Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 12 de novembre de 2014

CRESTA URQUIZA OLMO

DISSABTE, 08 DE NOVEMBRE

El cap de setmana es presenta complicat, el Lluis va dir-me que no sortia, el VISA que tan sol pot fer-ho el diumenge i el Paco que tenia compromisos, vaja!!, sembla que les perspectives no són bones fins que vaig veure al Guillem que va dir-me que era un bon dia per sortir a estirar les cames.
Ara em cal a mi cercar un lloc on tingui que forçar-les més per la durada que per la dificultat i pensant amb això li proposo anar a la Creta Urquiza Olmo que fa molts dies que vull fer i no acabo de trobar el dia.


Com que no controlem gaire ni l’aproximació ni la durada de la via decidim sortir molt d’hora al matí i tenir moltes hores per davant. Per tant sortim d’Esparreguera a les 5, 30 i enfilem per l’autovia direcció Lleida, no tenim clar per on anar però com que el camí més curt el senyalen per l’autovia, no ho dubtem i a les 8, 30 ja estem a Montfalcó (feia molts anys que no venia per la zona i la veritat és que ara val la pena anar-hi perquè l’aproximació és una pista forestal amb molt bon estat i ben senyalitzada des de Viacamp).



Com que no hem trobat lloc per esmorzar, ho fem al mateix refugi on la gent tot just comença a llevar-se i a les 9 ja estem preparats per començar l’activitat.
A les 9, 45 ja estem al peu del llac just davant la primera tirada i a les 14, 24 ens fèiem la foto cim.
La cresta, molt maca i amb alguna tirada destacable, nosaltres hem fet 13 tirades i hem anat sempre encordats.


La primera tirada és la més potent , un cinquè grau mantingut amb un pas estrany que li dóna un plus de dificultat a la tirada (6a). Les següents tres tirades són fàcils i d’anar crestejant fins a trobar un coll on coincidim altre vegada amb el camí d’aproximació. Aquí hem trobat uns companys que comencen la cresta i que amablement ens deixen pas.



Aquest segon tram, consta de quatre tirades  que són les més espectaculars de la cresta, amb una dificultat de quart, cinquè grau. Totes elles intercalades amb 3 ràpels per anar connectant les diferents agulles.



El darrer ràpel per fer el canvi d’aresta està marcat en dos trams de 10 i 30 metres però nosaltres hem fet un sol ràpel de 30 metres justos, directes al fons de l’enforcadura.
Entre la reunió 8 i 8 bis hem fet un petit tram d’ encastament obert per situar-nos  sobre una pedra encastada on hi ha la reunió, però si es fa el ràpel de forma pendular fins una altre  pedra encastada pots evitar aquest tram.



El tercer tram consta de 4 tirades i dos ràpels, el darrer ens deixa en un ampli collet que sembla el final de la cresta però que encara l’aprofita uns 60 metres més fins el bidó que senyala la fi de la via, la dificultat d’aquest tram és de tercer grau.



Una vegada al bidó cal resseguir la cresta, ja sense  encordar fins l’ermita de Santa Quiteria i d’allà al refugi on satisfem les ànsies del cos (les de l’esperit ja les hem satisfet amb l’aresta) amb una bona cervesa. Són les tres de la tarda.



El camí de tornada, sense gaire trànsit ens deixa a casa a les sis de la tarda, hem trigat dotze hores i mitja de porta a porta. Crec que no serà la darrera vegada que fem una escapada semblant, aprofitant ara que les comunicacions són tan ràpides.

J. ESTRUCH



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada