Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 4 de setembre de 2013

CAPRICHOS DE INVIERNO

DISSABTE, 31 D’AGOST


Fa dos dies que treballo i ja tinc mono d’escalada, estic desitjant que sigui dissabte encara que no tinc company assegurat, el meu fill Guillem ha marxat a fer psicobloc i el Visa encara està de vacances. Per sort sempre queda el recurs del bar Anna per trobar company.
Com sempre ens trobem tots els companys per esmorzar, però avui algun d’ells tenen obligacions familiars i volen tornar aviat a casa. Per sort el Toni Cespedes no té presa i s’apunta a fer quelcom.


Decidir-se per quina via fer sempre és un problema, n’hi ha tantes que no saps per quina decidir-te. Aleshores se m’encén la bombeta !!. Hi ha una via a la Roca Gris que el Guillem va dir-me per fer-la un dia i jo recordo que fa molts anys vaig baixar-me de la primera reunió  (no recordo el motiu, però avui desprès de fer-la crec que va ésser perquè ens varem espantar de les excursions que hi havia entre les assegurances). Avui sembla que tinc el cap més assentat i decideixo tornar-ho a provar.


La primera comença interessant, roca una mica cutre i la primera assegurança a uns 8 metres del terra, (tota una declaració d’intencions). Entre les poques assegurances que hi ha i un camelot que col·loco puc arribar a la reunió força tranquil.


La segona la comença el Toni però hi ha un passatge que se li resisteix i decideix cedir-me la tirada, la veritat, per fer-la cal tenir els nervis ben templats, amb una dificultat força mantinguda en cinquè superior les assegurances estan col·locades a 6 / 7 metres i encara que la roca és de primera no estem acostumats a fer  trams tan llargs sense assegurances i el coco treballa més del compte. Aquesta tirada té 40 metres  Darrera puja el Toni i d’entrada amb diu que no he vist una assegurança poc abans d’on he posat un camelot al principi de la tirada, anem bé.


La tercera és la tirada més difícil, està graduada de 6a+ i una llargària de 35 metres. La tirada comença bé, vertical amb bona roca, però després va en direcció a una llastra d’aparença dubtosa on cal agafar-se i tibar, aquí he posat un altre camelot, una vegada superada la llastra, una diagonal a la dreta et deixa sota un tram que trenca la homogeneïtat de la tirada, aquí les preses desapareixen, tot es torna rom i vertical i per sort les assegurances estan més properes, en lloc de a 6/ 7 metres estan a 5 metres, el suficient allunyades com per obligar-te a escalar de veritat, (segur que aquest és el tram de 6a+). Passat aquest tram cal seguir en diagonal a la dreta per terreny que no dóna confiança fins una sabina i d’aquesta fins la reunió tan sols cal fer una petita excursió d’uns 10 metres ja més fàcils.


El Toni puja darrera i em recorda que cal mirar bé, m’he tornat a saltar una assegurança, (serà qüestió d’anar al oculista).
La quarta tirada és més fàcil encara que molt llarga i sense cap assegurança, la fa el Toni que tan sols pot aprofitar alguna sabina per protegir el llarg.
Una vegada al cim i analitzant la via cal dir que m’ha agradat molt, et fa treballar tot els músculs del cos, tan els mecànics com el coco.

Ara tan sols resta fer els ràpels de la via Urquiza Olmo i tornar al cotxe, tot i esperant que les cabres que sentim pel Trio Oest durant tot el matí tirant pedres ens respectin la baixada i no ens apedreguin.

J, ESTRUCH

2 comentaris:

  1. Ei déu n'hi do amb les excursions del segon llarg. Enhorabona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joan,
      Sort que el grau de la tirada és assequible i la roca bona. En més d'un moment vaig pensar que feia jo posant-me en aquests embolats. De totes fmaneres una vegada feta la tirada et deixa un bon regust de boca.
      Salut i bones escalades

      Elimina