Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 7 de juny del 2012

PERE CAMINS Roca Regina



Començar a escriure sobre una activitat és sempre un plaer, però si aquesta la tens molt present perquè l’acabes de fer o t’ha deixat un bon regust de boca, és molt millor.
I aquest és el cas d’avui, ara és dijous al vespre o sigui que ja fa més de 24 hores que hem fet la via i encara sento els dits embotits i el cos adolorit però també tinc un somriure que em va d’orella a orella.
En definitiva una sensació que no sentia des de l’any passat després de fer l’Espero del Vent a la paret de la Font Freda. L’única diferència és que abans no teníem el blog per expressar les sensacions de l’activitat i ara sí.
Us posaré en antecedents, l’any passat varem fer aquesta via de la paret de la Font Freda i una vegada passats els dies d’eufòria ,.... normalment els dos dies següents,  .... i els posteriors dies de baixó on surten les expressions, ... no hi tornaré més a fer aquestes bestieses, ... ja som  molt grans per fer aquestes coses,.. i molt més. Un dia va sortir el meu company Josep R. dient: - "podríem anar a fer alguna via a Roca Regina que fa molts anys que no hi vaig." – I un servidor que té la memòria d’un pardal i no recorda les calamitats passades, va respondre OK, podríem anar a fer la Pere Camins que no la he fet. Dit i fet, ja en tenim una altre via a la llista d’espera.
Ahir dimecres dia 30 de maig, va estar el dia escollit per anar-hi i ara sí que us explicaré l’activitat.

DIMECRES 30 DE MAIG DE 2012

Comencem el dia com diu en Guardiola, ben d’hora, ben d’hora, i a les sis del matí ja tinc el Josep a la porta de casa per recollir-me, avui, ja sigui per l’hora o per guanyar temps, no passarem per cap “centre de reunió”, - llegeixis bar -, per esmorzar; portem l’entrepà i la cervesa, en prou feines el convenço per parar a fer un cafè. De fet a les 8 estem aparcats sota la paret, tancats dins el cotxe perquè fa una rasca important i donem bona compta de l’esmorzar.
Al costat nostre hi ha un cotxe amb dos companys, baskos, ells volen fer la Gali Molero, fem les presentacions i els informem d’uns ràpels que hi ha a la part dreta de la paret que redueixen el camí de tornada de dues hores a quaranta cinc minuts, que ells no coneixen
Mentre ens preparem el material ells marxen direcció la paret i nosaltres els seguim desprès de cinc minuts. Ja a l’ aproximació veiem diferències , ells agafen un camí a la dreta del torrent i nosaltres, clàssics que som , agafem el de tota la vida que va per l’esquerra del torrent, no hi ha problema perquè tots dos porten al mateix purgatori.
                                         
Són les 8, 30 i comencem la nostre particular redempció, mentre que ells ja fa una estona que han començat i els sentim a la segona tirada.
La primera tirada la demana, bé, directament la fa el Josep R. com és tradició. Són 25 metres que comencen molt verticals fins una rapissa per anar a buscar una fissura a l’esquerra fins sobre un petit gendarme, per començar en fred, deu ni do com comença .
La segona tirada em toca , té 30 metres amb dues parts molt diferenciades, la primera és un mur amb una graduació de 6c que em permet fer totes les trampes de que sóc capaç i tot i així obliga a fer sortides en lliure força compromeses, la segona part comença amb un tram de 5+  per anar baixant poc a poc la graduació fins la reunió.
La tercera tirada la ressenya del Luichy li dóna 6b amb algun pas d’artificial, nosaltres la varem fer a l' inrevés, artificial amb algun pas de 6b (és que som molt llestos!!).
La quarta tirada crec que és la millor de totes pel grau que nosaltres fem, és molt fàcil de protegir i la dificultat no passa del 6a , jo quasi diria que és menys. De fet és la única tirada  i dues de la part superior en que no varem utilitzar l’estrep.

La cinquena, torna a començar amb un mur molt vertical que ens obliga a tirar d’estrep i desprès una placa on cal saber navegar per la roca i buscar el millor recorregut. Amb aquesta tirada arribem a la feixa i segons diuen, ara la roca ja serà diferent i la via no tant entretinguda. Una mirada als nostres companys de paret ens mostra que van una mica més rapits que nosaltres (estan uns 40 metres per sobre de la feixa). Però mirem el rellotge i encara estem en horari, portem tres hores  d’escalada i ens queden dues tirades per arribar a la setena reunió que és la meitat de la via.
La sisena tirada té una roca molt especial, escamosa i amb passos d’adherència en el primer tram poc vertical però poc a poc es posa dret fins a tenir que utilitzar l’estrep, passat el tram, torna a baixar la dificultat ja fins la reunió.
La setena tirada comença bé, però a mitja tirada hi ha un tram desplomat que els bons, (molt bons) el fan en lliure (7a+, segons la ressenya del Luichy). Nosaltres ni cas, seguim amb la nostra mania de fer servir l’estrep. La nostra obsessió per l’horari torna a picar-nos, ara estem a mitja via i portem quatre hores  i quart d’escalada (bé, potser que portem una mica més del compte  però no podem queixar-nos, estem pujant força ràpid).

La vuitena tirada torna a tocar-me, el primer tram és difícil i pot fer-se bé però el segon mur és una planxa llisa i molt vertical, una vegada superada crec que les dificultat s’han acabat però queda un tram de cinquè més , que no pots posar assegurances i que cal “apretar” les dents fins la reunió
La novena és pràcticament lo mateix, comença més o menys fàcil per anar-se complicant poc a poc fins anar reduint la dificultat poc abans d’entrar a la reunió.
La tirada deu, d’entrada ja no dóna opció, una placa de 7a  que faig amb artificial però hi ha uns passos entremitjos que em fan suar la cansalada,  per acabar la tirada un tram de cinquè superior, una mica exposat, fins la reunió.
La següent tirada segueix la tònica de totes les anteriors, comença suau per anar-se complicant per moments i acaba suau al entrar a la reunió.

La tirada 12 em toca i és la “cenicienta“ de la via , una tirada de cinquè grau i de tan sols 20 metres , on no hi ha assegurances, però és fàcil de posar-ne.
La tirada tretze, és una sola placa , però quina placa, comença amb 6a per enfilar-se fins el 6c i acaba la tirada amb una dificultat de 6a+ , tot un repte, per sort està ben assegurada. Quan estem a la reunió fem una mirada al cotxe i veiem que els companys baskos ja estan al cotxe, ens han guanyat dues tirades i la baixada.
La tirada catorze em toca i segons la ressenya és l' última que presenta dificultats, comença amb un pas difícil que puc trampejar bé, per baixar de dificultat fins una feixa, aquí hi ha un extra plom i puc fer en lliure els tres primer parabolts , la roca és boníssima, estil Vilanova de Meià, però els braços ja fan figa i a grans problemes calen grans solucions, estrep, a la part final de l’extra plom les presses segueixen sent molt bones però les assegurances fan por, a part de que no tinc força , no crec que pogués passar en lliure perquè una caiguda aquí podria ser molt problemàtica. L’ultima assegurança és un pont de roca amb una bagueta de 5 mil·límetres i vella., per confiança hi poso un alien i ara em toca sortir en lliure fins la reunió, La paret encara és extra plomada però les presses són del deu , “apreto” les dents i ràpid fins la reunió no sigui que abans d’arribar-hi em quedi sense força i fem la de riure.

La tirada quinze, és pel Josep , una passejada de quart grau fins el cim., són les cinc i mitja, hem trigat 9 hores d’escalada i encara ens queda la baixada.
Una vegada descansats anem a buscar els ràpels de baixada, no volem anar pel camí antic i com que encara ens queden hores de llum és millor arriscar-se. La baixada és molt evident, en cinc minuts veiem la fita que marca el començament i els cables que ens porten fins els ràpels. El primer ràpel de 20 metres ens deixa a una plataforma enmig de la paret i el següent és un ràpel volat de 50 metres ja fins el terra.

Tot va molt bé i recuperem les cordes fàcilment, ara tan sols queda baixar fins el cotxe, aquí fem una petita errada, segons referències hi ha un camí a la dreta que baixa directe i nosaltres no sabem trobar-lo i seguim unes fites que lentament ens porten a l’oest, quan ens adonem del fet, ja som molt baixos i no tenim esma per tornar i buscar l’altre camí, per tant decidim seguir les fites fins la carretera.
Just quan arribem al cotxe veiem els baskos que venen a rebre’ns amb dues ampolles d’aigua, - són una meravella!!. Ens diuen que estaven preocupats, ens havien deixat una nota al cotxe dient que ens esperaven al refugi per prendre una cervesa i al veure que no arribàvem venien a veure com estàvem. Ells amb les indicacions nostres, havien tingut problemes als ràpels (van fer un sol ràpel i quasi no arriben a terra) i tenien por que no ens passes lo mateix.
Desprès de xerrar una estona, ells marxen perquè volen fer un munt de quilòmetres, avui abans de parar.
Nosaltres també marxem , però pocs quilòmetres després decidim parar a fer la cervesa i menjar un mos.
Total, han estat 15 hores de treball des de que varem sortir de casa a les 6 del mati fins les 21 hores que tornàvem a estar a casa, unes 10 hores de cotxe a cotxe, tot un calvari per a “noiets” com nosaltres.

J. ESTRUCH

  



  




1 comentari: