Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 29 de novembre de 2012

VIA RIBES SABATE

DIMECRES 28 DE NOVEMBRE DE 2012


Aquest dimecres he quedat amb el Josep, ell acaba de passar per les “drassanes” i  com que és un cul inquiet,  ja comença a picar-li tot i té mono d’escalada. 
A les 8 del matí passa a recollir-me per Esparreguera,  tenim la  intenció d’anar a Montserrat, però primer volem passar pel bar Anna  per esmorzar amb els companys que trobem.
El dia no es presenta gens bo, la meteo diu que no plourà però el fred serà intens.
Al bar trobem molts companys i fem una bona tertúlia mentre esmorzem al mateix temps que deixem que la temperatura pugi una mica, de fet sortim del bar ben passades les 10 del matí.
El temps es manté igual i comença una desbandada general, uns van a “la Facu” per cercar un lloc arrecerat i nosaltres decidim marxar a Sant Llorens de Mongai on segons el Meteoblue tindran unes ullades de sol, encara que amb temperatures baixes.
Mentre ens anem acostant a la zona, veiem que l’ elecció no ha estat molt encertada, fa una temperatura més aviat baixa, uns 6 graus i no bufa el vent , per tant les boires segueixen enganxades a les fondalades, però que hi farem, ara ja ens hem decidit i caldrà patir.
Una vegada allà li proposo al Josep diferents opcions i decidim anar a la via Ribes Sabaté del Cilindre, una via de dues tirades amb poca aproximació, una dificultat baixa i ben assegurada, a més podem baixar fent dos rappels . Total té tots els ingredients que el Josep necessita ara.


Una vegada al peu de via trobem dos companys escaladors, són membres de l’exèrcit espanyol destinats a Jaca, porten uns dies escalant per Catalunya, encara que no han tingut gaire sort amb el temps. Pugem darrera d’ells i aprofitem per anar canviant impressions i anècdotes de muntanya.
La primera tirada la fem sense complicacions encara que el Josep pateix una mica de les mans a conseqüència del fred, però res ens atura i anem fent metres. La dificultat d’aquesta tirada no supera el cinquè grau i està molt ben assegurada amb parabolts i algun pitó.


La segona tirada és de les mateixes característiques, comença de forma espectacular per anar a cercar un canvi d’aresta per continuar per un díedre i unes plaques verticals, sempre amb molt bona roca i una dificultat com la tirada anterior de cinquè grau.


Mentre el Josep puja aquesta darrera tirada els companys decideixen anar a fer una altre via el ”Díedre Farreny” per tant marxen caminant a cercar els rappels d’aquesta via, mentre nosaltres baixem per la via Cachanines situada just a la dreta nostra.


Una vegada a terra el Josep decideix que ja en té prou per avui, no cal forçar la màquina, i marxem sense preses, no sense haver-nos acomiadat dels companys militars que estan al peu del díedre i preparats per començar l’ascensió.

J.ESTRUCH