VIA PERDUTS

DIUMENGE, 09 DE FEBRER

El Meteoblue per avui ens dóna poques pistes, per la nit passa un front de pluges, al matí un temps mig i mig i per la tarda /nit , aigua a dojo. Per tant ens cal cercar una escalada ràpida i amb poca aproximació.

A les 8 del matí ens trobem tres companys, el Jordi, el Guillem i jo, encara sense res decidit tot i que jo proposo dues zones que reuneixen les característiques necessàries, el Sòcol del Montroig i Abella de la Conca.

No ens costa gaire decidir i optem per Abella, on normalment fa caloreta. La via que volem fer és la Perduts , una via nova de la factoria Remi que sempre és un al·licient d’aventura. A més fa poc  vaig llegir una ressenya del company  Joan Asin  que va despertar-me la curiositat.

A les 9 estem esmorzant a Isona amb un fred que pela, però esperem que el sol guanyi la partida i esvaeixi les boires  del matí.

A les onze ja estem a peu de via, l’aproximació és nul·la, de fet hem aparcat al peu de via i durant tot el recorregut veiem el cotxe als nostres peus.

Les primeres tirades les farà el Guillem, la primera té una llargària de 40 metres i una dificultat de cinquè superior concentrats en un petit tram, però entre la roca que és regulín i el fred que fa, uns  4 graus, les sensacions no són molt bones. La reunió la fem en un arbre que té una cinta llaçada i un parabolt, al Guillem li ha costa trobar-la perquè la cinta està amagada i el parabolt sembla de progressió, de fet ha pujat al cim de l’agulla i ha tornat a baixar.

La segona tirada és diferent, amb roca molt dolenta , cal mirar quina pedra toques i si pots ni mirar-les per no fer-les caure, en diagonal a l’esquerra hi ha un parabolt amb un maillon que serveix per baixar fins una feixa . La reunió és un solitari parabolt però l’espai és planer i còmode.

La tercera comença amb roca dolenta però poc a poc va millorant, l’itinerari segueix la millor roca, hi ha un parell de parabolts, bàsicament per marcar l’itinerari.

Aquí hem canviat el comandament de la cordada i hem passat els trastos al Jordi. La tirada quatre comença amb un pas difícil de cinquè per baixar a quart ràpidament . La reunió està als peus del següent mur  desprès de travessar una feixa, 55 metres.

La cinquena té una dificultat de quart  i segueix una sèrie de petits murs que poc a poc van redreçant-se amb la roca cada vegada millor.

Tornem a fer canvi de comandament i aquesta vegada em toca a mi, avui he tingut sort i les millors tirades he pogut adjudicar-me-les.

La sisena presenta un díedre completament net però amb una fissura franca a l’esquerra on hi entra de tot (teòricament hi ha un pitó, però ni rastre), la dificultat és de cinquè i la roca de primera, he fet reunió en un petit balcó una vegada he tornat al llom de l’aresta, hi ha un parabolt però es pot reforçar fàcilment.

La setena té la mateixa dificultat i en 30 metres ressegueix el fil de l’aresta fins el cim de l’agulla, aquí tenim una visió privilegiada de tot el que ens envolta, sobretot de les magnífiques plaques que hi ha l’esquerra de la via, on desconec si hi ha res però que segur no trigarà en haver-hi.

Per no fer més canvis de corda, els companys em cedeixen les darreres tirades i puc gaudir de la darrera tirada de la via pròpiament dita, amb un pas de bavaresa  per entrar-hi i un parell de plaques  fins la darrera reunió, aquesta amb un parabolt i un pont de roca ben visible.

A partir d’aquí cal carenejar fins el cim, nosaltres hem fet el tram encordats fins un coll marcat amb una fita, al mateix cim, aleshores cal baixar uns metres per cercar la instal·lació d’un ràpel que ens deixarà al terra en 35 metres.

Una vegada al coll ens afanyem en baixar perquè comença a caure espurnes de neu, cal dir que no hem vist el sol en cap moment i la temperatura no ha pujat gens, per sort no ha fet vent. A les 15,30 hores tornem a arribar al cotxe i agafem el camí de tornada abans no nevi de veritat.

J. ESTRUCH