LA XORRERA I MÉS

DISSABTE, 28 DE JUNY

Moltes vegades som de costums fixes i quan posem la banya en un forat ens costa treure-la, això em passa en l’escalada. El dimecres amb el Paco de company volíem anar al Ripollès a escalar però a l’altura de Moià, en ple Eix tranversal varem veure una negror important per la zona i decidirem tornar a casa. Total varem acabar a Can Jorba fent esportiva.

Avui surto amb el Lluis, però encara porto dins el cuquet d’anar a visitar la zona i li faig dues propostes, Coll Roig o el Baell i el Lluis decideix el darrer.

De la zona que puc dir-vos, l’he visitat unes tres vegades i m’encanta, trobo que és un lloc idíl·lic. He llegit en algun foro que han posat una cadena al principi del camí i això comporta tenir que caminar una bona estona. Per tal d’esbrinar el tema, decidim anar-hi per El Baell i comprovar quin és el millor itinerari.

De la zona jo tinc predilecció per una via que es diu l’hereu (fa molt de temps que li tinc ganes) però al Lluis li crida més l’atenció una via que es diu la xorrera que també tinc en cartera i com que no sempre tinc que guanyar jo en les juguesques decidim anar a aquesta via i si resta temps , fer l’altre.

A les 9,30 tenim el cotxe aparcat en un replà situat a un quilòmetre passat el Baell, ara tan sols resta pujar un coll i la resta serà tot baixada. En lloc de baixar per la canal del cable decidim baixar pel camí ample i aprofitar per fer fotos de la paret des de la casa del Barricó.

A les 10 estem al peu de via ja preparats per començar, aquesta vegada m’ha tocat a mi. Les xapes amb el nom que hi ha a peu de quasi totes les vies són de molta ajuda per localitzar-les, encara que desprès la pifiem nosaltres.

Començo la via i supero les dues primeres assegurances i aquí se’m presenta un dilema a l’esquerra (és la via nostra) la cosa es posa molt i molt vertical (extraplomat, per això és 7a) i per la dreta un díedre molt estètic i amb moltes assegurances puja fins un petit sostre, (és la via a tranques i barranques, de 6c), jo he pensat que en aquesta faria millor paper que intentant fer l’altre i he tirat pel recte, mai més ben dit. La tirada ha resultat molt dura, he anat d’assegurança en assegurança i en el tram final (sembla que la dificultat baixa una mica) he apurat més quasi per obligació, perquè hi ha unes assegurances que la gent no veu o li sobren, una d’elles tenia un esbarzer que li passava pel forat i per sobre hi ha dos ploms, just abans d’entrar a la reunió hi ha un parabolt , fora de línia que sembla posat expressament per fer el canvi de tirada i entrar en la línia de la via de la xorrera. Per entrar a la reunió m’ha calgut desgrimpar uns cinc metres fàcils.

La segona tirada és molt més assequible i ressegueix un díedre que marca l’esperó amb una dificultat de cinquè grau.

La tercera segueix el fil de l’esperó primer superant un contrafort que tanca el díedre i desprès pel fil de l’aresta, la part final de la tirada presenta una placa que concentra tota la dificultat amb uns passatges força fins i amb una dificultat de 6a.

La quarta és més fàcil, la placa s’ajeu per entrar en un seguit de rapisses esglaonades fins la placa final que és la cirereta del pastís.

Ara estem en una rapissa amb un cable d’acer que uneix totes les reunions de les vies que arriben fins aquí dalt i permeten anar canviant de reunió sense problemes. De la darrera vegada que vaig pujar aquí dalt hi ha cinc vies més, quasi totes amb la seva reunió independent o compartida.

Aquí ens decidim per quedar-nos i fer alguna de les vies noves i deixar per un altre dia la via de l’hereu, per tant comencem a fer tirades sense moure’ns de lloc, primer fem la de la xorrera que resulta ser la més fina, uns passatges de 6a molt de finura i equilibri per començar, a partir de la segona assegurança un festival de forats fins la reunió.

La segona que fem està just a l’esquerra i acaba en la mateixa reunió, és un xic més fàcil, cinquè o cinquè superior, ben assegurada.

La tercera és la següent que trobem seguint a l’esquerra, té les mateixes característiques però amb les assegurances un pel més separades, presenta una reunió independent.

La següent fem la Cocata que ja he fet, ben assegurada i divertida de fer i per últim fem una a la dreta d’aquesta que puja fins la mateixa reunió però amb les assegurances força allunyades. Totes aquestes tirades tenen més o menys la mateixa graduació.

Per sobre nostre les boires comencen a tancar-se i tenim por d’una turmenta per tant, decidim baixar per la via Cocata fins el terra.

En lloc de tornar pel camí de baixada decidim pujar per la canal que porta a la zona d’esportiva i conèixer entorn i les vies de l’esquerra de la paret, cal reconèixer que la pujada és feixuga fins el camí, però tot i així crec que guanyes temps que no pas pujant des de la carretera.

De tornada ens aturem a Gurb per posar  benzina  al cotxe i al cos li donem la seva dosi de cervesa, com és preceptiu.

J, ESTRUCH