Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 2 de setembre de 2013

VIA CAPRICCIOSA

DISSABTE 17 D’AGOST
En aquestes alçades d’agost i aquí dalt, en ple Pirineu el temps és força previsible, sortim a ruixat per dia, per sort aquestes tamborinades sempre són per la tarda i podem aprofitar algun matí per fer escapades i anar a escalar.


Avui tornem a baixar a Santa Coloma, sense tenir un objectiu definit, m’agradaria posar-me a la via Corto Maltesse però al company li fa una mica de yu yu per tant decidim anar a fer la via Capricciosa, que ja he fet un parell de vegades, però el company no.
La via Corto Maltesse quedarà per a la propera vegada que pugem .


La primera tirada comença per dins d’un díedre, no gaire difícil en un principi, però una vegada superada una reunió intermitja d’esportiva que hi ha, la cosa es complica i acaba amb una entrada a la reunió força delicada, amb un grau de cinquè més, dels que et fan suar.


La segona segueix el díedre i la dificultat afluixa una mica, un cinquè grau còmode. La reunió la fem en uns arbres al final del díedre.


La tercera cal travessar un bosquet i anar a cercar un sistema de fissures ,  ben protegides, hi ha un parell de passos que fan bombo però estan ben assegurats, a més pots posar-hi assegurances fàcilment.


La quarta és molt interessant amb un díedre a l’esquerra cal anar cercant el millor camí per la placa de la dreta tot fent ziga zages i entrada a la reunió amb diagonal a la dreta. Aquesta tirada té 35 metres i una dificultat de cinquè amb algun pas més picant.
La cinquena i sisena són molt curtes, i del mateix pal, cal travessar un bosc i enfilar-se per uns blocs per assolir la reunió, es poden empalmar però les reunions són dins del bosc i les cordes freguen molt.


La setena és la millor, sobretot estèticament parlant, una placa monolítica de 25 o 30 metres que vista des  de la reunió impressiona, una vegada dins, no tant. Entra per l’esquerra d’un sostre per una fissura díedre, just superat el sostre cal fer un petit flanqueig a la dreta fins una fissura que ratlla el vell mig de la placa, aquest per mi és el pas més difícil del llarg, després cal anar progressant amb lleugera tendència a l’ esquerra fins la reunió just al final de la placa. La dificultat està entre el cinquè més i el sis a segons et surti el flanqueig, sempre molt ben assegurat i sense perill de fer-te mal.


La vuitena surt recte amunt des de la reunió i a mitja tirada cal desviar-se a l’esquerra per superar un bombo i entrar a la reunió, la dificultat és de cinquè més.


La novena i darrera tirada sempre m’ha fet yu yu, surt de la reunió en direcció un petit desplom on hi veus una assegurança, però per agafar-la cal fer un pas estrany agafat en una llastra que et queda a la dreta i que sembla que tingui que caure, el pitjor de tot és que a més d’agafar-te caldrà posar-hi el peus i tibar, per sobre queda un petit díedre finet que cal superar amb compte i finalment cercar el díedre de sortida , molt fàcil , però farcit de pinassa i que no et posa les coses fàcils.

Aquesta és la tercera vegada que la faig i cada vegada m’agrada més

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada