DIMECRES 20 DE JUNY DE 2012
Avui és un d’aquets dies que millor no sortir de casa, jo encara sento dolor segons com poso el peu de la trompada de la setmana passada, un dels companys que tenia que venir ha trucat dient que ahir va tenir un accident amb el cotxe i no venia, el Josep s’ha deixat la màquina de fotos a casa, com podeu veure tot el enrevès. Però som molt capsuts i decidim seguir amb el projecte inicial, anar a la Villaverde de Terradets.
La primera i única parada la fem a Bellcaire d’Urgell per esmorzar i desprès directes fins a Terradets on arribem a les 10 del matí. Mentre ens canviem de roba i agafem el material anem contemplant la paret que es veu seca, tot i la pluja intensa d’ahir.
Tan de bo no haver-ho pensat, la part de paret per on puja la via hi ha un munt de regalims d’aigua, el sol no hi ha tocat i això es nota, de totes maneres decidim intentar-ho i anem fins la paret.
La primera tirada, com sempre , el Josep se la ventila encara que és més difícil que no sembla per la graduació de la ressenya, aquí hi juga tot en contra, no hi ha quasi assegurances, la roca està humida i el grau apretat, el Josep va pujant poc a poc i quan creu que caldria trobar la reunió no la veu per enlloc i desprès d' anar buscant i no veure res decideix anar a buscar la reunió de la via veïna “Demasiado lejos para ir andando” que ja coneixem.
Ara em toca el torn i vaig pujant poc a poc, segons com poso el peu, aquest protesta en forma de punxada però puc anar fent.
La segona tirada és més difícil, segons la ressenya cinquè superior i decideixo intentar-ho. Sabem que comença amb un flanqueig fins un arbre per seguir recte amunt per placa fins sota un petit sostre que cal superar per la dreta.
Començo per terreny descompost i sense assegurances fins que aconsegueixo posar una assegurança a una sabina , el terreny està molt mullat i ara em ve un tram vertical i descompost, faig un pas agafat d’una escata i allargo la mà per palpar-ne una altre i encara no l' he tocat, es desfà als dits, per sort l’altre mà està ben ferma i no perdo l’equilibri, si no, serien dues caigudes en dues sortides consecutives i no és bo per la salut.
Mentre vaig controlant un camí alternatiu per sortir de l’embolic on soc, veig la reunió autèntica de la via, uns cinc metres per sobre del Josep i a uns deu metres de la meva posició. Com que no tinc clar per on anar i desprès de l’absurd que he tingut amb l’escata, faig una travessia fins la reunió verdadera i cedeixo amablement la iniciativa al Josep (avui no és el millor dia per fer heroïcitats), entre el peu que no rutlla bé i el coco que encara va revolucionat, prefereixo anar de paquet.
Des de la reunió mirem per on pot anar l’itinerari i decidim provar un passatge per sobre d’on jo ho he intentat, per desgracia cal travessar un tram completament moll i no gens fàcil, el Josep es posiciona però no acaba de fer el pas de flanqueig sobre roca mullada i com que és un home amb recursos, utilitza la tècnica del far west fent una llaçada a un merlet que hi ha fora del tram mullat, desprès de varis intents, ho aconsegueix, ara ja està a la placa, que està molt humida, tot navegant ha trobat dos pitons molt amagats i difícils de veure i el segon porta incorporat un maillon (mala senyal), segueix pujant i troba un altre pitó que protegeix un pas molt difícil que fa que tregui tota l’adrenalina que porta dins, aquí ja comença a dubtar sobretot al veure que li cal tornar a entrar al terreny mullat i em pregunta per les meves intencions, jo li dic que ho veig tot xungo, el seguiré i l’asseguraré on vulgui però jo per avui ja he fet la meva dosi de por. Ell, que tampoc ho veu clar aprofita el maillon que també hi ha en aquesta assegurança i ve a fer-me companyia.
Sense pensar-ho gaire amb un rappel ja estem al terra, no sense abans fer-nos la promesa de tornar a venir una vegada passi l’estiu .
No ens agrada deixar els projectes a mig fer i marxem amb un regust a la gola no del tot bo, per tant decidim canviar-ho, marxem a Sant Llorens de Mongai, m’he compromès a portar-lo a una via que podrem fer perquè està ben assegurada i farem una escala amb molt bona roca. He decidit portar-lo a la via Songoku de l’espero Remacha, una via curta, però intensa, que jo ja he fet amb el Josep Sànchez..
Per no canviar la rutina comença ell la primera tirada que no té complicacions i ja dona una imatge del tipus de roca que trobarem.
La segona tirada ja comença ensenyant les dents amb un pas molt vertical per desprès superar un tram completament extra plomat que superem amb algun descans.
La tercera tirada torna a fer-la el Josep, comença fàcil fins a situar-se sota un extra plom que supera just per la meitat i quan creus que ja s’ha acabat hi ha un altre extra plom per entrar a la reunió.
.jpg)
Una vegada al cim tan sols resta fer dos rappels i ja estem de nou al cotxe.
Ara si que marxem amb un bon regust a la gola i amb el pensament en la propera tardor que tornarem a enfrontar-nos amb la Villaverde.
Una retirada a temps és sempre una victòria.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada