VIA SECOURISTES

 DIJOUS, 03 DE SETEMBRE

Aquesta setmana, abans que no s’acabin les vacances i tingui els horaris mes reduïts, tinc ganes de fer una d’aquelles escapades ràpides al Pirineu, (si aquelles que els companys es neguen a venir per no fer una quilometrada).

Però la via que vull fer tot i ser curta bé val l’esforç. La via "secouristes" al Canigó.

Faig la crida com tinc per costum i el resultat es el de sempre, que si ja l’he fet, que si molts quilometres, vaja que com sempre l’única persona que segueix els meus plans es l’ Isabel que accepta el repte, (tot i haver sortit el dimecres).

Sortim a les set com fem sempre i tot i aturar-nos a Puigcerda per esmorzar, a les deu estem al pàrquing que hi ha al final del tram asfaltat de la pista de Marialles.

Aquest esta quasi ple. Nosaltres preparem el material i comencem l’aproximació, però hi ha quelcom que no encaixa. Les ressenyes que hem vist parlen d’una pista que baixa en direcció al “Coll del cavall mort” , però aquesta no baixa sinó que puja !!!.

Amb la mosca darrera l’orella pugem fins el coll i ales hores veiem la pista que baixa, (hem fet el passerell !!!). Resulta que  hem aparcat al parquing del “Coll de Jou” en lloc de fer-ho al de “la Rende” que es el que diuen les ressenyes. A pi que cal seguir les indicacions i anem trobant tot tal com diuen. Les runes de la cabane Moura, els torrents, el pont , el pas equipat, vaja tot fins el peu de via.

Cal dir que la marrada no ha estat del tot real perquè baixant per la pista hem vist que la carretera esta tallada per una barrera just sortint del “Coll de Jou” o sigui que de totes formes ens calia fer la caminada , si o si. (actualment no es pot pujar fins el pàrquing de la “Rende”).

Parlant de la via, ens ha costat trobar el peu de via (hi ha dos parabolts) i hem pujat molt per la vira, fins dalts de tot, aleshores en no veure res, hem tornat i a l’altura del primer arbre (pujant) hem vist a la dreta la reunió 0.

Els cinc primers metres de la via , crec que son els més difícils, ja sigui perquè estàs fred , ja sigui perquè rellisquen o perquè la primera assegurança esta un xic alta, però es fa bé apretant. La tirada bonica i amb tendència a l’esquerra fins a posar-se dins d’un díedre.

La segona tirada , díedre amunt, i amb la roca menys relliscosa, el tram més espectacular és la superació d’un petit sostre, no gaire difícil però on cal tibar.

La tercera tirada segueix per l’estil, díedre i en direcció a un sostre que aquesta vegada evitarem sortint per l’esquerra, el tram més difícil de la tirada es el tram final, per entrar a la reunió.

Aquí el tipus d’escalada canvia, deixem el díedre i enfilem per una placa i poc desprès entrem en un canaló amb moltes incrustacions de quars que li donen un aspecte i un tacte diferent.

La cinquena tirada és la més fàcil, però també la menys assegurada, un parabolt en 35 metres, això si, amb un rocam de primera.

La sisena tirada és molt complerta i la millor de tota la via, segueix un díedre, no gaire difícil, fins un arbre situat just al final, el darrer tram presenta una bavaresa a assegurar molt maca.

Les dificultat ja s’han acabat però encara ens resten uns 30 metres fins una reunió i un flanqueig de 10 metres més fins un collet darrera del que trobarem el rapel.

Sembla que les dificultats s’han acabat però nosaltres en hem liat i hem baixat per la primera canal on hem de fer dos ràpels, (per sort muntats).

Una vegada a nivell de riu tan sols resta desfer el camí fins el “coll de cavall mort”, on nosaltres per saber si a dalt hi ha el pàrquing hem pujat a comprovar-ho i hem baixat per la pista. Aleshores arribant on teníem el cotxe , hem vist la barrera i en ham pogut treure el sentiment de “passerell”.

Per no aturar-nos per França que les “birres” son més cares, hem apretat fins a Puigcerda on hem pogut fer la cervesa amb braves i agafar forces per fer el tram final fins a casa.

Han estat catorze hores, de casa a casa però l’activitat s’ho mereix.

J. ESTRUCH