GALI MOLERO

DISSABTE 20 D’ABRIL

 Normalment no m’agrada repetir vies, encara que hi ha vegades que la proposta és molt temptadora i cal claudicar als desitjos del company. Aquesta és una d’aquestes vegades, el “Visa” fa molts dies que va fer el suggeriment de repetir la “Gali Molero” a Roca regina i més d’una vegada hem estat a punt d’anar-hi, sense anar més lluny fa quinze dies, era el nostre objectiu però el fet que hi hagués la “competició” d’escalada va fer que modifiquéssim els nostres  objectius. Avui, però, no hi ha excusa que valgui, toca anar-hi.

Inicialment teníem que ser quatre, però a darrera hora hem quedat dos. Sortim de casa a les 6, 30 hores i ens aturem per esmorzar al bar “Sport” de Bellcaire. Són les 8 del matí i encara no hi ha quasi ningú, just quan marxem arriben uns companys d’escalada, la colla del blog “Sisbemessanapren”  que han quedat per esmorzar al mateix lloc i van a escalar al Montroig, però donat que anem justos de temps  no ens aturem gaire i marxem per seguir amb el nostre objectiu.
A les nou tenim el cotxe aparcat i a les 9,30 hores, el Visa ja està fent els primers metres de la via, tenim per davant nostre 500 metres de paret.

La primera tirada ja ens ensenya les dents, hi ha un canvi d’aresta als pocs metres de començar que t’obliga a tibar fort, la resta de tirada cal tenir cura de com poses les assegurances perquè el fregament pot dificultar l’ascensió, cal dir que fem la primera i segona tirada juntes i trobem una dificultat màxima de 6a.

La segona tirada em toca a mi, comença amb artificial fàcil fins que toca sortir en lliure, jo he escollit sortir recte amunt en lloc de fer una diagonal a la dreta i deu ni do els passatges que m’ha calgut fer, aquí trobem una reunió que passem de llarg encara que si assegurem la tirada, no sempre es troben parabolts del 12, el tram següent és més exigent i la roca no té bona cara, de fet hi ha un parell de passatges que em fan dubtar força i m’obliguen a reforçar la protecció, fins arribar a la reunió que presenta una entrada força atlètica, la dificultat de la tirada és d’artificial equipat el primer tram i el tram final abans d’entrar a la reunió de 6a.

La tercera li toca al Josep, comença amb un tram de 6c que tenim que reforçar i que ni ensumem (A0), a continuació un tram de 6a i entrada a la reunió 5 que també ens saltem, però aquesta ha estat una mala pensada perquè encara que la tirada següent és fàcil IV, tenim un ensurt que ens fa perdre força temps, una de les cordes s’ha posat dins del tronc mort d’una sabina i com més tirava el Josep més clavat es posava fins el punt que ha calgut treure’s una corda i seguir amb tan sols l’altre, (el fotut del tema és que nosaltres escalem amb cordes bessones de 7,7m/m). Jo he tingut que pujar amb una corda i anar recollint l’altre per evitar que quedes enganxada.
A partir d’aquí hem decidit acabar els invents i fer les tirades tal i com les marquen (de fet a la part superior, recomanen no empalmar tirades).

La quarta tirada no té cap complicació, tan sols la dificultat del llarg, està graduada de 6b amb algun passatge d’artificial, però les assegurances estan força properes i podem passar sense complicacions fent algun A0.

La cinquena no és gaire difícil, comença fent el tarzan dalt de la sabina que fa de reunió per agafar un sistema de fissures fins la reunió, l’entrada de la tirada està graduada de V+ i la resta de IV., el tram final cal protegir-lo un xic més.

La sisena encara té menys historia que la anterior, uns 30 metres de tercer grau, per entre sabines i pedres trencades.

La setena, és de les tirades més exigents de la via, comença per un díedre desplomat que cal reforçar, als pocs metres cal sortir-ne i anar a cercar un altre díedre a l’esquerra d’aquest  i d’aquí a la reunió. La dificultat de la tirada és de 6a.

La vuitena és la tirada més espectacular de la via, comença amb un díedre vertical i difícil fins arribar a una sèrie de parabolts que flanquegen un desplom fins a situar-se al fil de l’aresta, una vegada aquí cal fer un flanqueig en horitzontal, més o menys, molt ben assegurat per roca molt bona fins un punt on cal fer una petita desgrimpada per anar a cercar un petit replà i d’allà amb diagonal ascendent a l’esquerra fins  la reunió. El tram més difícil és el primer flanqueig fins arribar a l’aresta i que nosaltres hem fet amb A0.

La novena agafa un seguit de plaques amb una dificultat de cinquè que cal assegurar, la darrera placa abans d’entrar a la reunió té un passatge que presenta major dificultat.

La desena tirada comença amb un petit flanqueig a la dreta per anar a cercar una fissura, la dificultat global de la tirada és de cinquè i es concentra bàsicament en el tram d’entrada a la fissura on cal superar un petit desplom força incòmode d’entrar fins que no arribes a una savina. Aquesta tirada cal auto protegir-la, tan sols hi ha un pitó a l’entrada i un parabolt al final que marca l’itinerari.

La onzena tirada segueix les mateixes característiques que l’anterior, autoprotecció i algun pas complicat on et jugues el físic, la dificultat màxima de la tirada és de cinquè.

La darrera tirada comença amb artificial (hi ha personal que la fan en lliure, ??), jo la feina que he tingut, desprès surt en lliure a una placa que cal saber llegir bé perquè la roca no és molt bona i ja arribes als primer arbres i d’aquí al cim.

El descens l’hem fet pels ràpels i ens ha costat una hora retornar al cotxe.

J. ESTRUCH