Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 2 d’abril de 2013

KE BONICA BOIRA /OSCAR LAFOTET


DISSABTE 30 DE MARÇ
Aquesta Setmana Santa no puc coincidir amb en Josep i aprofitem els dies que puc fer una escapadeta amb el Guillem.
El dissabte sortim de casa amb l’esperança de treure’ns l’espina de dimecres. Dimecres varem sortir d’Esparreguera amb la intenció de fugir del mal temps (el Meteoblue deia que a l’interior faria millor temps  que al prelitoral)  però tot va resultar en va, a Sant Llorens de Montgai feia tan mal temps com a tot arreu i tan sols varem poder esmorzar a cal Jaume i tornar amb la cua entre cames.
Avui tot i que el Meteoblue diu que farà molt de vent confiem en trobar una paret prou arrecerada per poder escalar-hi.
A les nou estem altre vegada a cal Jaume davant d’un bon esmorzar, però avui el temps pinta millor, el cel no té ni una boira. Per canviar de registre decidim pujar al Montroig i fer la via "Ke bonica boira", una línea bastant nova de la paret de l’Extrem i per completar l’aventura volem conèixer el camí que porta des de Sant Llorens de Mongai fins el refugi del Buho, sense tenir que pujar al coll de Porta i la seva infernal pista.

                                                        itinerari seguit
La pista està ben indicada i en força bon estat comparat amb l’altre , tan sols complica el tema el fet que tota la nit ha plogut i al ésser el terra d’argila sembla una pista de patinatge, per sort el meu cotxe està curat d’espants i puja sense problemes.
El camí comença força costerut per anar-se suavitzant poc a poc i en 35 minuts estem a peu de paret. Les perspectives són bones, no fa vent i el sol llueix, que més podem esperar!!.
Començo la primera tirada que té un aspecte dantesc i una roca pitjor, presenta un flanqueig per sobre un desplom fins entrar a un díedre on la paret de l’esquerra es cau a bocinets, per sort hi ha dos parabolts a la paret bona que et protegeixen, no he trobat la reunió, (segons el croquis que portem és un parabolt i un arbre, però és molt incòmoda i decideixo seguir i fer-la uns quatre metres més amunt en un altre parabolt i reforçar-la amb un camelot a la fissura, el Guillem puja fins on soc jo sense problemes i enfila la segona tirada.


La segona tirada comença per una placa sense masses dificultats fins entrar en un díedre encastament que és molt estètic i entretingut, mentre puja , va dient-me que li cauen pedres de la feixa i no sabem si és que hi ha una cordada davant nostre o bé són les cabres. A la feixa veiem que no és ni una cosa ni l’altre, és el vent que bufa amb força i va tirant pedretes.


Una vegada a la feixa i mentre mirem la continuació de la via decidim modificar el nostre objectiu, no veiem clar pujar per la via perquè segueix un llom de la paret i no ens podrem protegir de les ventades que bufen amb força. Decidim pujar per la via de l’esquerra, la via "Oscar Lafotet", una via amb menys dificultat però que puja quasi sempre per díedres.
La tercera presenta una placa ajaguda molt estètica , a la part més alta d’aquesta i abans d’entrar al díedre hi ha la reunió.


La quarta comença per terreny estrany, un xic descompost i just abans de començar una fissura vermella amb cara d’estar més descomposta encara, et desvies per unes plaques a la dreta fins un petit replà, aquí no estem dins del díedre i el vent es fa notar amb violència.


La següent tirada és en placa amb bona presa fins un arbre, aquesta tirada no té història, tan sols el vent que amb les seves ràfegues et fa progressar amb precaució.


La darrera tirada presenta un pas vertical protegit per dos parabolts per entrar en terreny descompost i precari dins una canal i d’allà fins el cim.


Acabada la via ens arriben fins el refugi i tornem pel camí fins el cotxe, no ha estat l’activitat que teníem planejada en un principi però hem aprofitat el dia fent una escalada entretinguda

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada