Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 4 de juny de 2013

MAS BRULLET

DISSABTE, 01 DE JUNY

Avui em sento estrany, començo la crònica de l’activitat feta el dissabte  amb un regust de nostàlgia però el meu cap s’omple d’imatges i sentiments per dos companys que ens han deixat.
El primer , en Juanjo Garra que no coneixia personalment però que ens va deixar la setmana passada mentre practicava aquest esport nostre tan exigent i l’altre la mort, el passat 25 de maig, (encara que no m’en vaig assabentar fins ahir) d’un antic company de les nostres primeres aventures montserratines, en Jordi Lapìedra.,” l’abortito”. Vagi el nostre condol per a tots els seus familiars i amics.
Aquesta setmana s’han acabat les restriccions, per fi podem anar a fer la via Mas Brullet. És estrany que jo vulgui repetir  una via, però es que hi ha vies i vies i precisament aquesta és una via amb majúscules. Tot es posicionava per tornar a fer-la, el Visa la volia repetir i el Guillem volia que la seva primera via a parets fos aquesta, per tant, decidit per majoria, avui anem al Serrat del Moro.


                                           
Atès que no tenim molt clar com està d’assegurada decidim posar-nos en feina força aviat  i a les 9 del matí ja estem a peu de via.
El Visa comença  i per no fer gaires maniobres de canvi de cordes, decidim que farem tres tirades cada un.


La primera segueix tan ensabonada com sempre i amb les mateixes assegurances que recordàvem, més o menys, el Josep entra a la reunió directe en lloc de fer-ho com abans rodejant la roca, la dificultat de la tirada és de cinquè superior concentrat en un tram central.


La segona tirada comença per una bavaresa fàcil fins un arbre, desprès hi ha un pas difícil per situar-te sobre la placa (sobretot ara que ja estem artròsics) i finalment poc abans d’entrar a la reunió torna a posar-se complicat, total una tirada de cinquè grau amb dos passatges de 6a força potents, (no saps com posar els peus perquè la roca rellisca com el vidre).


La tercera tirada comença amb un flanqueig per entrar a una canal i desprès un díedre a protegir fins la reunió, personalment em porta mals records ja que en aquesta tirada , fa molts anys vaig caure forçant el flanqueig i va ésser l’única vegada que m’ha calgut agafar la baixa laboral per una caiguda d’escalada, per evitar repeticions , faig el flanqueig en Ao i llestos, la resta bonic fins la reunió.


Aquí fem el primer canvi de cordes i pren la iniciativa el Guillem, la quarta tirada és un flanqueig fàcil de 20 metres a la dreta fins un arbre, el pas més delicat és a la sortida de la reunió amb quart grau.


La cinquena surt en diagonal a l’esquerra per cercar una fissura que té el seu pas més compromès al final, just abans d’entrar a la reunió. Des d’aquesta reunió tenim una visió privilegiada d’uns companys que estan fent la Casas Xani i podem fer-los alguna foto.


La sisena és una tirada “tonta” d’entrada cal posar- se sobre un arbre i fer el “tarzan”, una vegada en equilibri a dalt cal deixar l’arbre i arrapar-se a la roca, tot sense cap assegurança, desprès fàcil fins la reunió.


La setena representa el següent canvi de cordes i aquí entro en joc jo, he tingut sort en la repartició de tirades i m’han tocat les més estètiques. La setena presenta una fissura dolomítica quasi perfecte, hi ha les mateixes assegurances que fa 30 anys però es deixa fer bé, tot i que hi ha pedres que rellisquen força.


La vuitena tirada és la millor, de fet teníem noticies que no hi havia assegurances i portàvem un reguitzell de flotants grans per a equipar-la, però la sorpresa ha estat bona, tan sols ens ha calgut posar dues peces per a poder superar-la. Les assegurances són velles i tètriques, però hi son. Jo he fet la tirada amb un estrep i fent alguna sortida en lliure, personalment diria que he fet una dificultat  de A1 amb alguna pas de cinquè superior / 6a, això sí, amb les dents molt apretadetes per si es trencava alguna peca.


La novena tirada és fàcil però et jugues un castanyot, per sort ara hi ha un espit pocs metres per sobre la reunió que et permet baixar el nivell d’adrenalina del cos.
Per baixar hem optat per fer ràpels resseguint la via, i evitar pujar fins Sant Jeroni o cercar els antics ràpels de la canal de la llum, era una opció que no havíem fet ningú i és força còmoda.

A les 15 hores tornàvem a estar al cotxe, cinc hores de paret i una de baixada tota una matinal ben aprofitada

J. ESTRUCH

4 comentaris:

  1. Una viassa la Mas-Brullet! enhorabona. nosaltres vam baixar pels ràpels de canal del llum ja fa força anys i el mes perillós va ser arribar als mateixos!! així que està relliscosa? quina llàstima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jaume,
      Aquesta opció que dius la varem contemplar, però al no saber en quin estat estan els rapels ni com està el camí varem decidir baixar per la paret.
      Per lo que dius de relliscar, jo ja recordava que lliscava molt la primera tirada, la resta hi ha punts que rellisca molt i d'altres no tant, per mi les tirades més gastades són, la primera, segona i la setena. Segueix sent una molt bona escalada.
      Salut i bones escaldes
      J. ESTRUCH

      Elimina
  2. Bona escalada.
    Jo aquesta la vaig fer amb bota rígida quan tenia 18 anys .....en fa 36 !! i en canvi ara fa 4 anys vaig abandonar-la a la 1a tirada per lo polida que està....

    salut i a tibar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan,
      En aquells temps vaig fer-me'n un fart de fer-la, era la meva via predilecta, ara no m'havia plantejat de tornar-hi però el desig del Visa de repetir-la i que el Guillem volien fer-la van acabar per convencem. De quan en quan és bó deixar un raconet a la nostàlgia .
      Salut i bones escalades
      J. ESTRUCH

      Elimina