uns arbres a uns cinc metres (hi ha dues o tres bagues llaçades a les branques).

La tornada, crec que és millor anar perla dreta, però nosaltres hem sortir recte amunt i fent un xic el senglar hem arribat al cotxe.

J. ESTRUCH

VIA MANOWAR

DIMECRES, 09 D’ABRIL

Avui la calor ens ha donat el primer avis, creia que acabaríem desfets .

La proposta d’aquesta setmana fa molts dies que el Guillem i jo la venim incubant, però fins aquesta setmana no ens hem fet el ferm propòsit de posar-la a la pràctica. El nostre objectiu és la via Manowar a la paret del Doll..

A darrera hora s’apunta a la sortida en Paco Vargas, que tot i que està convalescent, té moltes ganes de sortir.

Sortim d’esparreguera a les 7 del matí i mentre esmorzem i arribem al pàrquing es fan les 9 hores. Ara tenim una bona aproximació que segons comentaris que hem llegit és força complicada.

La primera part és fàcil de seguir, fins que el camí s’enfonsa per una canal amb unes grades de pedra que semblen fetes expressament tot i ser naturals. En la paret que fa la canal hi ha un munt de vies esportives . A partir d’aquí la cosa es complica i molt, el camí va fent sigues sagues per salvar els petits murs de roca i cercant el millor camí per baixar fins el llac. En aquest tram ens hem perdut un parell de vegades i ha costat tornar a retrobar el camí, però finalment ho hem aconseguit i a les 11 estem sota el desplom que domina el principi de la via.

El Guillem es demana la primera tirada, i nosaltres contents que hi hagi un valent que trenqui el gel i es treballi la tirada més difícil. Segons la ressenya el grau és de 6b+ però ni ensumar-lo, un A2 com una casa !!, i la feina que tens per sortir-ne. Superat el primer tram puja fins un replà on hi ha un petit arbre que podem llaçar i més amunt pot posar un fissurer per protegir el pas següent, però aquest és molt expo i no s’atreveix a fer-lo, per tant, desprès de diferents intents, decideix baixar i deixar-me el marron a mi.

Els primers metres tot i fer-los amb corda per dalt els trobo molt difícils i amb un tacte de roca desagradable, (com si hi hagués sorra per sobre), una vegada al fissurer em toca donar el do de pit i aconsegueixo superar el pas que és difícil sobretot per la qualitat de la roca, al final del flanqueig hi ha un arbre salvador. D’aquí a la reunió ja és fàcil.

La segona no té una presència gaire ufanosa però cal fer-la i segons la ressenya és de les tirades “dures” de la via. Com que inicialment havíem decidit fer tres tirades cada un, el Guillem es prepara per començar però li costa molt assegurar el primer tram  i decideix tornar-me a cedir el pas.

Aquesta tirada , tela, tela, cal centrar-se molt amb la feina, tot i que pots posar flotants a dojo cal regular-los si no vols trobar-te en la part compromesa de la tirada sense els que fan falta. La dificultat de la tirada és de 6a encara que hi ha passatges que crec que superen aquestes graduacions, sobretot pel grau d’exposició.

La tercera ja la faig jo directament, la tirada és un díedre perfecte molt franc d’assegurar tot ell, excepte en la part final, la dificultat màxima és de cinquè superior.

La quarta , és la sortida a la feixa, no és gaire difícil però cal mirar les preses on t’agafes.

En aquest punt veiem que són les 15 hores, ens hem quedat sense els dos litres d’aigua que portem i ens ha caigut una solana de ple estiu,per tant decidim donar per acabada l’escalada del dia i deixar la part superior per a una propera, que segur que farem, perquè es veu força atractiva la resta de la via.

L’escape per la vira no és gens fàcil i molt perdedora però a base d’intuïció aconseguim arribar al camí de baixada i a les 17 hores ja estem al cotxe.

Conclusions, primer de tot felicitar als aperturistes, és una senyora via, amb el grau un pel massa ajustat, no recomanable per a persones sense experiència en autoprotecció i força exigent.

J. ESTRUCH