Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 5 de desembre de 2012

VIATGE ASTRAL



DISSABTE, 01 DE DESEMBRE DE 2012.

Molt possiblement aquest serà un dels dissabtes més freds de l’any, però tot i així tenim mono de sortir a escalar.
He quedat amb el Guillem, però no hem decidit on anirem, tot dependrà del temps i les ganes de conduir.
A les 8 del matí ens trobem a les tres caravel·les d’Esparreguera i li proposo dues opcions: la primera anar a Malanyeu, on sí fa sol normalment i podrem escalar amb samarreta, encara que hi hagi neu al peu de paret; la segona, Sant Llorens de Montgai , un lloc ben arrecerat i amb caloreta quasi assegurada.
Ell, decideix que millor anar a Sant Llorens, de fet fa molt de temps que no hi ha anat i vol conèixer llocs nous per escalar.
Una vegada arribem al poble, el fred encara és molt intens i la boira segueix enganxada a la paret, per tant decidim anar a esmorzar per donar temps al sol perquè escalfi l’ambient.
A les onze del matí estem a peu de paret, però encara indecisos perquè el fred segueix apretant i comencem a dubtar si hem encertat a venir aquí, però la moral pot més que el seny i decidim començar la via que hem decidit anar a fer, la viatge astral de la paret de l’os.


Mentre ens preparem, una cordada de tres persones s’apropa amb la intenció de fer la mateixa via, al menys no estarem sols.
La primera tirada la fa el Guillem, una placa molt llisa amb una graduació de cinquè més, ben assegurada i amb una llargada de 25 metres. En els primers metres cal tibar, però desprès la paret s’ajeu i la progressió es fa suau i d’equilibri, encara que difícil.


La segona tirada és més aviat un canvi de reunió, cal baixar una canal per seguir per una placa fina de peus però que té enganxada una llastra que permet progressar amb tècnica de bavaresa, total 15 metres amb una graduació de cinquè (màxim algun passatge de cinquè més).


La tercera tirada, és la tirada que ens ha entretingut més, comença amb un tram fàcil de quart grau fins a situar-nos sota un sostre equipat amb tres passos d’artificial i amb una sortida força llarga i espectacular. Una vegada superat aquest tram es presenta una placa molt lliça i d’adherència que cal superar amb molta delicadesa fins arribar a una assegurança que hi ha a la fissura de sortida just sobre un petit desplom, aquest tram té una graduació de 6b. Una vegada superat el desplom resta un tram de 10 metres fins la reunió, amb una dificultat de cinquè, però que cal assegurar perquè no hi ha res. Total uns trenta metres de bona escalada i amb el grau apretat.


La quarta tirada, personalment crec que és la més difícil, comença amb un petit desplom que coincideix amb la  via Isaac Gabriel i just quan aquesta comença el flanqueig a l’esquerra per anar a cercar les plaques més ajagudes, la nostra s’enfila amb tendència a la dreta per uns desploms amb bones preses però que rellisquen molt. Una vegada superat aquest tram la roca millora molt i encara que la dificultat és força alta, la pedra és de primera qualitat permetent tibar sense por, la dificultat global del tram és de 6b i té una llargària de 35 metres.


La cinquena tirada és la joia de la corona, comença amb un seguit de moviments fins per una placa fins situar-te sota una fissura vertical, aquest tram s’anomena la “fissura gaudi” i és més espectacular que no difícil, però el seu aspecte impressiona. Una vegada superada la fissura cal navegar per placa fins a situar-te sota la reunió amb un pas d’entrada molt estètic però que cal assegurar. Aquesta reunió és opcional, hi ha cordades que fan la tirada fins el cim però les cordes pesen i és millor partir-la, aquest tram de 30 metres i la resta fins el cim de 20 metres.


L’ última tirada, és més fàcil que la resta de tirades però cal protegir-la tota, teòricament  hi ha tres ponts de roca, però no els hem vist, és molt fàcil d’assegurar i la dificultat no passa de cinquè grau.


 A les 14, 30 hores ja estem al cim, i del fred de les primeres tirades ja ni ens en recordem, la resta de via et fa entrar en calor ràpidament, però aquí l’aire és fred i no convida a entretenir-se. Ara toca una bona cervesa i carretera i manta cap a Esparreguera…


El camí per darrera la paret està molt relliscós i ens obliga a baixar en molt de compte. Per fi arribem al cotxe i veiem als companys de la cordada que ens seguien  que estan a la quarta tirada, encara els queda força treball per arribar al cim.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada