DIUMENGE , 08 DE DESEMBRE
Torna a tocar
Vilanova, és que el Josep no se’n cansa
mai!!. Avui teníem que sortir a les 7, 30 com sempre, però per coses del destí
vaig anar-me’n a dormir amb el xip de les vuit del matí i el Josep s’ha passat
mitja hora esperant-me amb el conseqüent retard en tota la nostra programació.
Una vegada a cal
Cirera ens replantegem els nostres objectius , que no podran ser els
inicialment pensats, si no volem tornar a casa de nit. Negociem possibles
alternatives, el Josep vol repetir les Rampes Invertides i jo li proposo fer
una via que no hem fet, la Montse Pueyo. No és tant interessant com la que
proposa ell però és una clàssica de la paret i com a tal cal fer-la.
No per les meves dots
de convicció, si no més aviat com una concessió, la propera vegada em tocarà
pringar a mi, guanyo la partida i anem a
la meva proposta.
La via comença a l’esquerra de la Sueños de
Quinfer amb la que comparteix algun tram. La primera tirada és més fàcil que la
seva veïna i podem fer reunió al mateix lloc o sota, com que a la reunió de los
Sueños de Quinfer hi ha gent ens quedem sota, que és la reunió de la via. Aquesta
tirada té 35 metres amb una dificultat de cinquè grau, tan sols ens ha calgut
reforçar-la amb un camelot poc abans d’entrar a la reunió.
La segona igual que
la seva veïna va cercar el punt feble de la línia de sostres que tenim por
sobre però en lloc de flanquejar a la dreta just per sobre d’aquests, segueix
la fissura fins un arbre, una vegada al arbre cal sortir a la dreta per anar a
cercar una reunió amb un parabolt i un burí que m’ha semblat poc segura i he
decidit seguir fins la feixa de més amunt, aquest tram està compartit per la
via Sueños de Quinfer i és força tècnic amb una dificultat de 6a.
Aquí atrapem al segon
de la cordada que esta fent la via veïna i podem conversar mentre assegurem als
companys respectius.
El Visa comença la
tercera tirada que ha priori és la més difícil, cal pujar pel díedre fins
arribar a una sabina molt gran que hi ha uns deu metres més amunt i d’allà sortir
en flanqueig a l’esquerra fins arribar a un desplom quasi equipat, nosaltres
hem fet 2 passos de Ao sobretot a la sortida del desplom on hi ha un cordino
que et soluciona la papereta. La tirada té una dificultat de cinquè més
sobretot a partir de la sabina i gracies a que esta ben assegurada, si no seria
molt més. La sortida del desplom és lleig i terròs
La quarta comença
suau per una placa amb gotes d’aigua però aviat creua la fissura que ratlla la
paret per col·locar-te a la paret de la dreta, aquest tram és molt “matojero” però una vegada agafes la placa
esdevé una escalada molt i molt bonica amb un grau que no supera el cinquè però
amb tan sols un parabolt en 20 metres, hi ha una reunió inter mitja que no he
fet
La cinquena té un
aspecte tètric, ja comences fen un flanqueig a l’esquerra sobre terra fins
arribar a la fissura, per aquest punt seria interessant portar un camelot gran,
més o menys el quatre, perquè més petits no queden bé. Cal pujar amb
encastament fins una sabina i aquí ve la part pitjor de la tirada, amb diagonal
a la dreta cal anar superant trams plens de terra i herbes on és molt difícil
agafar-se, la dificultat no és molt gran però cal progressar amb molta atenció.
Jo, que era a la reunió de sota he quedat completament ple de terra i pedretes.
La sisena és més
fàcil, uns quinze metres molt descompostos per arribar a la carena cimera.
Una clàssica de la paret que algun dia teníem
que fer. Una vegada a casa i repassant ressenyes he vist que la via és obra
dels companys Asin i Mompel, l’any 81 i ha
estat restaurada pels mateixos a
principis d’aquest any, felicitats per la via , llàstima no poder evitar els
trams herbosos.
JOSEP ESTRUCH
Ei Josep gràcies per la repetició, però la lògica va buscant el díedre, en aquella època és començaven a atacar les plaques obrint-les per dalt.
ResponEliminaEnhorabona ! vau fent feina per aquí, aviat no us en quedaran! aquesta la tinc a la llista però abans hi tinc la Plastelina del mateix autor!
ResponEliminaBon dia Jaume,
EliminaLes dues són interessants, però em va agradar més la Pastelina
J. Estruch