Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 24 de juliol de 2013

VIA CHIRICAHUA ROC

Dissabte, 20 de juliol

Un dissabte més fugint de la calor.
S’acosta el cap de setmana i començo a trucar als companys, cal cercar un lloc a l’ombra si no volem quedar torrats.
Els companys em proposen anar a Comiols per fer una via de l’Indi , la via Chiricahua roc, ells ja l’han feta i jo no.


La zona de Benavent presenta unes parets molt llamineres vistes des de fora, una altre cosa és la fama que tenen de roca dolenta.  El meu company d’escalada, Josep Sánchez hi havia escalat  i no recomanava pas anar-hi, però crec que cal tastar per un mateix les sensacions i tot i saber el que ens trobarem, accepto la proposta i marxem  direcció Lleida en Joan Oliva, en  Joan Abril i jo. Tenim previst trobar-nos amb l’Emili i el Ramon, que venen de Manresa, i esmorzar junts a Artesa.
Com que ells ja coneixen la zona, en un moment estem al pàrquing que hi ha  sota les parets, ara tan sols tenim que caminar uns 10 minuts per arribar a peu de via..
Decidim fer dues cordades, davant anirem l’ Abril i jo, i darrera el Joan, el Ramon i l’Emili.


L’Abril vol començar la via i s’apunta a la primera tirada, 35 metres de 6a  que pugen per la fissura esquerra que forma una llastra enganxada a la paret, la roca no és molt bona i sembla que tibant tinguis que arrancar-la, però aguanta , i aviat estem a la primera reunió.
La segona em toca a mi, feta en lliure és molt difícil, una placa molt vertical i compacte, amb un tipus de conglomerat al que costa molt acostumar-se, però aprofitant les moltes assegurances que hi ha  i si fas algun pas de Ao, baixa considerablement el grau. Resultat, una tirada de V+ /6a amb passos de Ao.


La tercera és un xic més senzilla, una sortida potent amb un desplom incorporat i uns 25 metres de recorregut, la dificultat és de cinquè superior al començar i en la resta baixa un xic la dificultat.


La quarta té una dificultat de cinquè però la roca i la terra que hi ha fa que la progressió sigui delicada, la reunió la fa dins una cova a mitja paret.


La cinquena comença molt vertical per l’esquerra de la cova amb una dificultat de cinquè superior però amb roca bona per aviat baixar de dificultat i empitjorar la roca fins entrar a la reunió que cal fer-la agafats a una corda per la terra que hi ha.


La sisena comença amb un tram d’artificial (segons la ressenya) però si puges a un arbre que hi ha a la dreta pots evitar-ho i fer la tirada en lliure, això sí, fent el “tarzan”, (una cosa o l’altre, a escollir), un parell de passatges verticals i desplomats et deixen en un petit replà i a partir d’aquí fàcil fins el cim.


El descens l’hem fet en tres ràpels fins el peu de via.

En resum, una via per a conèixer la zona, però sense més pretensions, la roca aquí no és cap meravella i la veritat!!, tenint Abella de la Conca amb el seu calcari boníssim, tant a prop , és millor fer 10 quilometres més .

J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Doncs jo aquesta fa temps que la vull fer, però no consegueixo enganyar ningú!! a veure si passat l'estiu abans no refresqui massa la tasto; Abella sí que té bon calcari sí, però ara hi deu tocar un solano que pa qué!

    ResponElimina